That kill, that kill, that kill

És una cosa que passa a fora i no a dins. Primer fou el mòbil. Si eren les dues, marcava les dues menys dos minuts. A penes dos minuts de diferència. Podria ser que jo haguera dit: no és res, dos minuts. Potser és el rellotge (de polsera) el que va més avançat. No seria estrany perquè a l’escola m’agrada arribar abans i una manera d’arribar abans és enganyar-te. Després fou el despertador. Un regal. Si eren les set del matí, quan m’aixeque cada dia, les busques indicaven un set i un cinc. Cinc minuts de més. No coincidien en dir què convenia, si visitar el passat, dos minuts, o el futur, cinc minuts. Aquest cop vaig tornar a pensar-hi. És una cosa de fora no de dintre. Després fou una exhalació: el rellotge de polsera, de la meua àvia, marcava clarament un minut al davant. Si eren les dues, les dues i cinc i així. Vaig pensar a telefonar-li, a l’àvia. Al remat, em va telefonar ella per dir-me que avui, sí avui, era quinze de gener i era el seu aniversari. Ja érem a quinze. El temps s’havia escurçat i era un altre any, un gener maldestre. No em va dir res estrany. El rellotge era una cosa de fora, no del dedins. Vaig posar tots els mecanismes al mateix punt. Les onze de la nit. La llum de la bicicleta, que ara use a la tauleta de nit, pampalluguejava. L’endoll de la cuina, el que fem servir per a endollar la torradora, l’escalfador de l’aigua, i la turmix, s’havia espatllat: havia sortit fum gris i una olor de plàstic cremat mentre intentava triturar una crema de carabassa. L’endemà, els rellotges havien tornat a la posició inicial, al que feien: escurçar les hores o allargar-les. Em vaig comprar un altre despertador. Ho vaig comentar amb el rellotger. El mateix que al desembre m’havia venut uns aros de plata. M’agrada perquè duu ulleres de rellotger i perquè imagine, tenint com té, de tant en tant, un vell assegut al costat, que ha heretat la feina de son pare. La gent que segueix l’herència m’agrada, potser perquè jo no ho he fet. Quan ha vist el meu rellotge, el de l’àvia, s’hi ha interessat. Ja no en fan, d’aquesta marca. És de sempre. Antiga. Són bons. He seguit amb l’herència, pense. Però és mentida perquè la meua àvia mai ha dut rellotge tres dies seguits, no li agraden. De tot es desprén. Micro, es diu la marca.

He posat el nou despertador en marxa. He tornat a la cuina. He mirat durant una estona el plàstic ennegrit. L’altre dia per poder encendre una espelma quasi creme el pis. Vaig tindre l’ocurrència d’encendre un paper i amb el paper arribar i cremar el ble. El terra ha quedat ennegrit. Vaig llençar el paper a terra i el vaig xafar i observar fins que es va consumir. Al cap d’una estona, he vigilat el nou despertador i tenia l’agulla lliure, una altra vegada. S’havia retardat tres minuts. I aleshores ho he entés. Els nombres repetien: aquestes són les petites faltes que maten, maten, maten.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s