Captcha

Ja feia temps que per entrar a les webs, existia el Captcha (Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart) en què només assegurant, amb el marcatge d’una casella, que no ets un ordinador, t’hi deixaven entrar o penjar contingut. Contingut com: una cita al Goodreads, posem per cas. El test de Turing. El test de la humanitat. Per això no la va sorprendre que, una vesprada, quan tornava de la feina, sis hores a l’institut de secundària, la vida normal, i ficà la clau al pany de la porta de casa, una veu que simulava ser una veu femenina, però amb els ressons metàl·lics que tenen les màquines, li preguntara si era o no un robot. No sóc un robot, respongué i la porta es va obrir de seguida. Tampoc es va estranyar quan va encendre el gas del foguer i a dalt, al taulell blanc, hi aparegueren unes lletres blaves, amb la brillantor del neó, que preguntaven, un altre cop, si era o no una computadora. No sóc una computadora, va escriure. A la nevera, en canvi, la veu fou la d’un home, d’uns seixanta, que podia haver estat la del seu marit encara que el seu marit mai li havia fet una pregunta d’aquest estil: ets un robot? Al costat de l’imant record de Portugal, un gall amb la cresta roja, plena de sang, aparegué una requadre blanc en què hagué de dibuixar una x amb l’índex. No sóc un robot. Tragué una cervesa i l’encisam per fer l’amanida. El foc seguia encès, amb el xup-xup de l’olla. Ordinadors i humans per separat, això sempre havien dit i ella mateixa ho havia defensat. Tanmateix, per provar-ho, que hi havia un cervell humà dins d’aquest cos de dona de cinquanta-cinc, ningú havia pensat que havien de passar el test. No les màquines, sinó els humans. Humans a la dreta i ordinadors a l’esquerra, cues i formularis. Els temps canviaven. Va enretirar la sopa del foc, agafà una cullera i el primer tast tingué, com sempre, un rerefons metàl·lic.

Anuncis

Vèrtex

Hi ha cercles al mapa, les voltes que has donat per arribar al mateix lloc, una vegada i una altra. Perquè hi ha els angles, i això, encara que t’havien avisat que l’angle manté el vèrtex, la distància es fa cada vegada més gran i tu gires la cantonada i et trobes, sense referència, una altra vegada a la Gran Via com si el temps, o els passos que hi havies donat, no hagueren existit mai. Ara, però, defuges els cercles i les dreceres. Al paquet de sucre hauria d’haver-hi escrit: segueix els carrers perpendiculars i situa’t als angles rectes.

Hi ha altres cercles no visibles i sense mapa: que mon pare als trenta anys, o abans, quan jo ja havia nascut, anà a una escola d’adults per traure’s el graduat escolar. Jo hi sóc al mirall, anys després, estic davant de gent que vol traure’s el graduat. Com dibuixaries aquest cercle al mapa?

Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

És bona

1

Si a les Açores el que canviava era l’oratge (el cel, els núvols verticals, els que s’enganxaven a la falda de Pico, la mar, la direcció del vent), a la gran ciutat, el que canvia són les meues emocions: tot en un mateix dia, sol, pluja, plor, vent, riure. Sembla que algunes ciutats foren construïdes contra l’èsser humà.

2

Pots contar una història amb tots els fragments de conversa que escoltes de camí al treball, al carrilet, de tornada pel passeig de Maria Cristina, o el carrer Blai. Hui, a la porta, una parella s’acomiadava: Cúando quedamos? No lo sé, tú mandas. Totes les converses, els fragments, dues línies al diàleg, estarien associades a un punt de la ciutat, i la unió dels punts dibuixaria una xarxa, o siga un diàleg.

3

Avui m’ha explicat com escriuen la dansa.

4

He hagut d’aturar-me i asseure a un banc, a un dels bancs del passeig, normalment desocupats, és lloc de pas, i buscar claus i tarja. Sé que perdré alguna cosa al tren, ho sé. Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies, després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si l’emergència perquè t’ajuden cal que siga un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa, hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10. Estic impacient per saber el final de la història.

