Darrere de cossos i mesures

1

Vaig estirar-me damunt la llitera, bocaterrosa. Portava només el sostenidor i unes bragues. Ell, a qui m’havien recomanat perquè era expert en fàscies, em va posar una tovallola damunt els malucs fins a les sofrages. Va prémer els omòplats, va prémer el trapezi esquerre, on tenia el dolor. Amb una mà damunt de l’omòplat esquerre i l’altra mà a la part dreta de les lumbars va girar els braços, com si volguera girar-me el tronc noranta graus sense fer que es mogueren les cames. De sobte, alçà de manera brusca els braços i respirà fortament. Un sospir. Se’m tallà una mica la respiració. Ho va repetir tres o quatre vegades. A la segona vaig riure. Crec que se m’encengueren les galtes. Em va parlar de la importància de les fàscies, que comprenien els músculs. Després peguí la volta. Em posà una mà sota el bescoll, aguantant-me una mica el pes del cap, i l’altra just baix de l’inici del sacre. Cinc, deu minuts. Podien haver passat moltes coses.

Em va explicar que a vegades quan treballava, mentre estirava un lligament o alliberava un feix de músculs, veia, o li venien, imatges sobre la persona que tenia a sota, estirada. Em va dir que si feia alguna cosa artística. Em va dir que hauria de fer-ne alguna cosa, d’aquesta tendència. Veus paraules o quadres, li preguntí. Taulells de ceràmica? Mans plenes de fang? Llibretes amb cues de tinta? Digues, què.

 

2

Em vaig estirar a la llitera. No, no m’estirí. Em demanà que m’asseguera a la cadira. Que respirara normalment. Col·locà la cadira al costat, em va mirar el perfil. Acostà el cap, semblava una agrimensora. Menys corba per ací, més duresa per… Et demanaré dues coses, em va dir. La primera que quan segues et col·loques un coixí redó o una tovallola doblegada a les lumbars i que mantingues l’esquena recta. La segona és que faces un exercici. Feu que estirara el coll inclinant-lo una mica cap enrere. Va pressionar una mica, posant-me la mà damunt la barbeta. Més enrere. Deu vegades, tres repeticions. El que et passa és que tens el costum d’abaixar massa el cap.

 

3

D’abaixar massa el cap, el dolor de l’hemicos. Paraules que no va veure l’agrimensora. Les fàscies escrites i pintades, totes les paraules al vers les coses que no dius i l’os que cada dia és més dur, més opac, amb una fusta menys estriada. Un ou. Un sou. Que no hi havia cap senyal, que la vida és senzilla i matèria, que el dolor és un mecanisme, que ve d’un mecanisme. Idiota. Digues, què.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s