BiH

En els anys noranta, abans de la guerra i la neteja ètnica, era una escola. Hi ha un saüc a la porta, la creu sèrbia a les parets, senyals dels projectils.

 

Šahbegovići és un poble reconstruït enmig de la República Srpska. Els chetniks als anys noranta van matar i foragitar tots els habitants d’aquesta zona. Aquest és un poble on la gent se salva, les cases, però, no. L’organització Trenkalòs va ajudar a fer d’aquest indret un poble un altre cop.

 

Sarajevo va patir un setge de quatre anys. Les roses de la ciutat són marques de morters a l’asfalt. Es pot imaginar la por. Hi ha plaques amb els noms dels morts al mercat. Hi ha la biblioteca restaurada amb el record de les runes. El llit del Miliavska és estret, els ponts són llargs. El cementiri dels soldats que defensaren la ciutat, des de la falda d’un turó, és una taca blanca. Però la mort és verda com les tombes anuals de Srebenica.

 

Hi ha avets, faigs, roures. En un bosc d’avets, humit, ple de fullaraca i humus, hi ha ginebrons i barbes de caputxí. Hi ha zones de Bòsnia on els xiquets no poden fer excursions amb l’escola, n’hi ha boscos que ningú xafa: un senyal de mort, avís de mines. En alguns llocs els soldats serbis van amagar mines a les cases, per quan tornaren els bosniacs. La vegetació creix i soterra la barbàrie, mai desminitzaran totes les muntanyes.

 

Put Mira, 2019. Un any els de Trenkalòs van muntar el camí de la pau al voltant de Šahbegovići. Un camí que s’ha de netejar i aclarir tots els anys, que fa pujades, que s’atura als murals de les parets de les cases, que parla de foscors, cendres i llum. Hi ha camamilla al mig del camí i uns caragols grossíssims. Aquest va estar tot el dia damunt de la pintura groga de l’estaca. Mira el camí. Tots els camins són grocs.

 

A prop del poble reconstruït Šahbegovići hi ha un cementeri Bogomil, els voluntaris van anar un dia, com cada any, per a netejar les tombes.

 

Hi ha cases que no tenen parets i hi ha cases que unes línies nues, sense herba, fan d’història. Aquí hi havia ma casa, va dir, la nova casa la construírem al costat. Cada setmana treu l’herba, camina sobre la terra on hi havia les pedres, les finestres, les portes.

 

Entre l’hotel i un edifici que es va construir per als jubilats passava la línia de front. Mentre escoltes el guia de Trenkalòs, de l’espera, les incursions i la por, recordes el llibre de Chevallier. Al poble vam trobar a Sead, que va defensar Sarajevo just en aquest edifici durant un any. Tenies por? Por? No, havia d’estar atent.

 

Si gires els cilindres, són un sonall. A cadascuna de les peces, hi ha escrits tots els noms dels xiquets que van morir durant el setge. Al costat hi ha una font amb petjades. Tots els jocs i els sorolls que fan els menuts. No hi ha silenci i els escoltem.

 

Una de les roses de Sarajevo. Pinten les marques del morter: flors grogues, roges. La guerra s’acaba, les marques de la guerra no.

 

La biblioteca de Sarajevo va cremar durant dos dies, el paper crema a 252 graus. Milers de llibres. Es veu que qui va decidir aquest objectiu solia anar-hi abans de la guerra, Nikola Koljevic.

 

A Sarajevo, a pocs metres, t’hi trobes amb la sinagoga, la catedral catòlica i l’ortodoxa. Meeting of cultures, deia el terra, abans de les obres. Ara ho posa a una placa entre una tenda de roba i una sabateria. I si no hagueren sigut musulmans, els massacrats?
La Sebilj, la font otomana, conviu al costat d’un para-sol amb les lletres de Coca-cola, com a casa nostra. La Baščaršija, el barri otomà, és un bullici constant.

 

El general Divjak va defensar la ciutat de Sarajevo durant el setge, ara, ja en la setantena, és el director d’una organització que dóna suport a l’educació a Bòsnia, Obrazovanje Grado BiH. L’educació construeix Bòsnia i Hercegovina. Per a Sèrbia, és un criminal de guerra, per a BiH un home que ajudà uns habitants que patien.
És un camp de gerds, la foto, als afores de la capital de Bòsnia. Algun país europeu va comprar i cedir aquests camps a l’organització, vam passar un matí collint els fruits i posant-los en basquets per vendre’ls després.

Mèlia, sequoia, limonium

Mèlia

On hi hauria d’haver una mèlia, hi ha una tipuana. Al 2004 els tècnics ja van alertar que la mèlia, arbre singular de la ciutat, tenia un forat a tres metres d’alçada. Ara hi ha un buit i al costat un altre arbre de parcs i jardins, de fulles igual de verdes però de fruits alats. A la placa encara anuncien la importància de la mèlia, de més de tres metres de perímetre.

Sequoia

No sé qui va plantar sequoies al Montseny. Estires els braços, t’apropes a l’escorça vermellosa, i l’abraces. Queda tronc encara per a més braços, almenys dues persones més per encerclar-la. La mirada cap a dalt, no aconsegueixes veure la copa de l’arbre. Són sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) i donen l’entrada al centre d’interpretació, l’antiga Can Casades. N’eren quatre, queda la soca de menys d’un metre de la que va partir un raig fa anys.

Els botànics han de reconèixer els arbres gegants pel tronc.

Limonium

Caminem pels penya-segats, i entre les roques, apareixen els ensopegalls (Limonium sp). No hi ha planta que s’associe més a l’estiu, a la mar, al juliol i a l’agost salat. Una roseta de fulles basals, un sabor d’ona de mar, petites glàndules excretores de sal, i una tija verda i ramificada per a les flors. Una tija llarga, fina, que frega les cames. N’hi ha floristeries que venen les inflorescències de paper, però com dur la mar al menjador de casa?