Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Anuncis

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?

 

Addenda València-Alacant-Barcelona

Nota: com delimitar la tristesa que correspon a un fet, una notícia tristíssima, una pena no tan grossa com la pena, que hauria d’anar en majúscula, però que arrossega la pena grossa, així que la pena, el sumatori, es veu multiplicada, i aleshores, davant dels ulls dels altres (de l’altre) sents que ets un impostor, perquè no plores només per ell/a o la pena que sents per ell/a, una pena, però menuda si la compares amb l’altra que et va paralitzar durant anys i que qualsevol pena t’hi remet, i se t’endu i poder desfer-se’n d’aquesta sensació molesta d’engany, de màscara, i al mateix temps sense poder sentir cap pena més d’una hora al dia perquè no et pots deixar arrossegar ni deixar-te endur, que se t’emporta, se t’emporta i ja no podràs fer peu mai més?

Diari: Barcelona-Badalona-València

1

Encara hi ha esperança sota les paraules: hem de decidir quin tractament seguirà. Les paraules són importants. Trien tumor i no càncer. Però càncer no significa res, perquè hi ha molts. Tumor sí: significa inadequació.

Hi ha un fantasma, un fantasma.

2

Què pensava, quan creixia? Hi ha una cosa que jo sabia i que ells no deien. No sortia a les pel·lícules, tot tenia paper de cel·lofana, tot el que ensenyaven. Com si l’ara fos alguna cosa crua, bèstia, sense ordre. L’ara i no l’abans. Era per què ho amagaven? Creien, o creuen, que a sota els grans, el cabell greixós, les extremitats o massa llargues o massa curtes, els canvis de veu, el cos que s’inadequa, no hi hagués pensaments que aletegen i foraden i apareixen els fantasmes que ens acompanyaran?