La literatura uneix i desuneix

Si ella ho sabés, segur que em perdonava.

Alguna cosa així. A vegades, estúpidament, m’he alegrat de no haver pagat l’hotel. L’hotel, els regals. M’he gastat massa diners en ella. Amb ell, però, ara que envia encara textos inspirats en Bernhard, li escriuria un altre poema i no em perdonaria. Encara que jo en vaig guanyar més, de descobriments.

El que més greu em sap, escriuria per continuar amb el joc, és haver-te parlat de Bernhard.

 

Anuncis

Feminist killjoy

Arriba a meitat de la reunió per dir-nos que la mare d’una alumna, que donava el pit quan estava a asseguda esperant per parlar de la seua filla amb direcció, ha apartat el fill, s’ha aixecat, i amb la mamella que penjava s’ha adreçat a d’ell. Que quan ell l’ha cridat, la dona no s’ha amagat el pit sota la brusa. Que el pit era bonic. Que el pit no era d’ella. Que s’apostava un sopar. O un cigarro. La directora, en canvi, diu que sí, que la mamella penjava massa i que la forma no era esfèrica. Cap implant. La dona ha marxat. Ell ha entrat a meitat de la reunió i parlant del material que li falta a l’alumna, ha sortit el tema de la mamella. La mamella amunt i avall. Dos minuts. Tres minuts. Un minut. Riures. Ah, si poguérem haver vist la mamella. Qui no tenia material? Té llibre o no, l’alumna?

Aleshores, la professora de matemàtiques s’aixeca, agafa la carpeta i dóna un colp a la taula. Fa d’aixafaguitarres de la festa: la culpa no és del masclisme ni de la gitanofòbia. Las gitanillas de primero. La teta que salía, clonc, clonc. El atuendo del barrio es el chándal. Se ve que ahora está de moda ser bisexual. Los tops que me llevan. La gordita. La culona y la tetuda. Tots els comentaris van a la llista invisible del fer riure. Tot és graciós, la joia dels acudits. Matem entre tots aquesta joia, per favor.