El pas del temps canvia els verbs importants

Amb el pas del temps, queden els fets però no els motius, o es desdibuixen o s’inventen (perquè no es recorden o perquè s’han recordat massa, i han canviat). Que per què nosaltres, un grup de jóvens de quinze anys, ens trobàvem, després de classe, amb un home d’uns cinquanta, el psicopedagog de l’institut, i parlàvem de no sé què, però d’alguna cosa que ens ocupava una hora, ho he oblidat. Recorde dues coses, una l’he revisitat moltes vegades. Ens va dir: quan vos trobeu malament, o el pit (com ara em passa, i com m’ha passat moltes vegades després) es comprimisca, una mena de caixa, o gàbia, i oprimisca el cor (Cajas de música difíciles de parar), imagineu una escala. I que baixeu. I a poc a poc, imagineu què trobareu quan baixeu del tot, just quan xafeu el darrer esglaó. Sempre he imaginat una escala de caragol i que la meua mà resseguia la paret. Què imaginava aleshores que m’esperava i que em tranquil·litzava? Amb quina imatge m’hi esforçava per poder respirar? La mar, les onades, els estius? Però aquí hi ha la diferència: el verb imaginar s’ha escurçat i ara és només recordar. Ara, quan el pit és ossera, costelles que s’apropen,  sempre hi ha la mateixa escena al final de l’escala de caragol. I respire. El pas del temps canvia els verbs importants.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s