de la Sierra

Al poble s’arriba per una carretera que serpenteja. El riu no serpenteja perquè ja no hi ha riu. A les basses abans s’hi banyaven, ara es pot mirar la bromera que s’acumula vora les pedres. Els pollancres, però, encara extreuen la humitat del terra que amaga el riu. La malenconia és pitjor que la tristesa o que el dol, no té cura. Les cases són de pedra, la plaça té una font i la majoria del poble no té cobertura. Aquest any va caure un rellamp al campanar i a sota, com una taca del front, hi ha un pelat blanc. S’han desmarxat les vitros, els amplificadors, el telèfon, la nevera. L’ullal del temps també destrueix els somnis. Ningú voldria viure ací: si es quedaren feren com els arbres, tombaren els troncs, s’adaptaren al vent i al fred. Callaren. Com no hi havia res per fer, parlaren els uns dels altres. Qui voldria vindre aquí a fer créixer les tomateres i a caçar perdius?

Un dia, fa més de trenta anys, un home del poble baixava pel barranc que s’estretia perseguint unes perdius. Tenia l’escopeta repenjada al muscle. De sobte, un tro fortíssim, un caça americà que girava i es colava entre les parets escarpades. Diu que al camp, entre els branquillons de les argelagues, en aquella època hi havia fils de paper d’alumini.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s