Tough times for orangutans

Un dels reportatges guanyadors del World Press Photo d’enguany és d’una sèrie de fotografies feta al camp de recuperació d’orangutans. Com que els orangutans tenen els braços tan llargs, pots jugar a endevinar de qui són les mans davant de la foto. L’autor és Tim Laman i el lloc és Sumatra, a Indonèsia. El joc consisteix a respondre, per exemple, de qui és la mà que acarona la cara grisosa de l’orangutan més a prop de la càmara. Podria ser d’ell mateix com de l’animal que seu a la segona filera del carretó. O d’un altre. Al centre de recuperació de primats, cada vesprada duen els menuts per fer un passeig. A una altra fotografia, un voluntari del centre porta en braços un orangutan més petit, amb pocs pèls al cap i a les mans. També en aquest cas hi ha una altra mà a sota de la foto, però, humana. La sèrie de fotografies, primer premi dins de la categoria de Natura, té el títol de Tough times for orangutans.

Enmig d’imatges que aturen el cor, hi ha un moment per a respirar, encara que siguen temps difícils, també, per als animals: les instantànies del centre de recuperació dels primats, la llengua apegalosa i multiforme del camaleó, el rellamp enmig del riu de fum i foc que surt d’un volcà. Imatges envoltades d’altres d’imatges descoratjadores de ciutats sota un vel espès de contaminació, de treballadors exhaustos, de refugiats i pares que salven fills del gas lacrimogen.

Els orangutans formen part de la nostra família. Menys pareguts a nosaltres que els ximpanzés, però tanmateix, força semblants. La mà de la segona fotografia, la humana, podia haver estat d’orangutan si no fora pel pèl, diu una amiga quan continuem amb el joc. Clar que és d’un humà. La nostra espècie no es troba en perill d’extinció, malgrat que la majoria de persones visquen en condicions terribles; els orangutans sí que ho estan, en perill d’extinció. Poden arribar a viure fins als quaranta o cinquanta anys. Nosaltres podem viure més anys, encara que hi ha països on l’esperança de vida és la mateixa, quaranta.

Goril·les, humans, ximpanzés i orangutans. La família dels homínids.

Durant el 2013, l’Institut Nacional de Salut dels Estats Units va enretirar 310 ximpanzés de la investigació, mesura que estava d’acord amb un informe realitzat per l’actual Acadèmia Nacional de Medicina. No cal, venia a dir l’informe, que la majoria d’experiments biomèdics usen els ximpanzés com animals d’experimentació. Més tard, el Servici dels Estats Units per als peixos i la vida salvatge, la FWS, va catalogar els ximpanzés captius «en perill», així que tallava, de soca-rel, els experiments invasius amb aquests animals. Invasiu vol dir tot allò que faça malbé la salut de l’animal.

El NHS se’n quedava, però, cinquanta animals: eren ximpanzés que pertanyien a l’institut federal, i que s’usarien (quin verb) només en cas d’emergències sanitàries. Virus, pandèmies, guerres bacteriològiques. Tanmateix, el novembre del 2015 el director del NHS va anunciar que també portarien als santuaris els 50 ximpanzés federals que quedaven, donat, i cite textualment, a una completa falta d’interés en l’experimentació amb aquests animals.

L’any 2013 Karen Joy Fowler escriu We are all completely besides ourselves, traduït al castellà com Fuera de Quicio, i al llibre, la ximpanzé Fern i la seua bessona celebren plegades l’anunci del NHS.

«El 15 de diciembre de 2011, el New York Times publicó la noticia que el Instituto Nacional de Salud había suspendido todas las ayudas a los estudios biomédicos y conductuales con chimpancés. En adelante, los estudios con chimpancés solo percibirían subvenciones si la investigación es necesaria para la salud humana y no hay absolutamente ningún otro medio de realizarla.

