Les ofenses, 1

Jo tinc les meues coses, tots tenim les nostres coses. Els coixins de les dues cadires que hi ha al saló (una habitació de pas, més bé, sense finestres) els va comprar ma mare l’octubre passat. Les dates del referèndum. Són verds i hi ha dibuixats amb fil uns quadres. Els he comptats, en són setanta-tres. S’enganxen amb dues vetes també verdes. No fa joc amb cap altre verd de l’habitació: només amb unes fulles seques que també comprà ma mare i que hem col·locat en un plat ròmbic. Quan vaig tornar de Nadal, siga per la feina siga perquè encara a hores d’ara no m’hi havia recol·locat, de passar de viure a un quart a viure a un principal, no me’n vaig adonar. Ahir mentre despenjava un calendari del 2017 que no era meu, per cert, i  penjava un quadre amb tons rosa i blaus pastel on es veu una casa com pintada per un infant, vaig veure que una de les cadires no tenia el coixí. Un i no dos. Oh, clar, he pensat i he anat a l’altre saló. Allí estava, culpable. El coixí damunt d’una cadira d’un altre saló. Com que jo també tinc les meues coses no he desnugat les vetes del coixinet sinó que he agafat la cadira i l’he canviada per la cadira nua que tenia. La companya podria tornar en qualsevol moment. M’he entropessat amb l’estenedor de peu que està al passadís i de poc que caic amb la cadira i em pegue contra el cantó de la còmoda que hi ha a l’entrada del pis i trenque un quadre i totes les pintures cauen i el tub de crema se n’ix. He telefonat a ma mare.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s