27

Un té de camamilla.

Aquest any no hi ha poema de Donald Justice recordant-me que si estiguera davant d’un pastís, abans de bufar les espelmes d’aniversari, no sabria què desitjar. Millor dit, que vaig perdre al camí, diu el poema, que un dia sí que vaig saber voler.

Queden prohibits poemes a les dates assenyalades. Cap poema més d’hòmens que envelleixen i perden el costum de viure. No, no hi haurà més poemes nostàlgics els dies d’aniversaris. No una festa ni una celebració, un sopar, cada any amb algú diferent, i comptar els cadàvers sentimentals. Hi ha qui els amaga sota la catifa i cada data assenyalada, en trau un braç o un peu. Hi ha qui els tenim a la vista, penjats a l’estenedor.

Cap senyal. Quan era jove patia per la idea que alguna cosa marcara la meua vida. Les línies que separen abans i després, que tot es poguera resumir en un fet. Una mort o un enamorament. Una frase, tant d’esforç per tindre-ho embastat amb quatre paraules. Volia un trajecte tranquil. Vet-ho aquí, tot ha canviat. I ara no vull marcar cap dia al calendari. Desllueix qualsevol epifania, sigues implacable també amb el temps.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s