Males herbes

Algú ha llençat un globus amb pintura al senyal on posa «servei». Normalment és pintura blava. La carretera era recta i ara, uns quinze anys després, té rodones i escultures o palmeres que no han mort amb el becut. Les taques blaves contra col·legi, servei, o València. La carretera travessa pobles i camps. Cebes, xufes, cap taronger. Alguns caquis. La carretera també travessa vies de tren, passa al costat de fàbriques, xemeneies. Tendes enormes de mobles. Polígons i el centre psiquiàtric. L’antiga Casera, una ermita, i una caserna abandonada. Hi ha llocs on has de créixer en contra (com contra l’Art): en suport i contrast. No havia pensat mai el progrés com el que és: un camí indefugible cap a la lletjor. Hi ha mitja hectàrea amb voreres i fanals que il·luminen males herbes.

Anuncis

Hi ha més paraules de les que podràs aprendre mai

Cada any, més o menys cada any. Demana-ho com a desig, mai has demanat una cosa així. Cada any conec una persona impuls. Una persona encenedor. Una persona a qui, després de parlar amb ella, et cal alguna cosa més que un abraç. O més ben dit un abraç de més de trenta segons. Un minut, dos minuts. Les pots comptar amb els dits d’una mà: el primer, la segona, el tercer, la quarta. Un corrent continu i no altern. Les paraules són incorrectes, les paraules i no el corrent, els electrons, les vies que s’activen, ja no hi ha cercles, els codis surten i es desfan, renoves la via, el camí, els senyals elèctrics no són paraules, es transformen, busca’n de noves, hi ha més de les que podràs aprendre mai.

Serendipity

Que al costat s’assega un home d’uns seixanta anys, sevillà, i no el xic que he vist a la cua, de trenta i escaig, mentre fumava i jo arrossegava una maleta sempre plena i mai complerta. Que l’home que llig una revista sobre història, amb la portada que ensenya un Napoleó derrotat, no haja anat a parar amb la dona de l’altra filera, amb qui, quan arribe, parlen de l’oratge o de Sevilla, o d’alguna cosa que no puc recordar, i que algú que viu a Sants, per dir un barri qualsevol, el meu barri, no haja vingut al 9D, que no tinga al bitllet el 9D, cotxe 5, sinó 9D cotxe sis, i ara estiga demanant disculpes a una noia d’uns vint anys a qui ha pegat, sense voler, mentre deixava el paraigua al terra. Que a la tornada tinga una dona gran amb una rèplica que s’ha assegut al front, ai, mare, que ens ha tocat seients separats, que dorm mentre la seua rèplica dorm i que duen un embalum enorme, que no cap en cap lloc i que aguanta, la rèplica, durant tot el trajecte de Castelló a Barcelona, i que no tinga un home morè, de cabell llarg, que tot just ha entrat al vagó abans que jo i que m’ha ajudat a pujar la maleta, plena, pesada, a la lleixa i que s’ha assegut, més bé, estirat, al costat d’una rèplica del senyor sevillà del viatge d’anada, però que aquest cop, llig una revista de divulgació científica. Que mentre esperava que la rentadora acabara la feina, mitja hora de voltes i mitja hora de l’esquena recolzada al vidre, no haja aparegut cap indi borratxo, cap indi amb bona conversa que s’enamore bojament de mi i que jo, encara que l’estime, al cap d’uns anys no viatge amb ell sinó que torne a la Universitat, o a València. Que els llibres menteixen, els vells menteixen.

A vegades em dic per a què.

No els dic que apunte a una llibreta o al blog el que em diuen. Que em veuen arribar, diuen, i els hi faig una mica de pena. Pena perquè no puc fer classe. Perquè xarren. Perquè un es posa la gorra, perquè un s’enfada i no fa l’examen, perquè l’altre diu, pues yo tampoco, perquè un tira una goma al company que està a l’altra punta, perquè obrin les finestres, juguen a obrir les finestres, juguen amb l’escombra, de pal, de barra de dansa, de cavall, fan deures d’altres assignatures, no fan els deures mai, pinten les taules, pinten, alguna cosa els hi ha de quedar, alguna cosa que no els hi dic però que la intueixen. L’aire calent puja, el fred no. El front fred i el front càlid, confonen l’aire amb el front, el núvol amb el vent. A mi em queda molt d’ells, n’aprenc molt, però hauria de ser en dues direccions. Ara diuen que potser buscar aigua al món extraterrestre no és l’adequat per trobar vida, ara diuen això els científics, i fa dies que els hi de dir: recordeu allò que vos deia de buscar aigua. Perquè els extraterrestres els interessen. Els planetes. L’espai. La foscor i l’origen. Però no ho recordaran, o ho recordaran poc. A penes unes paraules que ressonen. Una profe que els riny. Un profe que els riny. Tenemos, deien, un cerebro chiquitín. Cortito, deia, yo soy cortito, tonto nunca. Has de fer el cor fort, i si sabies, i si tens costum d’estudiar no t’has de deixar portar. Si no sabies, i si no saps, servirà alguna cosa que fem, i fem malament? Hi ha qui creix amb tot en contra.