Maria

Ja era un pardalet. Un pardalet encorbat que no s’alçava del llit. Dona ocell. Empetitida, sembla que si morim de vells és perquè ens anem fent d’una cosa tan lleugera com l’aire.

 

Anuncis

Àtoms

Un electró està deslocalitzat. No sembla que estiga a dos llocs, com les aspes d’un ventilador, diu, de fet, és a dos llocs. Avui he vist un home amb bicicleta pel carrer desangelat al costat de l’estació de Sants. Desarrelat. El carrer només s’arrela perquè un grup d’hòmens i dones ballen danses equatorianes. Abaixen i apugen els barrets. Porten minifaldes que volen i a sota els texans. Totes les estacions de tren són perifèria.

L’home porta un caixó al portaequipatge de la bici i vares de ferro per obrir els contenidors i subjectar la tapa. El divendres, a la mateixa hora, vaig veure un home amb bicicleta per un carrer, que és una avinguda que és un antic barranc, del meu poble. Un barranc que porta l’aigua a un altre barranc, un barranc amb nom. No era la primera vegada que el veia. De fet, una nit, quan jo vaig baixar dues bosses de fem, una de restes i una de plàstic, vam parlar. Ell esperava. No hi ha res, li vaig dir, que et puga servir. Avui he vist a Sants al mateix home. Per què, si els electrons poden estar deslocalitzats, nosaltres no?

Ens hem somrigut. Ens tornarem a veure a finals d’abril, quan ja les mànigues curtes siguen el pa de cada dia i somiem amb un estiu que no ens esclafe contra l’asfalt, a prop d’un barranc.