Negació, ira, negociació, depressió, acceptació

Acceptació

[s.XV; del ll. acceptatio, –ōnis, íd.]

f. Acció d’acceptar. L’acceptació d’un honor. L’acceptació d’unes condicions. Tenir, una moda, molta acceptació

ac_cep_ta_ci_ó

Sé que perdré alguna cosa al tren o al metro, ho sé. De la mateixa manera que haguí de tornar al centre perquè havia oblidat el mòbil (vaig estar mitja hora buscant-lo a la bossa, deu minuts asseguda al seient del ferrocarril, deu minuts asseguda al banc del parc, deu minuts de tornada, mentre repassava mentalment els moviments que havia fet), de la mateixa manera sé que quan m’alce un dia, una mica perduda com sempre, abans de girar cap a la dreta primer i després a l’esquerra buscant el cartell de sortida, hauré deixat, entre els dos seients, el mòbil, o les claus, o la tarja. També és possible que em deixe el diari, una llibreta amb tapes que imiten el cuir, negres, emplenada només fins a la meitat i que només em fa sentir orgullosa pel preu.

Fa anys vaig deixar fulls escrits a una llibreria a París perquè volia que algú em llegira, que en aquella època significava que algú em salvara. També vaig llençar a les escombraries els diaris dels dotze als setze, uns quants poemes que parlaven de cireres, del que és vermell fosc, i d’un xic a qui poc després se li moriria el pare. Ara hi ha poques coses que abandonaria i per això, encara que parega un desastre, Bishop, ho és.

De camí a la feina, i de tornada a casa, una casa que ocupe temporalment, desorientada pels angles que formen els carrers, la gent de ciutat i els cotxes i les bicicletes, percep amb claredat el dia que hauré d’anar a l’oficina d’objectes perduts de la ciutat, o del metro o del tren, per buscar el que hauré perdut. El dia amb què començàvem aquest any, de matinada, vaig oblidar les claus al seient del darrere del taxi. Vam córrer per trobar el taxista i les claus, vam telefonar les companyies de taxis, vaig preguntar altres taxistes sobre els oblits d’altra gent. El resultat fou una caixa de plàstic plena de claus de cotxe i de cases i un policia que em va mirar sense cap mena de confiança. Sota quina caixa s’amagarà la meua antiga clau i a quina anirà a parar la nova?

Hi ha certes coses que se saben, no és que s’intuïsquen, de la mateixa manera que sé que si em llançara a les vies —després de preguntar-li a l’intèrfon d’emergència si perquè t’ajuden cal que tingues un atac de cor, un atac d’ansietat o una pena grossa— hi cauria, tinc la certesa que deixaré, al costat de la bossa, el mòbil, o les claus, o el bitllet T10.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s