Cànon

No fou d’un dia per a altre, però és de veres que u pensa a venjar-se quan comencen a anar-li les coses bé. Va començar la llista de manera cronològica: primer, la infantesa. El pare, que abandonà la mare quan ella tenia quatre anys. El nom era un rancor viu. Apuntà el nom del pare amb lletra tremolosa, la m semblava un cuc que es movia per la pàgina blanca. Després, vingueren els altres xiquets de l’escola i el seu malnom a classe (el malnom també era ràbia continguda). Tres noms de xiquets, els que més se’n burlaren del sobrepés. Amb l’adolescència començaren a aparéixer noms d’hòmens: el primer nòvio, que la deixà per una altra xica de la classe. El segon xicot, que l’enganyà. El cap de departament que va estar explotant-la durant anys a l’empresa, el malparit, era el penúltim nom de la llista. Les darreres lletres eren les del nom del marit. Més ben dit, de l’ex. Ara podia pensar en com venjar-se de cadascú, ara que havia acomplert els altres somnis. La casa, els fills, l’amant, els quadres que per fi havia pintat i exposat. Va dissenyar un pla que incloguera a tots, però era difícil una única venjança que tinguera un efecte coral. Podria venjar-se dels antics companys d’escola només amb la seua presència: en forma, llavis vermells, una pintora d’èxit. Els hòmens amb la presència del seu amant, més jove, músic d’èxit. Però necessitaria més temps i excuses per trobar-los. Aleshores, una nit ho entengué: per venjar-se només hauria d’escriure.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s