El pas del temps canvia els verbs importants

Amb el pas del temps, queden els fets però no els motius, o es desdibuixen o s’inventen (perquè no es recorden o perquè s’han recordat massa, i han canviat). Que per què nosaltres, un grup de jóvens de quinze anys, ens trobàvem, després de classe, amb un home d’uns cinquanta, el psicopedagog de l’institut, i parlàvem de no sé què, però d’alguna cosa que ens ocupava una hora, ho he oblidat. Recorde dues coses, una l’he revisitat moltes vegades. Ens va dir: quan vos trobeu malament, o el pit (com ara em passa, i com m’ha passat moltes vegades després) es comprimisca, una mena de caixa, o gàbia, i oprimisca el cor (Cajas de música difíciles de parar), imagineu una escala. I que baixeu. I a poc a poc, imagineu què trobareu quan baixeu del tot, just quan xafeu el darrer esglaó. Sempre he imaginat una escala de caragol i que la meua mà resseguia la paret. Què imaginava aleshores que m’esperava i que em tranquil·litzava? Amb quina imatge m’hi esforçava per poder respirar? La mar, les onades, els estius? Però aquí hi ha la diferència: el verb imaginar s’ha escurçat i ara és només recordar. Ara, quan el pit és ossera, costelles que s’apropen,  sempre hi ha la mateixa escena al final de l’escala de caragol. I respire. El pas del temps canvia els verbs importants.

Manual per acabar una història

El conte hauria de començar de per què jo necessitava, com el cos necessita respirar per mantindre’s viu, comprar-me un llibre. No, no un llibre qualsevol: només volia el Manual de dones per fer feina, de Lucia Berlin. Un moment abans havia llançat al fem una bossa de cartes (cartes rebudes des dels vint-i-un anys fins als trenta-dos, cartes apassionades i d’altres que eren a penes una nota que surava damunt l’amistat, per no ofegar-nos), quatre caixes de fusta, i no havia llançat, i això també era important, havia decidit no llançar, cinc quadres. Els quadres sempre són dels pintors. Però el conte no tracta dels rampells per acabar una història, les maneres de posar punt final, sinó, i una altra vegada, dels símbols.

Perquè jo vaig oblidar el codi de la targeta, i abans del tercer cop i que la targeta es bloquejara, engolida per la mà de la verità, el datàfon, la dependenta em va oferir fraccionar el pagament. M’agrada pensar que em va veure tan desesperada per comprar el llibre que no li importà que el banc li cobrara dues vegades. Que hi ha coses necessàries, com respirar, i si veus un client a punt de defallir, amb els pulmons entollats, l’has d’ajudar a sortir-se’n. El que la literatura uneix que no ho separen les quotes i els pagaments.

Vaig inspirar, el diafragma es va recol·locar, i ja amb el pit unflat, i la panxa desengrapada, guardí el tresor, o siga el Manual, a la motxilla. El camí fins a casa, asseguda vora la finestra al bus, va ser un repàs mental del tot el que havia passat i tot el que havia dit. La repetició del llaç per aconseguir el desenllaç. O de com el desenllaç de qualsevol conte tarda el que tarden les paraules a oblidar-se (el punt final no ho és mai, de punt final, com no hi ha finals encertats). No vaig obrir la bossa de paper on la dependenta havia amagat el llibre. L’agafava emocionada, jo, prement-lo una mica amb els braços damunt de les cuixes i el pit. Encara era estiu, portava una falda blava, de tela gruixuda, i un jersei de mànega curta amb un escot al darrere que dibuixava una creu sobre els omòplats.

Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la bossa. Vaig posar el llibre damunt la taula del menjador. Al costat esquerre de la portada hi havia un tall. El mateix tipus de tall de les tisores o el cúter quan has d’obrir la caixa que ha enviat l’editorial o el distribuïdor. Un de net, fet amb destresa. No puc tornar-lo, el llibre, perquè significaria que aquell dia no em vaig salvar. O dit d’una altra manera, em trobaria un altre cop sense símbol per acabar una història, llançant records al fem, un migdia que repetiria milers de vegades perquè els records tornarien sempre.