La normalitat, 2

Alguns tenen por que telefones els pares, els amenaces. Amenaçar, renyar, contestar preguntes. Calla, parla, calla, parla. Alguns no tenen gens de por. Qué crees que me va a hacer mi madre. La terra pot cremar-se? La terra i no la Terra. Sí, hi ha terra cremada. Falta sòl em va dir una xiqueta de cinc anys un estiu: i era de veres, ella a penes xafava el sòl. De puntetes venia i tornava de l’escola. Hi ha xiquets així, en aquest institut? Encara no ho sé. No quiero ir más con esta profesora. Ya no eres mi profesora preferida. Me tienes manía. Quant costa pujar a l’Everest? Depèn. Nosotros con los Pokémon y éste [Kilian Jornet] subiendo montañas en 26 horas. L’aire pesa o  no pesa? L’aire no pesa, diuen, perquè aleshores estaríem per terra, no podríem aixecar-nos. Hi ha qui no pot aixecar-se i tant ells com jo ho sabem però no ho diem. L’aire no pesa i sospesen l’aire amb la mà. Però l’aire és buit? Sí, i com respirem? Si els hi preguntes quins gasos hi ha a l’aire sempre diran l’oxigen. Saben qué és important per a nosaltres. Profesora tú y yo sabemos que te quieres ir a dormir. L’aula 28 sembla una aula d’un penitenciari. Petita, grisa. Profe, seño, Maria, profa. Cómo se llama? Núria, Marta. Estarás muerta cuando venga ese cometa? Y cómo sabes que el espacio no es infinito? Els van ensenyar que l’espai és infinit i encara ara ho escriuen a l’examen. Y cómo sabes que no lo es? Y el Universo dónde está, a la izquierda, a la derecha? Por qué la Luna te sigue? El aire tiene relaciones sexuales? Podem explotar els globus? Pero qué tenemos que hacer? Esta actividad no le veo sentido? Per què serveix aquesta xeringa? Què és densitat? I lleuger? Volen llegir sempre i contestar sempre i atenció i atenció i atenció. Calleu. La setmana vinent són les avaluacions. Aquest treball té nota. Qui no ha fet els deures? Col·lecciones negatius. Me falta el teu dossier. No treballes mai. Deixa l’ampolla d’aigua. No molestes. Deixa de tallar els paperets. Vols que truque als teus pares? Dus l’agenda. Què feu? Qui ha llençat el paper? Pon partes, profe, ponle parte.

Què fan els vells quan es troben amb els joves?

La Terra crema. Mi madre me ha dicho que si se meten conmigo, yo también. S’aixeca i va directe on s’asseu José i li pega una palmada sonora al braç.

Anuncis

Boots are made for w.

Ni al vestidor ni a l’habitació. Ni sota el llit. Ni al sabater de l’altra habitació, la de casa la mare. Tindre dues cases és tindre dos llocs on perdre les coses. És perdre les coses, és tindre un peu enganxat al pis de taulells hidràulics i un peu enganxat a un terra poc llustrós, de fals marbre. I el cap enmig. Tres punts fan un pla, dos punts una recta. Això vaig aprendre a matemàtiques, fa anys. La recta de Barcelona a València. El cap al cel. Uns peus nus perquè les sabates estan on el cap, enmig, perdudes. Ni a sota el llit de la mare. Ni a les caixes de sota el meu llit. Ni al prestatge amagat de l’habitació de convidats del carrer París. Ni a les caixes de l’altet (on encara estan, impertèrrits, els diaris de l’adolescència). Les sabates començaren a caminar, obriren la porta de casa, passaren la clau, baixaren les escales empinadíssimes, primera principal, i s’enfilaren per carrer de Sants fins a l’Hospitalet i continuaren resseguint la línia de costa.

Avui ma mare m’ha telefonat per dir-me que per fi han arribat a casa.

La normalitat

Els veïns se saluden amb el cullerot a la mà. La normalitat colpeja. Els alumnes se saluden: mire com de diferent es saluden els xics i les xiques, ho han aprés ja. Quan ho aprengueren? Quan Rida es burla d’Abdellah, que s’asseu a una altra filera, aquest s’alça i diu qué te pasa subnormal i corba l’esquena i el mira des de dalt. Es parlen així, l’oxigen és inflamable, les paraules són inflamables. Al pati, en qualsevol moment sembla que puga formar-se un rogle i hi has de vigilar. Sobretot el divendres, que sembla que l’aire ho siga més, d’inflamable. Un rogle i al mig, segurament, dos estan a punt de pegar-se. Hi ha una resposta difícil: aleshores, si ell em pega, jo no puc defensar-me?

Un dia, a última hora, Juaying llençà una botella d’aigua amb tan mala sort que no estava ben tancada i mulla les taules i el terra. Final de la classe, quasi les tres de la vesprada, tots amb gana. Darrere, hi ha Daniel i Juan, que molesten. Juanying és gran i ample, està assegut al costat de Wei i els dos parlen massa. Wei és menut, despert; Juanying és tranquil. A l’altre costat s’asseu Iker, baixet com Wei, i darrere, amics des de la primària, Roni. Roni és autista. Aleshores, mentre els altres s’alcen, parlen, agafen les coses per marxar, motxiles a l’esquena com tortugues que tornen a la mar, jo intente parlar amb Juanying però ell marxa, no m’entén, i Wei ve, enfadat, per dir-me que la botella no l’ha llençada Roni. Creia que renyia injustament el seu amic. I l’aire no és ja inflamable.