Tough times for orangutans

Un dels reportatges guanyadors del World Press Photo d’enguany és d’una sèrie de fotografies feta al camp de recuperació d’orangutans. Com que els orangutans tenen els braços tan llargs, pots jugar a endevinar de qui són les mans davant de la foto. L’autor és Tim Laman i el lloc és Sumatra, a Indonèsia. El joc consisteix a respondre, per exemple, de qui és la mà que acarona la cara grisosa de l’orangutan més a prop de la càmara. Podria ser d’ell mateix com de l’animal que seu a la segona filera del carretó. O d’un altre. Al centre de recuperació de primats, cada vesprada duen els menuts per fer un passeig. A una altra fotografia, un voluntari del centre porta en braços un orangutan més petit, amb pocs pèls al cap i a les mans. També en aquest cas hi ha una altra mà a sota de la foto, però, humana. La sèrie de fotografies, primer premi dins de la categoria de Natura, té el títol de Tough times for orangutans.

Enmig d’imatges que aturen el cor, hi ha un moment per a respirar, encara que siguen temps difícils, també, per als animals: les instantànies del centre de recuperació dels primats, la llengua apegalosa i multiforme del camaleó, el rellamp enmig del riu de fum i foc que surt d’un volcà. Imatges envoltades d’altres d’imatges descoratjadores de ciutats sota un vel espès de contaminació, de treballadors exhaustos, de refugiats i pares que salven fills del gas lacrimogen.

Els orangutans formen part de la nostra família. Menys pareguts a nosaltres que els ximpanzés, però tanmateix, força semblants. La mà de la segona fotografia, la humana, podia haver estat d’orangutan si no fora pel pèl, diu una amiga quan continuem amb el joc. Clar que és d’un humà. La nostra espècie no es troba en perill d’extinció, malgrat que la majoria de persones visquen en condicions terribles; els orangutans sí que ho estan, en perill d’extinció. Poden arribar a viure fins als quaranta o cinquanta anys. Nosaltres podem viure més anys, encara que hi ha països on l’esperança de vida és la mateixa, quaranta.

Goril·les, humans, ximpanzés i orangutans. La família dels homínids.

Durant el 2013, l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va enretirar 310 ximpanzés de la investigació, mesura que estava d’acord amb un informe realitzat per l’actual Acadèmia Nacional de Medicina. No cal, venia a dir l’informe, que la majoria d’experiments biomèdics usen els ximpanzés com animals d’experimentació. Més tard, el Servici dels Estats Units per als peixos i la vida salvatge, la FWS, va catalogar els ximpanzés captius «en perill», així que tallava, de soca-rel, els experiments invasius amb aquests animals. Invasiu vol dir tot allò que faça malbé la salut de l’animal.

El NHS se’n quedava, però, cinquanta animals: eren ximpanzés que pertanyien a l’institut federal, i que s’usarien (quin verb) només en cas d’emergències sanitàries. Virus, pandèmies, guerres bacteriològiques. Tanmateix, el novembre del 2015 el director del NHS va anunciar que també portarien als santuaris els 50 ximpanzés federals que quedaven, donat, i cite textualment, a una completa falta d’interés en l’experimentació amb aquests animals.

L’any 2013 Karen Joy Fowler escriu We are all completely besides ourselves, traduït al castellà com Fuera de Quicio, i al llibre, la ximpanzé Fern i la seua bessona celebren plegades l’anunci del NHS.

«El 15 de diciembre de 2011, el New York Times publicó la noticia que el Instituto Nacional de Salud había suspendido todas las ayudas a los estudios biomédicos y conductuales con chimpancés. En adelante, los estudios con chimpancés solo percibirían subvenciones si la investigación es necesaria para la salud humana y no hay absolutamente ningún otro medio de realizarla.

