Cent vint quilòmetres per hora

Una llista, una llista apressada (sempre he imaginat que les llistes d’idees inconnexes, o de paraules que salten del cervell al full com els conills que li saltaven de la boca a un personatge d’un conte de Cortázar, tenen el color de les autopistes a cent vint quilòmetres per hora.

Espera, que el personatge de Cortázar acaba saltant ell des del balcó fins el terra. El troben uns xiquets de camí a l’escola.)

Els dies es belluguen i per fer la fotografia he de córrer. Un instant, demane un instant per apuntar trajectes. Les impressions d’una ciutat, d’una escola, d’uns companys de feina, dels cambrers del bar que més m’agrada de tota la metròpoli.

De la sala Flyhard al teatre de la Biblioteca. Dels carrers estrets i carrers llarguíssims que creuen la ciutat: vaig estar caminant durant una hora i encara era al mateix carrer, els nombres se succeïen, cinc-cents, tres-cents, cent. Hi ha els angles que s’obrin i les perpendiculars, els mapes que no caben a un mateix full, els llocs que no apareixen als mapes. No hi són, per exemple, les tres persones que demanen al meu carrer, Gran de Gràcia, asseguts a prop de la boca de metro, i que venien llibres i que demanaven només la voluntat. Les grans ciutats s’assemblen: la mateixa violència amb què participes només surts de casa.

Dels bars, totes les cerveses que m’he empassat sola, el bar valencià que hi ha a prop de casa, terrible, terrible, del rotllo (aquí hi ha un del rotllo?) Poble Sec o Gràcia, Palmer o Rovira, no el senyor, el bar. Sóc més de Palmer, l’entrepà amb cervesa per esmorzar, clients de tot tipus: les dones velles que em miraren estranyades perquè havia demanat, només, una torrada amb tomaca. Aquí a la tomaca se li ha d’afegir alguna cosa.

De les boques de metro, la calor asfixiant, les dues persones que ja he vist vomitant a les papereres de l’andana, el conte, una altra vegada, de Cortázar: les persones que viuen al metro, que tots els que entren o baixen les escales, no surten. Que  hi ha una vida sota la superfície (com aquell home que vaig conéixer als Pirineus i que havia treballat de miner durant vint anys, els pulmons destrossats i un alcoholisme que li va tallar, per l’oblit del fred, un dit del peu). I l’enigma del cartell il·luminat: al cap de setze segons el panel t’anuncia que el metro entra o que tu hi has d’entrar?

De la infinita paciència que hauria de tindre un mestre (recordes aquell xic que vas conéixer que no va deixar de donar classe pels alumnes sinó perquè no suportava els companys, ni el sistema?)

I el contrast entre l’àrea metropolitana, en diuen, i el barri amb barberies cool i sucs que costen cinc euros, i tendes de luxe, i tendes de luxe alternatiu, entre el barri de finques grises, sense comerços i amb un gran supermercat, amb un passeig d’arbres tristos, i on visc.

Espera, què els passa als personatges que no surten mai de les galeries del metro al conte de Cortázar? Perquè no he llegit el conte, me’l van contar. Se m’oblidà preguntar quin és el final. Quin deu ser el final?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s