L’Almadrava

Vaig agafar les ulleres i el tub de l’armari. Estaven guardats a la bossa de malla amb què les vaig comprar, fa quatre anys, a São Miguel. Vaig agafar llibres, una tovallola, la crema, vestits. Anar a la cala era el motiu principal del meu viatge fins a Altea, a casa de ma tia. Això, i el viatge mateix, la certesa que el meu cos està en moviment. He dibuixat un mapa i assenyalat els punts on he estat este estiu, no tant com a recordatori sinó com a afirmació. El Delta, Miravete, Canet. Assenyalar punts, construir mapes. Els costums s’accentuen. Baixar per l’Avinguda Mediterrani, no, Mediterráneo, fins a la platja de Llevant, i pujar la costera, vorejant edificis que fan ombra a l’aigua. Gemelos 78, Alikaktus. Quan tombes, abans d’enfilar-te cap a la cala, hi ha una bandera espanyola i aquests dies, una furgoneta d’antiavalots i quatre policies que miren cap als para-sols, les gandules i els cotxes. L’aigua està calenta i atapeïda de turistes. Pense en les platges sense estiuejants, en les cales sense formigó, i que açò encara possibilita allò altre. Mar a vessar de cossos i crits, d’estiu barat i d’atraccions.

A la cala també hi ha para-sols i gent estirada a la tovallola, i uns quants caps que es belluguen damunt l’aigua. Hi ha dues sendes de pedra i terra per arribar-hi, i en un dels camins, baixes entre pins torts i llentiscles. A dalt, amagats entre els arbusts, sempre hi ha gats. A partir de les sis, apareix al sud l’ombra d’un dels edificis que segueixen la costa (si la línia de costa desapareguera, hi hauria trams que podríem dibuixar gràcies a d’ells) i ens salva de la calor abrusadora de l’agost. En aquesta part és on es posen els nudistes. Pocs, més hòmens que dones.  De tant en tant, alguna pregunta solta d’un xiquet: por qué van desnudos?

Després de mitja hora de passeig des del xalet de ma tia, arribe a la cala suada, estenc la tovallola a tocar de la vora, m’arreplegue el cabell i trac les ulleres. I aleshores les veig: diminutes partícules de sorra negra i clara, fragments verds d’olivina, sorra açoriana, entre la goma de les ulleres del vidre i a dins del tub. I aleshores es tanca el cercle, i ja no cal que torne a les illes per llimar cap record, i netege les ulleres i el tub en l’aigua clara de la mar i em capbusse.

Anuncis

Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

de la Sierra

Al poble s’arriba per una carretera que serpenteja. El riu no serpenteja perquè ja no hi ha riu. A les basses abans s’hi banyaven, ara es pot mirar la bromera que s’acumula vora les pedres. Els pollancres, però, encara extreuen la humitat del terra que amaga el riu. La malenconia és pitjor que la tristesa o que el dol, no té cura. Les cases són de pedra, la plaça té una font i la majoria del poble no té cobertura. Aquest any va caure un rellamp al campanar i a sota, com una taca del front, hi ha un pelat blanc. S’han desmarxat les vitros, els amplificadors, el telèfon, la nevera. L’ullal del temps també destrueix els somnis. Ningú voldria viure ací: si es quedaren feren com els arbres, tombaren els troncs, s’adaptaren al vent i al fred. Callaren. Com no hi havia res per fer, parlaren els uns dels altres. Qui voldria vindre aquí a fer créixer les tomateres i a caçar perdius?

Un dia, fa més de trenta anys, un home del poble baixava pel barranc que s’estretia perseguint unes perdius. Tenia l’escopeta repenjada al muscle. De sobte, un tro fortíssim, un caça americà que girava i es colava entre les parets escarpades. Diu que al camp, entre els branquillons de les argelagues, en aquella època hi havia fils de paper d’alumini.

 

No totes les famílies s’assemblen

A la meua família jo sóc la rara perquè m’agrada llegir. També vol dir la inútil. Mon pare demana sempre a ma germana, i al marit, que li ajude amb la feina important: posar el para-sòl al terrat, dur la serra elèctrica al taller, canviar el telèfon o comprar un ventilador a la tenda d’electrodomèstics. Tindre un marit també dóna més punts en la graella de la utilitat. Ella va fins a Almenara, els arreplega i els porta amb el cotxe. Ells cuiden dels xiquets. Ella porta els amics i s’hi passen dies a la casa, menjant i bevent. Favors a canvi de favors. Jo llig. A mi també em fan favors però no esperen que els siga útil, ja. Sembla que ells han entés millor que jo la meua naturalesa. Mai em pregunten com funciona el microones o què han de fer, al banc. Ella els fa la renda. Sembla que no només el sentit útil de la vida els unisca, també la llengua. La manera d’entendre la vida és la mateixa, les paraules, aleshores, són les mateixes. S’ha casat dues vegades, jo llig. També fer servir el microones i comprar un ventilador, però no conduïsc, no tinc home.

Quan érem xicotetes, ella baixava a la tenda a ajudar-los. No li feia por cobrar, tornar el canvi, parlar amb les senyores del barri que li demanaven arròs, un conill, llet. Usava una maquineta per posar les etiquetes amb el preu, això és el que més li agradava. Jo també feia servir la maquineta, però res d’anar a la caixa, res de parlar amb ningú. Preferia quedar-me dalt, amb la televisió. Feia els llits, em queixava a ma mare que ella, com que anava a la tenda, no feia el seu. Em renyien, o una cosa o l’altra.

Des d’aleshores, potser, intente parlar de coses pràctiques, que els interessen. Però, se’m nota la distància i que preferiria ser a un altre lloc.

Si m’escriuen, ho fan en castellà. Jo faig una barreja estranya de llengua, la meua, la seua, amb errades. Escriure bé sense faltes greus i amb una certa cura, també és un signe de raresa, a la família. Intente suavitzar les diferències.

No m’he posat crema, li vaig dir a ma mare. Per què? Vaig bufar i m’allunyí de la vora de la piscina, l’aigua s’havia escalfat durant tot el dia, volia submergir-me fins que haguera passat l’agost, fins a tindre un horari, alguna notícia. Peresa, vaig respondre. Ma mare repetí, peresa. Em vaig adonar de la lletra que sobrava, de la inadequació, de què mai me’n sortiria: perea, vaig repetir, com si rectificara. Aleshores, amb una mica d’orgull, però quant a penes, tal vegada per l’efecte dels anys, contestà: peresa, ja sé el que és.