Se señalaban dos posibles excepciones a esta prohibición: las investigaciones sobre imnulogía en curso y las de la hepatitis C, però la conclusión fundamental del reportaje era que la mayor parte de la investigación con chimpancés es totalmente superflua

Aquesta mesura també vingué acompanyada d’algunes veus discordants, fins i tot, de defensors del benestar animal. Tornar a canviar aquests animals d’hàbitat pot causar-los, un altre cop, més estrés. Són animals perduts per a sempre? Els de Peta classifiquen les investigacions segons el que causen a l’animal: traumes físics, traumes mentals, addiccions a drogues, infeccions. També hi ha dues categories més força pertorbadores: ximpanzés que s’han usat com a bioreactors i d’altres com a donants d’òrgan. Més ombres. A la seua web, es queixen de la poca transparència sobre les dades i parlen de presons, i si veus les gàbies on viuen, la paraula és encertada. Els ximpanzés han estat en perill perquè se’ns assemblen. Per això, en una de les investigacions científiques, separaven els nadons de les mares per veure com reaccionaven. Una altra vegada, l’estrés. S’ha comprovat que després d’aquests experiments, els animals pateixen com nosaltres davant una situació de confinament o guerra. S’arrenquen el pèl, tenen el cicle de son i vigília alterat. Es poden recuperar aquests animals?

Si parlem d’evolució, els humans i els ximpanzés compartim categoria taxonòmica. S’anomena tribu (Hominini). Però, segurament hauríem de compartir algun nom més, un calaix per damunt de tribu, — o per sota, segons com mires l’arbre filogenètic—: el que va just dalt de l’espècie, el que comparteixen el coiot i el llop, el gènere. En altres espècies, una vegada descodificat el codi genètic i feta la comparació dels genomes, tal com es va fer també amb els humans i els ximpanzés, s’han reagrupat gèneres diferents amb una similitud menor que existeix entre nosaltres. Segons un experiment clàssic per determinar si un animal té consciència d’ell mateix, el ximpanzé, com els humans, es reconeix davant de l’espill.

El 1986, Ursula K. Leguin escrivia sobre el llibre de Linden (The Legacy of the Ape Language Experiments) i titulava l’article Una disculpa als primats. Durant aquests anys, i les dècades anteriors, els psicòlegs intentaven esbrinar l’origen del llenguatge i per això van intentar ensenyar la llengua de signes americana als ximpanzés. Fern, la ximpanzé del llibre amb què començà la idea d’aquest text, l’esplèndid Fuera de quicio, és una de les ximpanzés que arriba a parlar amb llenguatge de signes. Després, les investigacions d’aquests tipus acabaren. Així finalitza el text d’Ursula K. Leguin:

«La investigación acerca de la capacidad lingüística de los animales se volvió casi imposible, y la financiación para la mayoría de proyectos se cortó hace años. Pero los animales participantes en los experimentos no sólo eran emocionalmente susceptibles, muy inteligentes y sensibles, sino también temperamentales, indómitos y formidables; no eran ni mascotas ni salvajes; eran raros, pero además caros y muy valiosos para la experimentación médica. Así que cuando los experimentos sobre comunicación se cerraron, ¿adivináis qué fue de ellos?»

Karen Joy Fowler també escriu sobre l’experimentació animal:

«Entre los muchos animales robados había un pequeño mocoso llamado Bitches, al que le habían cosido los párpados desde su nacimiento para probar un equipo sónico diseñado para bebés ciegos. El plan era mantenerlo vivo durante tres años en un estado de completa privación sensorial y luego matarlo para ver los efectos producidos en las zonas visual, auditiva y motora de su cerebro.

Yo no deseaba vivir en un mundo donde tuviera que escoger entre bebés ciegos y crías de mono torturadas. Si algo espero de la ciencia, para ser sincera, es que me proteja de tales dilemas, no que me los plantee

No és fàcil. Les relacions entre els humans i els animals són complexes i incòmodes, però jo espere el mateix de la ciència. Hi ha noves possibilitats amb l’avanç de la tecnologia i els models d’organismes generats per ordinador. Com la mateixa escriptora comenta a una entrevista, no hauríem de fer coses que no som capaços de mirar.

(Torne a la fotografia i al joc: De qui és la mà que sosté el nadó orangutan del centre de recuperació de Sumatra?)