Se señalaban dos posibles excepciones a esta prohibición: las investigaciones sobre imnulogía en curso y las de la hepatitis C, però la conclusión fundamental del reportaje era que la mayor parte de la investigación con chimpancés es totalmente superflua

Aquesta mesura també vingué acompanyada d’algunes veus discordants, fins i tot, de defensors del benestar animal. Tornar a canviar aquests animals d’hàbitat pot causar-los, un altre cop, més estrés. Són animals perduts per a sempre? Els de Peta classifiquen les investigacions segons el que causen a l’animal: traumes físics, traumes mentals, addiccions a drogues, infeccions. També hi ha dues categories més força pertorbadores: ximpanzés que s’han usat com a bioreactors i d’altres com a donants d’òrgan. Més ombres. A la seua web, es queixen de la poca transparència sobre les dades i parlen de presons, i si veus les gàbies on viuen, la paraula és encertada. Els ximpanzés han estat en perill perquè se’ns assemblen. Per això, en una de les investigacions científiques, separaven els nadons de les mares per veure com reaccionaven. Una altra vegada, l’estrés. S’ha comprovat que després d’aquests experiments, els animals pateixen com nosaltres davant una situació de confinament o guerra. S’arrenquen el pèl, tenen el cicle de son i vigília alterat. Es poden recuperar aquests animals?

Si parlem d’evolució, els humans i els ximpanzés compartim categoria taxonòmica. S’anomena tribu (Hominini). Però, segurament hauríem de compartir algun nom més, un calaix per damunt de tribu, — o per sota, segons com mires l’arbre filogenètic—: el que va just dalt de l’espècie, el que comparteixen el coiot i el llop, el gènere. En altres espècies, una vegada descodificat el codi genètic i feta la comparació dels genomes, tal com es va fer també amb els humans i els ximpanzés, s’han reagrupat gèneres diferents amb una similitud menor que existeix entre nosaltres. Segons un experiment clàssic per determinar si un animal té consciència d’ell mateix, el ximpanzé, com els humans, es reconeix davant de l’espill.

El 1986, Ursula K. Leguin escrivia sobre el llibre de Linden (The Legacy of the Ape Language Experiments) i titulava l’article Una disculpa als primats. Durant aquests anys, i les dècades anteriors, els psicòlegs intentaven esbrinar l’origen del llenguatge i per això van intentar ensenyar la llengua de signes americana als ximpanzés. Fern, la ximpanzé del llibre amb què començà la idea d’aquest text, l’esplèndid Fuera de quicio, és una de les ximpanzés que arriba a parlar amb llenguatge de signes. Després, les investigacions d’aquests tipus acabaren. Així finalitza el text d’Ursula K. Leguin:

«La investigación acerca de la capacidad lingüística de los animales se volvió casi imposible, y la financiación para la mayoría de proyectos se cortó hace años. Pero los animales participantes en los experimentos no sólo eran emocionalmente susceptibles, muy inteligentes y sensibles, sino también temperamentales, indómitos y formidables; no eran ni mascotas ni salvajes; eran raros, pero además caros y muy valiosos para la experimentación médica. Así que cuando los experimentos sobre comunicación se cerraron, ¿adivináis qué fue de ellos?»

Karen Joy Fowler també escriu sobre l’experimentació animal:

«Entre los muchos animales robados había un pequeño mocoso llamado Bitches, al que le habían cosido los párpados desde su nacimiento para probar un equipo sónico diseñado para bebés ciegos. El plan era mantenerlo vivo durante tres años en un estado de completa privación sensorial y luego matarlo para ver los efectos producidos en las zonas visual, auditiva y motora de su cerebro.

Yo no deseaba vivir en un mundo donde tuviera que escoger entre bebés ciegos y crías de mono torturadas. Si algo espero de la ciencia, para ser sincera, es que me proteja de tales dilemas, no que me los plantee

No és fàcil. Les relacions entre els humans i els animals són complexes i incòmodes, però jo espere el mateix de la ciència. Hi ha noves possibilitats amb l’avanç de la tecnologia i els models d’organismes generats per ordinador. Com la mateixa escriptora comenta a una entrevista, no hauríem de fer coses que no som capaços de mirar.

(Torne a la fotografia i al joc: De qui és la mà que sosté el nadó orangutan del centre de recuperació de Sumatra?)

El text a Ulûm, Fuera de quicio

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s