Curs escolar

Les escales de ferro estan buides, els timbres sonen per a ningú. Al pati ja no venen les gavines, no hi ha res per oferir-los. Els passadissos, deserts. Les portes es tanquen suaument, els ordinadors i les pantalles estan desconnectades. Hi ha papers encara a les parets: calendaris, motius engrescadors (el futur és a les nostres mans, en aquesta classe aprenem), horaris, noms d’alumnes, frases cèlebres. Al suro pengen algunes notícies velles. Ningú dóna cops a les baranes ni mou les cadires arrossegant-les per terra, ni fa una pregunta incòmoda ni dóna una resposta estúpida. Les taules continuen apilades just en el lloc en què les deixaren el dimarts passat. Les finestres estan tancades i ningú es queixa de l’ona de calor, de l’estiu asfixiant que sempre ens sobrepassa. A l’entrada de l’institut hi ha encara les exposicions dels volcans de primer i els portfolis fets com caixes de segon. La televisió emet ininterrompudament tot un any d’activitats: excursions, colònies, visites a museus, el dia de l’esport, la cursa, el dia de les arts, el concert, la graduació de batxillerat i de quart. Igual que el moment traumàtic del naixement, nosaltres també hem oblidat el tram estrany, apedaçat i inadequat de l’adolescència. Més o menys intens, no sortim indemnes. Aquesta és una veritat que m’agradaria transmetre, lluir, traspuar. No passa res, dir-los, encara que passe. El model ferm però no inflexible. A vegades, però, tot sembla un simulacre: un simulacre de què aprenen i un simulacre de què ensenye. Un pas de temps i d’etapa que nega el que passa a fora de les parets d’un institut i el que passa a dins.

Qué pies más feos! A ti profe nunca te han pegado, no sabes nada de la vida. Yo no quiero estar en la clase de los tontos. Profe, tienes novio? Necesitas un novio, que tu novio te invite a un buen durum. Si voy a la clase de los tontos me voy. Pero esto para qué sirve. Uy, sí, voy al supermercado y me pongo a calcular una ecuación. Pero esto para qué sirve. Te puedo dar el dosier mañana? No entiendo nada. No puedo hacer nada porque no entiendo nada. Nada. Na-da.

Les escales i les portes les mou el vent. Vibra, de tant en tant, la persiana que tanca l’aula d’acollida i la porta del pati.

Anuncis

Diria que em cuide

Fa cinc minuts que mira a l’armari de vidre. Hi ha poca cua, el seu cistell està baix de la cinta però no molesta els que som a la filera. És menuda, amb el cabell curt. Se li noten les venes. Porta una jaqueta grisa i uns pantalons verds. I botins. Fa dies que començà la primavera. Jo porte l’uniforme del gimnàs, passe, sense dutxar-me pel supermercat de camí a casa. Compre civada, iogurt, quefir, torrades de pa integral i una ampolla de vi, només una. Jan em va conèixer un dia com aquests, en la cua, jo mirava l’aparador de vidre, tenia en la mà una ampolla de vi negre i al carro dues caixes d’ampolles de cervesa. No tenia cap festa, però vaig mentir. Què vols preparar, maca? Gintònics, potser? Avui també compre bajoqueta i dues carabassates. La meua setmana consisteix a treballar, gimnàs, menjar i preparar els àpats de l’endemà. Bròquil, bajoca, pimentó. Arròs, pasta. A vegades, truita. Diria que em cuide. Les persones avancen. He de comprar condons per si ve Jan aquest cap de setmana. No volia. No vull, maca, em va dir, encara no sé si estàs bé. Tinc una ampolla de vi que li ensenye a la caixera, allarga la mà i li la done. La dona ha deixat de mirar l’aparador tancat amb clau amb els estants plens de begudes. Buida el cistell damunt la cinta: pernil dolç, xoriço, dos paquets de llaunes de cervesa. En el moment en què pague sent el meu mòbil vibrar. Abans de posar els paquets a la bossa, done una ullada ràpida als missatges. Jan ve. Sent una cuca a l’estómac. La dona menuda demana a la dependenta, quan jo ja ho tinc tot enllestit i m’enfile cap a la porta, que, per favor, li trega de l’armari la ginebra.