El text a Ulûm, Fuera de quicio

Anuncis

I cinc

1

Diu: digues què vols, què busques, digues la teua llista de desitjos, jo hi crec. Ella creu que jo, que vaig en pijama, són les deu d’una nit de dissabte, i tinc ganes de fotre’m al llit, estirar el llençol fins als ulls, tapar-me la boca i amb sort, caure inconscient fins l’endemà (sense aquests minuts molests de consciència d’abans de dormir), que jo al llindar de la porta diré el que busque (una habitació amb llum, no calen vistes, una finestra, un escriptori, un llit còmode, i les parets sense humitat o taques verdoses per menys de quatre-cents euros) i tota la resta, el món, les persones que tenen habitacions llustroses, les que no, els hòmens que estan a la festa del barri, els Foguerons de les illes, els casers, els propietaris de pisos, els estudiants, pararan les orelles i m’escoltaran. Pitjor encara, que les energies, els fluxos invisibles, els fils dels titelles, que som jo o els altres, o tots junts, m’obeiran. Que el món està fet a la nostra mida. Un pensament infantil. No hem avançat, pense, mentre arrossegue els peus fins a asseure’m al llit, i acumule la pols del parquet a les soles i pense que ella podria, en realitat, escoltar-me. Que no hi ha diferència entre març i juny, guanyaria unes peles, i després no hauríem de veure’ns mai més. Però, t’insinuen, confia en les energies i no en l’amic.

Aleshores, contraataca, jo encara no m’he tapat i fa fred en un àtic sense calefacció, aleshores, t’angoixa la mort? (Jo abans li ho he dit, això, això de la mort, en una declaració estúpida davant algú que creu en les reencarnacions i en els mons fets a mida dels desitjos i les preocupacions pròpies, però feu com si no ho haguera dit perquè si no, el relat prendria consistència, ella no seria tan clara, jo tampoc i els papers es barrejarien). Clar, és la desaparició. No li dic la desaparició total, però ho pense. Total. També l’estima. Tot el que has sentit i sents per les persones, l’amor. Tot l’amor desapareix, això m’angoixava, també. Ah, clar, diu, així és normal que t’angoixe, però això no és el que passa. Hi ha l’ànima. Em conta el curs que segueix sobre la mort, i com és de veres. Abandones diferents cossos, l’emocional i el mental. Hi vius un temps en el cel de les ànimes. Després tornes al món material, el dels cossos. Plató, amiga. He de creure-la, eixa és la premissa. La teua angoixa, diu, es resol canviant de creences. No avancem, el pensament fet a mida.

 

2

Si hi ha persones que t’assenyalen l’eixida d’emergència, hi ha pisos que fan el mateix. He visitat vuit pisos i amb cinc, he imaginat com d’infeliç seria, entre les quatre parets. En l’estil inconfusible dels que exageren, si em quede aquí, me muic.

 

3

No sé si ocorre en altres ciutats, aquí hi ha gent especialitzada a fer negoci llogant i rellogant habitacions. Un negoci sense regular. Apugen preus, cobren quatre-cents euros per una habitació menuda, sense finestra, a penes un llit i un armari, a compartir la cuina i el vàter amb quatre persones més, l’habitatge convertit en una màquina de fer diners. Un espai significa: butxaques que ressonen. Hi ha un home que té vuit pisos a la zona de Gràcia, Gràcia nova, em diuen. Tots en la mateixa mançana verda. L’altre dia vaig veure un anunci que deia que llogaven un llit a una habitació on ja vivia un noi de vint anys, per tres-cents euros. D’aquí poc llogaran el sostre. Tingui, per cent euros, un tros de sostre pels dies que plou.

4

No ho dic en alt perquè em senten les energies. Ho dic fent el mateix cada dia. Mire els missatges i hi ha un desig que es projecta a la pantalla. L’ombra de la felicitat s’estén des que òbric el correu fins que no llig el (seu) nom. Però és una ombra. Per llevar-li foscor, a l’ombra, m’he creat l’espera de tres o quatre noms.

La felicitat, desesperadament, consisteix a dividir les esperes i multiplicar-les fins que es dilueixen.

