Les ofenses, 1

Jo tinc les meues coses, tots tenim les nostres coses. Els coixins de les dues cadires que hi ha al saló (una habitació de pas, més bé, sense finestres) els va comprar ma mare l’octubre passat. Les dates del referèndum. Són verds i hi ha dibuixats amb fil uns quadres. Els he comptats, en són setanta-tres. S’enganxen amb dues vetes també verdes. No fa joc amb cap altre verd de l’habitació: només amb unes fulles seques que també comprà ma mare i que hem col·locat en un plat ròmbic. Quan vaig tornar de Nadal, siga per la feina siga perquè encara a hores d’ara no m’hi havia recol·locat, de passar de viure a un quart a viure a un principal, no me’n vaig adonar. Ahir mentre despenjava un calendari del 2017 que no era meu, per cert, i  penjava un quadre amb tons rosa i blaus pastel on es veu una casa com pintada per un infant, vaig veure que una de les cadires no tenia el coixí. Un i no dos. Oh, clar, he pensat i he anat a l’altre saló. Allí estava, culpable. El coixí damunt d’una cadira d’un altre saló. Com que jo també tinc les meues coses no he desnugat les vetes del coixinet sinó que he agafat la cadira i l’he canviada per la cadira nua que tenia. La companya podria tornar en qualsevol moment. M’he entropessat amb l’estenedor de peu que està al passadís i de poc que caic amb la cadira i em pegue contra el cantó de la còmoda que hi ha a l’entrada del pis i trenque un quadre i totes les pintures cauen i el tub de crema se n’ix. He telefonat a ma mare.

Anuncis

That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

¿Y conseguiste lo que querías?

Pablo Gisbert, el conde de Torrefiel, diu que els que han tingut una infantesa meravellosa es passen la vida buscant tornat a ser estimats. És mentida. Hi ha gràcia, en aquesta mentida? No ho sé. De la mateixa manera es podria fer l’afirmació des de la pèrdua o la inexistència: qui mai ha sigut estimat pels seus pares es passa la vida buscant algú que li estime com hauria d’haver-lo estimat el pare o la mare. Amb la pèrdua, la mort o la fugida paterna, és el mateix. Diu que busquem algú especial i s’equivoca: seria al revés, la búsqueda, per seguir la seua lògica, seria trobar algú que considere que som especials com els pares pensaven, o pensen, que ho érem, que ho som. O potser és la diferència: ells trien, nosaltres som triades.

No és així.

 ¿Y conseguiste lo que
querías de esta vida?
Lo conseguí.
¿Y qué querías?
Considerarme amado, sentirme
amado en la tierra.

L’últim fragment de Raymond Carver.

 

 

Bona tarda, senyores i senyors

Hi ha un home que és de Jerez i ho anuncia al metro. Soy de Jerez y tengo 25 años y quiero trabajar pero no me cogen en ningun sitio. Al tercer vagó, cansat de les cares llargues, de les cares que miren el mòbil, de les cares que per res del món alçarien la vista per trobar-se’l, deixa de ser de Jerez. Buenas tardes, señoras y señores, soy extraterrestre.

Hi ha una dona que es passeja pel Paral·lel sense bragues i amb un vestit que li tapa, justet, la natja dreta però no l’esquerra, que li puja, la falda o la carn.

Hi ha un home que és seropositiu i no pot pagar els retrovirals. Crida al metro. Només l’he vist una vegada. Fa un discurs polític.

Hi ha un home, de vora cinquanta anys, que vaig estimar i que viu a la ciutat. Passeja molt al Raval, crec. Imagine més bé. Si el vera, seria com explicaria als nens que els fantasmes tornen. Els fantasmes que escriuen missatges i correus electrònics i que els puja, la carn, i del record se’ls ompli el cos i de sobte ocupen un espai, caminen just davant teu.

Hi ha una dona, que vaig estimar a una illa, que treballa de recepcionista. No s’ha tornat mai fantasma.

Hi ha un home, que no vaig estimar, que viu a prop de la Universitat i que treballa amb les restes que deixaren pobles que s’extingiren o es transformaren. Ossos i penjolls. Cassoles, foc, soterraments. Si el vera seria el fantasma número nou. El més extraterrestre.

Bona tarda, senyores i senyors, sóc el fantasma d’algú i si ni tan sols me miren, sóc de Jerez o extraterrestre.

 

Ciutats i nines

1

Totes les entrades a les ciutats són lletges. Polígons, benzineres, cartells amb publicitat, fàbriques, aparcaments, bidons. L’entrada a Benidorm també ho és. La ciutat que crea més ombres allargades de tot el país. Ombres que arriben a l’autopista. La casa es troba en una urbanització dels afores, a sota del parc temàtic, davant del Benidorm Palace. Hi ha fileres de cadires motoritzades. Alguns estrangers blanquinosos també van en bicicleta. L’hotel encén el flamenc de la façana, un flamenc rosa i verd, a les sis. Parpelleja. Un home vestit de pallasso anuncia el circ i fa sonar una campana. Podria ser estiu. Podria acostar-me a la cala i em trobaria, un altre cop, amb el cos estirat a la sorra i la calor allargada de l’estiu fins als peus. Deixem els abrics a la perxa i ja no els tocarem fins que no tornem a casa. La ciutat amaga la calor de l’estiu a l’asfalt.

2

Elles creixeran ací. Van a una escola religiosa. Quan arribe, corren cap a mi. M’estiren el coll de la samarreta i diu, la més gran, de set anys: aún es princesa. Aún es princesa. Recorde que ja m’ho va dir a l’estiu. Quan el cos estirat, el cor a l’ombra, i l’avorriment que s’allargava com les ombres dels edificis més alts. Era per algun penjoll que portava? Cap arracada? Avui, als afores d’una altra ciutat igual de trista, on jo he crescut, ho he recordat. Princesa perquè se’m noten les clavícules sota la pell.

3

Quieres ver cómo llora?

Però tu em digueres que ja no volies fills, que ara només volies gossos.

Llora y tiene los ojos de cristal. y mira la ropa. Esto está roto pero lo tengo que coser. Voy a cambiarlo que se ha meado.

—I el de Mar?

Ella lo tiene allí tirado, no sabe cuidarlo. Para qué tiene hijos si no los cuida.