Vint-i-quatre

La història, o la interpretació, la fem nosaltres. Però, em va preguntar, després d’escriure això et sents millor? No ho sé. El sentit també li’l donem nosaltres: per exemple, fa un any vaig necessitar comprar-me un llibre, i aquest any, mateixa estació, un estiu inclement, he necessitat comprar-me’n un altre. Mateixa llibreria, mateixa llibretera. Aquest cop ne quedava més d’un i no he oblidat el número de la targeta. No he amagat el llibre, no l’he sostingut amb les cuixes. Aquest any, també, de cercles: vaig acabar dormint al mateix llit on vaig començar l’estada a Barcelona. Vaig dinar al mateix bar on vaig sopar la nit de la meua arribada, abans d’aparéixer, sense saber-ne un borrall, a la feina. Vaig saludar la cambrera que la primera setmana a la ciutat em va dir com arribar a l’estació del Nord, vaig saludar el cuiner. Preguntava com es deia guadaña en castellà, els altres li van contestar que falç. No, falç no. Dalla. Volia alçar-me i cridar (jo estava a una taula del fons, engolint un bocata i una cervesa) és dalla. La dalla i la mort. Aleshores, m’agradava el cuiner. I el cambrer. I la dona que tastava les cerveses. El llibre nou, el llit repetit, l’escena al bar repetida. Fa un any vaig assistir a un dinar amb el cap esmicolat, o l’estómac. Quina diferència hi ha entre l’enamorament i l’obsessió? Sempre m’ho he preguntat. Aquest any, estranyament, he hagut d’escriure una altra carta de comiat el mateix dia del dinar. Juliols d’anys diferents, llits diferents, llibres diferents. Tot el que passa sota les paraules, a sota de la superfície de la mar. Les paraules fan camí i nosaltres n’hem fet un altre. El cor, el cap o l’estómac. Les clavícules. Una vegada vaig cremar una carta sense llegir-la. La flama es tornà violeta.

Hi ha un personatge a una novel·la de Woolf que només sap estimar d’una manera: penjant la persona que estima al llindar de la porta. És una metàfora, però. En realitat, és una acusació. Clavícula i clavar.

Un dia del passat juny vaig necessitar anar a la mar (ja ho sabem, abans havia necessitat comprar-me un llibre). Entrar-hi dins, capbussar-m’hi. Vaig asseure’m al costat d’una dona que llegia i li demaní que em vigilara la bossa (portava un altre llibre, tres euros, les claus de casa, les sabates, la tovallola). Ella i jo ensenyàvem els pits, l’aigua estava tèrbola, el paisatge era el port esportiu i les torres envidrades. Turistes i hòmens que venien mocadors i dones que oferien massatges. La felicitat, aleshores, em va semblar fàcil.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s