Duero

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys, arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Viatjar sembla contrari a viure. Al viure dels altres. Caminem en fila índia pel pont, ens aturem en algun espai sense ocupar i ens repengem a la barana. Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. El paisatge i nosaltres. Que bonic quan no hi ha gent, va dir una dona quan el tren passà davant una platja mig buida un dia ennuvolat. Que bonic sense gent. La postal i la imatge que veiem és la mateixa.

Si com diu Maillard, hem viatjat per contar-ho i no per viure-ho. Parlarem dels habitants però no dels que som com nosaltres. Igual que les idees, que no són originals, tampoc ho són les nostres sensacions o moviments. Centenars de turistes al mateix pont de Porto fent les mateixes fotografies al riu. El mateix angle, la mateixa llum que ens arriba depriment. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Que bonic seria sense gent.

Desapareceu o artista, foi para a Suiça a  plantar couves. Un barri de Porto ple de cartells: desapareceu o artista. Demasiado anarquista. Els artistes han desaparegut. A la vora del riu hi ha dos músics que canten balades, venen els seus discos per cinc euros i esperen el dring de les monedes al barret. No preguntem a la recepcionista de l’hostal a prop del mercat do Bolhão com viu. Què paga, què cobra.

Hi ha hòmens fora dels bars, fumen i beuen. Per un moment, sembla São Miguel, les voreres estretes, passar entre uns ulls que miren massa.

Som generacions que hem vist canviar el paisatge més de pressa. Seguim la guia de la ciutat de l’any passat i ens recomana llocs que han tancat. Esperem. Més gent als mateixos llocs, seguim les passes d’uns altres, ens recomanen sopars tradicionals en francés, italià, espanyol. El turista deambula. Una ciutat abandonada però plena de turistes. La ruïna en tres o quatre temps.

A l’illa Farol, enmig d’una cua per agafar el vaixell que ens tornarà al continent, a la ciutat d’Olhão, al fons, com una invitació a viure i no a contar-ho, entre caps i cossos com els nostres, el sol que s’amagava. Per què havíem de mirar una imatge que es repeteix? I de tant en tant, una invitació a viure: la llum vermellosa, taronja, mastegada pel cel, d’un sol que desapareix. Després, el motor del ferri ens amagarà la veu.

Anuncis

Una anècdota

No em feien mal, no. Les havia trobades a la casa dels avis, quan va heretar-la. En realitat uns dies després, quan tafanejava armaris i caixes. Unes sandàlies amb la tira per posar enmig del dit gros i el dit llarg de color verd caqui per estrenar. Quin número gastes? I me les va donar amb la caixa. Les vaig estrenar aquell cap de setmana que vaig passar al poble, en calçades de pedra, de la font a la casa dels seus avis, de la plaça, on hi havia wifi, cap a la piscina, de la piscina al bar. Ens havíem conegut uns mesos abans, ja feia calor, només havíem viscut una estació junts. La calor va fer que s’alleugeraren les peces de roba i que ensenyàrem la pell. Per això, vaig pensar aleshores, per això, perquè la pell està més exposada sembla impossible que no en toque una altra. (En una discussió sobre un poema, fa temps, el poeta es va negar a canviar l’adjectiu impensable per impossible: era impensable no enamorar-se, deia; jo en canvi, defensava marcar-ne la impossibilitat de no enamorar-se). Amb la pell exposada n’és impossible dir que no.

El color de les sandàlies era perfecte. Especialment amb un vestit llarg, de tirants, de color negre, amb dibuixos petits, petites petxines, blanques i vermelles. Em va sobtar que m’anaren tan bé, sense haver de posar-hi crema a les juntes, sense que el galindó se’m queixés, sense mal a les durícies, sense la pell rascada.

Té, em va dir.

Ha passat un any. Hem repetit l’estació. Si contes els anys per estacions veuràs com és de curta la teua vida. No ho comptes així. Hem repetit l’estació, he tornat als vestits de tela fina, lli, seda, sintètica. Duc l’esquena a l’aire. Ell porta camises de màniga curta i pantalons curts. Ens hem vist ja amb els abrics i les bufandes, el nas vermell pel fred, les sabates tancades, els calcetins. Ens hem vist així i ens hem estimat de la mateixa manera. Avui m’he posat les sandàlies que em va regalar, és el primer dia d’estiu. Estan igual, com si no les haguera usades ningú, com si les haguérem trobat en un armari, dins una caixa, d’una casa amb l’olor de resclosit. M’he posat les sandàlies i m’han fet mal. La tira entre els dits, el tros de cuir damunt l’empenya. Verd caqui. Verd merda. Aleshores, ho he entés. Li he telefonat i semblava impossible haver-s’hi, ni per un cop, enamorat.

 

Llibretes, vida i viatge

¿Cuánto de lo que hacemos lo hacemos por hacerlo y cuánto para contarlo? ¿Qué de nuestra vida está vivido y qué está fotografiado y empaquetado para vivirlo después, cuando pueda ser comunicado? ¿Cuánto de auténtico viaje hay en nuestra vida y cuánto de turismo?