 

Veus

Quan els preguntes què esperen de l’institut. Què esperes se’ls transforma, també, en què esperaves. «Esperava molt d’aquest institut, però després d’estar aquí tres anys, no espero res, volia estudiar i aprendre per tenir un bon futur». Com els pots dir que ho tenen difícil, més que els altres, els de Gràcia o la concertada. Els de Sant Cugat. Els de més enllà de les vies de tren. Que ho tenen difícil, i que la meritocràcia no existeix. Jo també estic aquí perquè vaig estudiar, diu encara una veueta, que xiuxiueja cada vegada menys, aixafada per les paraules dels altres, dels alumnes, d’ells. «I don’t expect anything from this high school». Alguns no saben ni per què estan aquí. «Vull acabar l’institut amb dos graduats, el de l’ESO i el de Batxillerat». Costa que s’assega, que calle, que no insulte a les xiquetes peruanes. «Jo vull tenir una bona mitjana per fer el cicle mitjà de perruqueria». «Jo vull acabar l’ESO i posar-me a treballar».

Què t’agrada fer? «M’agrada ser policia secreta i business man». T’agrada ser o t’agradaria ser? «M’agradaria anar a un congrés de cosplay amb una gatita». S’acumulen les paraules, en tenen moltes. Què vols dir, amb una gatita. «Profesora, tranquila, que viene final de mes… Los profesores cuando viene al final de mes se ponen contentos porque van a cobrar». «Nosotros somos moros y los moros comparten». Canten una cançó de reggaeton, soy soltero, i me pregunten si ho sóc, de soltera. «Cállate, Moad, puede que tenga un novio más guapo que tú y yo y todos juntos». «Qué tipo de música te gusta? Seguro que el pop». «Sabe que es el trap?»

Vénen ja marcats. L’entorn, diuen. Instituts de màxima complexitat, tenen l’etiqueta. Ho saben, els xiquets, que el sistema ja els assenyala amb un nom que vol dir el que no s’atreveixen a dir, el que pensen realment? Blocs. L’any passat deien que la calefacció no l’encenien perquè no hi havia diners. Enguany, sí, una mica cada dia. Al laboratori hi ha un radiador. Els xiquets no es treuen els abrics a les classes. Els professors tampoc. Al començament de curs et donen dos bolígrafs. Els xiquets paguen, de matrícula de batxillerat, 75 euros. Compren els llibres, es queixen, són cars.

«Los profes son racistas». «Nosotros volvimos loca a una profesora». «Hay una chica que me acosa, me pide amistad por Facebook, le digo que no, por Instagram, le digo que no…». «Esta clase es una mierda, no avanzamos, siempre están hablando». «Pues pírate, que te pires».

Calla, Yassine. Isabel, Ahsan, Emerson. Calleu, que he de parlar.

Fantasmes

Hi ha xiquets que no arribes a conéixer. Alexandre, una vegada, Justy, cap. Van i tornen perquè les mares van i tornen al país d’origen. O no apareixen perquè viuen massa lluny de l’institut, o perquè ningú pot dur-los a l’escola. Fátima, una vegada, Sergi, una vegada. Un xiquet et dóna, cada cop que falta a classe, justificants d’hospital. Però l’absentisme ve de llarg, des del principi de curs. Omar ja és delinqüent, diuen. Blocs de pisos, plàtans i mimoses, bars d’hòmens, el café amb llet en got i una parròquia inconfusible de borratxos.

«Me tienes manía», «Tienes manía a los marroquís».

La diversitat a l’aula i la falta de diversitat al professorat. No hi ha marroquins, de professors, ni pakistanesos. No hi ha romanesos. No hi ha negres.

La xiqueta índia ve al principi de la classe perquè no l’assega amb els pakistanesos. Abdullah, Mohammed. Hi ha xiquets que no arribes a conéixer.

La meua besàvia cosia. La meua àvia, temps després, la que seria la seua nora a partir dels anys cinquanta, cosia sostenidors. Però a més, a la meua besàvia, que de més gran, li agradava ballar i estigué a punt, vora als vuitanta, de tornar a casar-se per quarta vegada, li agradava cosir. Els ulls començaren a fallar-li, i hagué de deixar l’agulla i els fils. A l’altra besàvia, que tenia un ull esguerrat, semblava que algú acabava de furgar-li la parpella, que abaixava, una ditada en un mal lloc, no la vaig veure cosir mai, encara que tinc dot per quan em case que va sorgir de les seues mans. La besàvia a qui li agradava cosir, sortia i ballava a la llar dels jubilats. Fa molts anys d’això. Els fills hagueren d’intervindre perquè no es tornara a casar. Tres fills de diferents pares en una època on divorciar-se encara estava mal vist. La meua àvia, la mare de ma mare, no cosia. Una mirava els bous, l’altra els programes del cor. Només en queda viva una, d’àvia, però com ja he dit, no cus.

