La llum rosada des de l’altra banda (Diari, 2019)

Dorm malament, ara, a la part nova de la casa. Està molt bruta. S’hi està millor, sí, tret de la nit, perquè hi ha l’espai del costat que dóna al carrer i té llum. Que les persianes no tanquen del tot. Hi havia la llum que travessava finestres, de vesprada, una mica ataronjada, i que jo mirava des de l’altra part, la meua part, de la cuina al saló fosc, fosquíssim, del bany a la galeria, del quadrat de la rentadora a la meua habitació. Ara em fixe en les teranyines. Hi ha en tots els racons i enmig del sostre, en un fil gros que sembla una llàgrima grisa. Em fixe en les parets brutes i no en la llum ocre, rosada. Però tinc dues habitacions més, una compartida. Tanmateix, junt amb la pols, a la nit em desperten el trànsit dels cotxes, els passos de la gent, tacons o rodes de maletes (hi ha tres hostals al carrer, no sé quants pisos turístics). Hi ha un hostal per a jóvens al principi del carrer.

Aquesta nit m’han despertat riures al carrer. He recordat que el dia que anàrem de l’Ametlla a l’Ampolla, eixa nit no vaig poder dormir, la passí amb dolor. A l’endemà caic malalta del tot. Francesc em cuida però té una idea equivocada de la salut.

Anuncis

La història dels braços caiguts

Vinga, Ivan, saps fer-ho.

(Al final aprenen el mecanisme, la raó de la igualtat s’oblida, passem a l’altre costat, quin costat, quina paret, quin riu, quins colors, de negatiu a positiu, de positiu a negatiu)

No es lo mismo que sepa hacerlo o que quiera hacerlo.

Somric, ell no.

(Volia canviar de grup, se li va vendre que podria canviar de grup si millorava, el valor de la millora, la ratlla, l’hem col·locat nosaltres. Ell s’ha esforçat una mica. Una mica).

Ahora que no puedo ir a otro grupo, es otra historia.

(La història dels braços caiguts).

Iván

És fàcil calcular-lo, li dic, mentre intente travessar el món que ens separa, molt més que la separació entre un adult i un adolescent. Un noi que viatja en cada classe lluny, un país on les x no apareixen, de segur. Saps fer-ho, Iván, li dic. Vull animar-lo. Ho podeu entendre, m’enteste. Semble una mica boja. Parlen, em contesten malament, i jo continue volent que entenguen això, aïllar i conèixer una incògnita. No es lo mismo, diu, saber hacerlo que querer hacerlo. Ho diu lentament, com tot. Perquè tot en ell és lent: les paraules, els moviments, les cames que separa i ajunta, els braços que deixa caure, sense força. Els músculs laxes i la veu laxa. Es va inventar un color entre el roig i el taronja (el roranja) a primer i des d’aleshores no ha volgut dibuixar ni pintar res més. No soy 100tifico, diu. Quieres calcularlo, entonces?

No.