27

Un té de camamilla.

Aquest any no hi ha poema de Donald Justice recordant-me que si estiguera davant d’un pastís, abans de bufar les espelmes d’aniversari, no sabria què desitjar. Millor dit, que vaig perdre al camí, diu el poema, que un dia sí que vaig saber voler.

Queden prohibits poemes a les dates assenyalades. Cap poema més d’hòmens que envelleixen i perden el costum de viure. No, no hi haurà més poemes nostàlgics els dies d’aniversaris. No una festa ni una celebració, un sopar, cada any amb algú diferent, i comptar els cadàvers sentimentals. Hi ha qui els amaga sota la catifa i cada data assenyalada, en trau un braç o un peu. Hi ha qui els tenim a la vista, penjats a l’estenedor.

Cap senyal. Quan era jove patia per la idea que alguna cosa marcara la meua vida. Les línies que separen abans i després, que tot es poguera resumir en un fet. Una mort o un enamorament. Una frase, tant d’esforç per tindre-ho embastat amb quatre paraules. Volia un trajecte tranquil. Vet-ho aquí, tot ha canviat. I ara no vull marcar cap dia al calendari. Desllueix qualsevol epifania, sigues implacable també amb el temps.

Anuncis

Dietari: Barcelona, dia 45

El mapa és circular: els carreres són radis amb un centre difús, els angles s’han arredonit i les vores, una mica doblades, mantenen el full a l’aire. Vist des de fora, he seguit, o hem seguit, el pla al peu de la lletra.

Primer, ell em va ensenyar el barri, i el que marca l’inici del mapa, el bar. Si era el seu bar preferit també és el meu, cada dos o tres dies, em passe per prendre’m un cafè amb llet o un tallat, i si hi ha sort i l’ordinador està carregat, engegue la maquinària i em pose a escriure. Ens vam divorciar poc després, així que sé que just en aquest bar va sopar per primera vegada amb l’altra. No importa, a una certa edat, una dona ha de saber amb quin tipus d’home s’hi va casar.

Jo també vaig trobar, no sé si per despit, un home més jove que jo, un colombià, barbamec, que es vestia encara amb texans i dessuadora, i que fumava porros de ben d’hora. No va durar gaire, només el temps suficient per a tindre una coma entre el divorci i l’ara.

El segon punt a seguir, o el segon cercle, fou el familiar. Ma mare, morta al 2005 i mon pare, mort al 1998, havien vingut de viatge de noces al Tibidabo. El tren seria de fusta, el funicular antic. Els hi va agradar molt, sobretot ma mare, els últims anys, repetia la història del viatge. Devia estar embarassada, no de mi. Jo tardaria a aparéixer en l’escena i seria per un oblit. El cercle ha estat tancat, però això l’escoltava sense queixar-me que em sabia la història de memòria, que la nòria, que el fred, que el crist, que els arbres i l’enrenou de la ciutat. Per ara poder continuar el viatge, tallar el mapa de la ciutat a la meua mida, repetir el trajecte. Per què els records semblen a vegades més reals que el present? Hi són ben vius, mon pare i ma mare, pujant, sense agafar-se de la mà malgrat la joventut, cap a Vallvidrera.

Ara em trobe una altra vegada al mig del mapa (el sostinc a la mà), i la sensació que tant fa, el principi i el final són els mateixos.

Cent vint quilòmetres per hora

Una llista, una llista apressada (sempre he imaginat que les llistes d’idees inconnexes, o de paraules que salten del cervell al full com els conills que li saltaven de la boca a un personatge d’un conte de Cortázar, tenen el color de les autopistes a cent vint quilòmetres per hora.

Espera, que el personatge de Cortázar acaba saltant ell des del balcó fins el terra. El troben uns xiquets de camí a l’escola.)

Els dies es belluguen i per fer la fotografia he de córrer. Un instant, demane un instant per apuntar trajectes. Les impressions d’una ciutat, d’una escola, d’uns companys de feina, dels cambrers del bar que més m’agrada de tota la metròpoli.

