Manual per acabar una història

El conte hauria de començar de per què jo necessitava, com el cos necessita respirar per mantindre’s viu, comprar-me un llibre. No, no un llibre qualsevol: només volia el Manual de dones per fer feina, de Lucia Berlin. Un moment abans havia llançat al fem una bossa de cartes (cartes rebudes des dels vint-i-un anys fins als trenta-dos, cartes apassionades i d’altres que eren a penes una nota que surava damunt l’amistat, per no ofegar-nos), quatre caixes de fusta, i no havia llançat, i això també era important, havia decidit no llançar, cinc quadres. Els quadres sempre són dels pintors. Però el conte no tracta dels rampells per acabar una història, les maneres de posar punt final, sinó, i una altra vegada, dels símbols.

Perquè jo vaig oblidar el codi de la targeta, i abans del tercer cop i que la targeta es bloquejara, engolida per la mà de la verità, el datàfon, la dependenta em va oferir fraccionar el pagament. M’agrada pensar que em va veure tan desesperada per comprar el llibre que no li importà que el banc li cobrara dues vegades. Que hi ha coses necessàries, com respirar, i si veus un client a punt de defallir, amb els pulmons entollats, l’has d’ajudar a sortir-se’n. El que la literatura uneix que no ho separen les quotes i els pagaments.

Vaig inspirar, el diafragma es va recol·locar, i ja amb el pit unflat, i la panxa desengrapada, guardí el tresor, o siga el Manual, a la motxilla. El camí fins a casa, asseguda vora la finestra al bus, va ser un repàs mental del tot el que havia passat i tot el que havia dit. La repetició del llaç per aconseguir el desenllaç. O de com el desenllaç de qualsevol conte tarda el que tarden les paraules a oblidar-se (el punt final no ho és mai, de punt final, com no hi ha finals encertats). No vaig obrir la bossa de paper on la dependenta havia amagat el llibre. L’agafava emocionada, jo, prement-lo una mica amb els braços damunt de les cuixes i el pit. Encara era estiu, portava una falda blava, de tela gruixuda, i un jersei de mànega curta amb un escot al darrere que dibuixava una creu sobre els omòplats.

Quan vaig arribar a casa, vaig obrir la bossa. Vaig posar el llibre damunt la taula del menjador. Al costat esquerre de la portada hi havia un tall. El mateix tipus de tall de les tisores o el cúter quan has d’obrir la caixa que ha enviat l’editorial o el distribuïdor. Un de net, fet amb destresa. No puc tornar-lo, el llibre, perquè significaria que aquell dia no em vaig salvar. O dit d’una altra manera, em trobaria un altre cop sense símbol per acabar una història, llançant records al fem, un migdia que repetiria milers de vegades perquè els records tornarien sempre.

Anuncis

Una resposta a “Manual per acabar una història

  1. Retroenllaç: Vint-i-quatre – Azures

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s