Tricky Tracks

Què hi veus? Unes petjades de pardal sobre el fang. Unes petjades d’un ocell que corre i un ocell que camina. L’ocell que avança lentament ho fa fins a la meitat del trajecte, després corre, s’inclina, torç el camí, es llença sobre l’altre.  O no. Hi ha dues fileres de petjades d’ocells. O de dinosaures. A la mar, quan arribàrem al Trabucador, hi havia petjades de sabatilles. Només hi havia una explicació: algú que camina vora platja.

petjadesTricky Tracks

Hi ha dues fileres de petjades de potes d’ocell. És un mascle i una femella i on abans hi havia lluita, plomes ensangonades, ara hi ha el ball d’una còpula. Les petjades es barregen. Després, no hi ha història: han alçat el vol? Algú els ha agafats? Les petjades de vora mar també desaparegueren.

Què hi veus? Només són una corrua de marques negres.

Estius

Les casetes estan darrere del pub que té terrassa i zona de ball. Tenen una bandera groga hissada. Davant, amarrades, les barques on els turistes veuen el Delta, les muscleres, els velers que ancoren a prop de la punta de la banya, les llengües de sorra, les antigues cases on es netejaven les clòtxines, el Montsià, el poble a sota. Nosaltres també. El guia és un jove morè de vint anys. Són les quatre i mitja de la vesprada i al principi ens ajuntem tots sota el tendal de l’embarcació, però després, amb el vent i la humitat, el sol ja no molesta. M’agrada el moment en què la barca s’enfila recte cap endins de la mar, com si no hi haguera límit, com si no haguérem de tornar mai a terra. Les aigües estan tranquil·les, no hi ha sotracs. Dempeus, dic que imagine dofins que s’acosten a la proa per saltar i fer cabrioles. I en realitat, encara que aquest vent amb què tallem la mar cap endins estiga més proper a les Açores, imagine altres estius: un estiu interminable. El Mediterrani i no l’Atlàntic. La mar està al davant però també al paisatge dels camps d’arrossos inundats. El guia ens diu que mirem a la dreta, a la platja on solen descansar grups de flamencs: el vent amb què tallem l’horitzó els fa alçar el vol, també, una filera de creus rosades travessa el cel.

Només quan han estès les ales, hem pogut oblidar l’avorriment tebi de les vacances, el darrer desencant, l’asfalt escalfat de la ciutat, l’esforç de tirar del carro.