De la sala Flyhard al teatre de la Biblioteca. Dels carrers estrets i carrers llarguíssims que creuen la ciutat: vaig estar caminant durant una hora i encara era al mateix carrer, els nombres se succeïen, cinc-cents, tres-cents, cent. Hi ha els angles que s’obrin i les perpendiculars, els mapes que no caben a un mateix full, els llocs que no apareixen als mapes. No hi són, per exemple, les tres persones que demanen al meu carrer, Gran de Gràcia, asseguts a prop de la boca de metro, i que venien llibres i que demanaven només la voluntat. Les grans ciutats s’assemblen: la mateixa violència amb què participes només surts de casa.

Dels bars, totes les cerveses que m’he empassat sola, el bar valencià que hi ha a prop de casa, terrible, terrible, del rotllo (aquí hi ha un del rotllo?) Poble Sec o Gràcia, Palmer o Rovira, no el senyor, el bar. Sóc més de Palmer, l’entrepà amb cervesa per esmorzar, clients de tot tipus: les dones velles que em miraren estranyades perquè havia demanat, només, una torrada amb tomaca. Aquí a la tomaca se li ha d’afegir alguna cosa.

De les boques de metro, la calor asfixiant, les dues persones que ja he vist vomitant a les papereres de l’andana, el conte, una altra vegada, de Cortázar: les persones que viuen al metro, que tots els que entren o baixen les escales, no surten. Que  hi ha una vida sota la superfície (com aquell home que vaig conéixer als Pirineus i que havia treballat de miner durant vint anys, els pulmons destrossats i un alcoholisme que li va tallar, per l’oblit del fred, un dit del peu). I l’enigma del cartell il·luminat: al cap de setze segons el panel t’anuncia que el metro entra o que tu hi has d’entrar?

De la infinita paciència que hauria de tindre un mestre (recordes aquell xic que vas conéixer que no va deixar de donar classe pels alumnes sinó perquè no suportava els companys, ni el sistema?)

I el contrast entre l’àrea metropolitana, en diuen, i el barri amb barberies cool i sucs que costen cinc euros, i tendes de luxe, i tendes de luxe alternatiu, entre el barri de finques grises, sense comerços i amb un gran supermercat, amb un passeig d’arbres tristos, i on visc.

Espera, què els passa als personatges que no surten mai de les galeries del metro al conte de Cortázar? Perquè no he llegit el conte, me’l van contar. Se m’oblidà preguntar quin és el final. Quin deu ser el final?

Bars

En un món perfecte, el fet que ell se’n vaja (un ell que és un ell per a una altra), no significaria res més que una nota a penes llegible a l’agenda. Després, en vindrien altres, com sempre. Per això, aquest matí, en el món perfecte en què ell (un altre) parla i jo conteste, o jo pregunte i ell contesta, perquè és un ell que llig durant el trajecte entre Diagonal i Catalunya un llibre sobre el sistema vascular de les plantes, hem quedat per fer-nos una cervesa després de treballar (i tornaré a casa una mica coixa i una mica marejada, donant tombs, carrer Escorial, i cap a més amunt, línia groga o línia verda). Però un altre ell, un amic, em diu que algú deu haver posat un ell llegint un llibre sobre el sistema vascular de les plantes per veure, estudiar o gravar, la meua reacció. Al metro ningú llig sobre el sistema vascular de les plantes. És possible que també fora un llibre d’un il·luminat: algú que llig sobre la comunicació silenciosa de les plantes. En realitat, el llibre mentiria. Tot fa soroll: el curs de la saba, el batec del cor, el bombeig de l’artèria. Per això el silenci és una mentida. Però aquest ell interessat per la botànica, o més bé, per la fisiologia vegetal, llegia de peu, recolzat en la barana. Qui llig de peu, recolzat una mica de gaidó, si no és perquè els altres somien en un món perfecte? La gavardina era negra i li arribava als turmells. Duia barbeta de món perfecte, i per sort, va baixar en una parada que no era la meua.

Per això aquesta nit, després d’haver-me empassat els pésols amb quinoa i un té de camamilla, he baixat al carrer, m’he posat bé la bufanda al voltant del coll, i he enfilat cap al bar de la plaça que queda més lluny de casa. M’he assegut sola al tamboret just davant de la barra, he demanat mig entrepà i una cervesa torrada i amarga i he agafat el diari. Des del món perfecte, no venien hòmens per mirar-me; jo, amb el got fred de cervesa, els observava.

Hay que ir a los bares, señora.