De menuda, la mort podia aparéixer de qualsevol forma. No sé per què, durant anys vaig creure que Rilke (no era tan menuda, tindria dotze o tretze anys) havia mort perquè es va punxar amb una rosa. Que la punxa s’hi havia després de la tija i havia viatjat a les venes fins a arribar al cor. La punxa de la rosa s’enganxà als ventricles i els aturà. Si u era poeta, havia de morir poèticament.

Una mica abans també vaig començar a pensar que amb una agulla de cosir, una cosa tan normal com una agulla, et podies morir. Que si et punxaves, i no t’adonaves, l’agulla podia travessar la pell, sigil·losa, com feia amb la tela, i circular com la sang per les venes del cos fins a arribar, com la punxa de la rosa, fins al cor. Aturar-lo.

M’ho va contar la meua besàvia, la balladora? Li va passar a una amiga o a ella mateixa, que abans que l’agulla mortal s’introduïra del tot al cos, va aconseguir extreure-la? En aquella època, creia tot el que em deien les àvies. L’àvia que encara viu em va contar com, com va morir la germana als anys seixanta, d’una pneumònia mal curada, va veure el taüt que s’enlairava agafat per uns àngels d’ales grosses. Durant anys ho vaig creure, vaig creure tot el que em contaven sobre la mort.

Totes aquestes pors infantils, l’agulla, la punxa de la rosa, deixen empremta per com mires el món? Com les ciutats que es construeixen i avancen unes damunt d’altres, el que hem cregut al llarg de la vida està soterrat. Dalt hem amuntegat altres pensaments i creences, i això en definitiva, és una vida.

Les ulleres

Vaig mirar cap avall perquè és el que solc fer quan hi ha algú assegut al meu costat que llig. O siga, que és com si un fil m’arrencara del no-res en què pense quan estic al metro, com si dels signes de puntuació, la coma, més bé, s’allargara i haguera de mirar de quin llibre es tracta. Però no llegia cap llibre, era el mòbil. La història tindria més ganxo si jo normalment no abaixara el cap i fora el primer cop que em vera arrossegada a mirar. Es tractava del xat, com sempre. Vindràs, escrivia la dona del meu costat. Depén, contestava una icona que era la foto d’un home amb barba, la meitat de l’home i de les ulleres negres, allargades, per encabir els ulls blaus.

Les ulleres són noves, les vam comprar fa uns mesos a una òptica del centre. Fou un bon dia, dinàrem a un marroquí, vaig beure un xic massa, i la meua neurosi va emboirar-se una mica i em va vindre gana de pujar a casa, passar la feina de comprar les ulleres un altra vesprada més grisa, buida, i gitar-nos fins l’endemà. Follar i etc. Però ell no. Aquí trobem la història: que jo sabia d’on venien les ulleres de l’home amb qui parlava la desconeguda del meu costat i que ell no va voler seguir-me fins a casa i despullar-nos. Que ja estàvem junts des de fa anys i eixes coses les deixarem de fer al cap de pocs mesos de la primera cita. Ara comprem ulleres junts.

Quan diuen que llegir és perillós crec que no pensen en el perill de llegir el que no volies saber. Hi ha una sola manera de començar una història d’amor i moltes maneres d’acabar-la.

A la dreta d’uns pins

Del poema només em sé, i només m’agrada: que la vereda verdadera haya quedado atrás, a la derecha de aquellos pinos. Per les v, o siga, per l’al·literació. I perquè la vereda verdadera vol dir la vida vertadera, i encara que de camins-vida ja ens han omplert molts versos, és això de vertadera el que tremola al text. En quin llibre el protagonista imaginava vides paral·leles a partir d’un punt que divergien, una decisió, una mala decisió, una mort que no va ocórrer, matinades tranquil·les, amants abandonats o que abandonen?