La meua besàvia cosia. La meua àvia, temps després, la que seria la seua nora a partir dels anys cinquanta, cosia sostenidors. Però a més, a la meua besàvia, que de més gran, li agradava ballar i estigué a punt, vora als vuitanta, de tornar a casar-se per quarta vegada, li agradava cosir. Els ulls començaren a fallar-li, i hagué de deixar l’agulla i els fils. A l’altra besàvia, que tenia un ull esguerrat, semblava que algú acabava de furgar-li la parpella, que abaixava, una ditada en un mal lloc, no la vaig veure cosir mai, encara que tinc dot per quan em case que va sorgir de les seues mans. La besàvia a qui li agradava cosir, sortia i ballava a la llar dels jubilats. Fa molts anys d’això. Els fills hagueren d’intervindre perquè no es tornara a casar. Tres fills de diferents pares en una època on divorciar-se encara estava mal vist. La meua àvia, la mare de ma mare, no cosia. Una mirava els bous, l’altra els programes del cor. Només en queda viva una, d’àvia, però com ja he dit, no cus.

De menuda, la mort podia aparéixer de qualsevol forma. No sé per què, durant anys vaig creure que Rilke (no era tan menuda, tindria dotze o tretze anys) havia mort perquè es va punxar amb una rosa. Que la punxa s’hi havia després de la tija i havia viatjat a les venes fins a arribar al cor. La punxa de la rosa s’enganxà als ventricles i els aturà. Si u era poeta, havia de morir poèticament.

Una mica abans també vaig començar a pensar que amb una agulla de cosir, una cosa tan normal com una agulla, et podies morir. Que si et punxaves, i no t’adonaves, l’agulla podia travessar la pell, sigil·losa, com feia amb la tela, i circular com la sang per les venes del cos fins a arribar, com la punxa de la rosa, fins al cor. Aturar-lo.

M’ho va contar la meua besàvia, la balladora? Li va passar a una amiga o a ella mateixa, que abans que l’agulla mortal s’introduïra del tot al cos, va aconseguir extreure-la? En aquella època, creia tot el que em deien les àvies. L’àvia que encara viu em va contar com, com va morir la germana als anys seixanta, d’una pneumònia mal curada, va veure el taüt que s’enlairava agafat per uns àngels d’ales grosses. Durant anys ho vaig creure, vaig creure tot el que em contaven sobre la mort.

Totes aquestes pors infantils, l’agulla, la punxa de la rosa, deixen empremta per com mires el món? Com les ciutats que es construeixen i avancen unes damunt d’altres, el que hem cregut al llarg de la vida està soterrat. Dalt hem amuntegat altres pensaments i creences, i això en definitiva, és una vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s