El seny i el silenci

A la xarrada sobre un escriptor austríac, que practica això que en diríem «escriptura vigorosa» (d’altres en serien, al meu entendre, Jelinek) hi ha moments per a la carcallada. Esclafir de riure, vaja. Però, vet aquí que la majoria dels assistents són catalans. Sóc l’única que riu i no somriu. Sembla que s’han cregut el seu propi relat del seny i la moderació.

Pedro alça la mà, no la sol alçar, normalment es dedica a fer sorollets amb el bolígraf, a girar-se cap a darrere i fer moviments estranys de llengua a la companya, que se’m queixa, a ensenyar victoriós un full amb preguntes que no ha contestat, el blanc com a guany, i em pregunta dues coses: la primera és que si fa alguna cosa greu l’expulsaria de l’aula o de l’escola (no s’expressa bé, assenyala amb el braç el que seria fora de l’aula i el que seria fora de l’institut); la segona és per què l’institut és tan avorrit. Pregunte a la classe si és avorrit, l’institut, i hi ha una majoria que diu que sí. Malgrat que sempre tenen els braços aixecats, volen llegir en veu alta sempre i participen tant que se n’obliden, d’aixecar el braç, i les veus se barregen i recordes allò que va dir Carl Sagan sobre la curiositat i les edats.

La directora del centre em diu, com a màxima, tres regles que he de complir: no demanar deures, treballar amb projectes i fer que els alumnes estiguen en silenci. Al silenci només pertanyen els morts.

No idealitzes el silenci
Parlar és or
En el silenci suren les rates i la pesta
Mira amb quin silenci et devora el tumor
Hi sobra el diàleg
No cregues que el botxí parla pels colzes amb la víctima
No cregues que el quist dóna el bon dia
No cregues que la falta d’amor confia la seua mancança
No cregues que les bales discuteixen
¿Creus que la corda plora?
¿Creus que els somnífers sospiren?
No cregues que l’home escriu resolucions
quan les rates se li han menjat la llengua
¿Creus que les pues de filferro serveixen com a agulles de gramòfon?
No cregues que creix res en l’interior del silenci
llevat del silenci dels silencis

Anderson, Claes. «A través dels clevills de la nostra cara» (1977)

Versió de Marc Granell i Francisco J. Uriz

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s