Chantal Maillard

Les tres tenim una llibreta que obrim, per primer cop, després d’acabar de dinar a un restaurant vegetarià de Guimarães. El plat escurat de les postres enmig de la taula i una mica de vi negre al got, almenys al meu. La de M., dissenyadora de producte és una llibreta petita, fina, mitja quartilla, on dibuixa escenes dels viatges. Ara tria l’arbre del pati del restaurant, una alzina, i amb unes lletres fetes amb cura posa dalt del full el títol: Guimarães. Passa la pàgina i veus les ombres de grafit d’unes oronetes, andorinhes, símbol o marca, producte vendible, també de Portugal. A les primeres pàgines del quadern hi ha apunts a llapis i rotring del viatge a la Xina. És una llibreta que es podria ensenyar.

La llibreta de C., en canvi, és més gran. De tapa granat, hi té dibuixada una balena que dissimula, i aprofita, una taca de iogurt líquid. La tenia a la motxilla i l’ampolla no estava ben tancada. També es tacaren la funda de les ulleres i el jersei que li havia deixat M. per l’aire fresc, riberenc i atlàntic, de Porto. Dins no té cap dibuix. Mirant, de reüll, el disseny i la dedicació de M., C. diu: però la meua llibreta té coses normals també, no només del viatge, no passa res, serà una barreja de la rutina i del viatge. Coses normals i coses extraordinàries.

Però no hi ha cap diferència entre vida i viatge.

Una barreja d’hores de classes, telèfons de companys, cita per al dermatòleg i fisioterapeuta, treballs per entregar, una idea preliminar d’una peça de dansa, d’un article, d’una sèrie de fotografies, els exàmens de ciències naturals; i amb els noms dels llocs que no tornarem a visitar i descripcions de llocs que no hem vist mai.

El riu Douro. Els nius enormes de les cigonyes a les torres d’alta tensió. Les muralles de Silves. El pont llarguíssim que creua el Tejo.

Potser aquesta és la manera de trobar més d’un tema per a la llibreta que agafes i sospeses a mesura que et vas fent vell. Una llibreta on no hi ha cap diferència entre viatge i vida, que és viure-la, o una llibreta on hi ha les paraules, el fet de contar després la impressió sobre el pont que serpenteja sobre el riu des d’on viu la ciutat?

Però per què hi hauria d’haver diferència entre la vida, el viatge, i el fet de contar-los?

Una llibreta d’un mateix color on es barregen els dos o tres temes com nusos on els nous fils s’enganxen, com les pedres que tracen cercles concèntrics a l’aigua.

[…] It seems a part of growing old is no longer/to have five subjects, each/demanding an equal share of attention,/set apart by brown cardboard dividers,/but instead to stand in a drugstore/and hang on to one subject/a little too long, like this notebook/you weight in your hands, passing/your fingersover its surfaces/as if it were some kind of wonder.

Ted Kooser

Agost, després de prendre una decisió

1

Com que ell m’ha estimat, o com m’ha estimat, ara ja sé que no demanaré menys.

2

Les coses canvien, les cases canvien, els carrers. Puc passejar per ciutat vella i traçar un mapa de sexe, paraules i lligams. Necessite estructurar-me el cap com alguns hòmens (aquest cap amb les parcel·les tancades i acabades només les he trobades en hòmens, no tenen cap problema amb l’aquí i l’ara). Necessite ser implacable. Per què em mantinc sempre com les fulles d’un arbre que esperen que el vent les toque? Després, em canse, i ja sóc tronc. Les cases canvien, els carrers. Ell i jo vivim en barris diferents i estimem o follem amb gent diferent. I encara hi ha lligam. Mantinc el lligam per la literatura. Mantinc la figura. Mantinc el passat. Pense en un fantasma per no lligar-me a un vent insuficient.

Mira, li vaig dir, en eixe pis fiu l’amor per primera vegada. Ell creu que és una pena que no estiguera enamorada el primer cop. Jo estava fascinada, va ser com si algú em descobrira la pell. No canvie aquesta experiència per cap altra.

3

No me’n surto amb els hòmens i prenc notes. I intente fer més gros el desig de solterona. Intente tatuar-me al cervell, o repetir com un mantra: la feina, sigues implacable, la feina, les paraules.

El ram del meu home

Entre el carrer de l’Església i el meu carrer. Havia anat a la floristeria a comprar el ram per Tots Sants. O pel seu aniversari, o pel nostre aniversari de boda. No ho sé. Tinc setanta-sis anys i molta vida petita entre les cantonades dels carrers. Portava una jaqueta fina i grisa. De sobte d’una furgoneta blanca van sortir uns quants jóvens, amb la pressa de qui té la feina de furtar, i baixaren bosses plenes de fem. Baixaren i s’enfilaren a un portal. Jo em vaig quedar aturada a la cantonada. No em van veure. Al cap de dos minuts, van tornar a pujar a la furgona i rabent, creuà el carrer, passà pel meu costat i es perdé darrere dels arbres del parc. Al terra, al tancar la porta del vehicle, caigueren tiges i fulles com nervis d’una mà. D’un verd fosc però brillant. Em vaig ajocar i les vaig agafar per afegir-les al ram de margarides.

Un mes després, al cementeri, el meu home tenia un ram preciós amb tocs verds de marihuana.