Tot el que ensenya Vonnegut

Salt en el temps

Aquesta és la darrera novel·la que Vonnegut escriu. Ho té tot pensat. I ho fa bonic, quan li explica a l’exdona, perquè ella li ho demana, quin senyal o què passarà quan ella muira, en el moment exacte un xiquet davant d’un llac, o un llac d’un parc o un llac natural, no recorde, entre bedolls i pollancres o entre fileres d’edificis, avorrit i queferós, llence una pedra a l’aigua i faça cercles, i a prop hi haja la casa on visqueren o on ara viu el fill o la filla. I la pedra encete un cercle i aleshores serà la fi.

Les coses que sé i que vull dir-los

I com es pot parar, profe, el canvi climàtic? 

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament.

I duc una samarreta, la primera, on hi ha escrites les paraules “llibertat, són els nostres estudiants”, i fa calor perquè en aquest institut només es pot posar la calefacció a tota hòstia, i si abans ens congelem, ara suem i fem pudor, i duc màniga curta i màniga llarga, cebàcia, de ceba, i tinc massa calor com per pensar, i menys en coses boniques, i sembles valenta o inconscient si et treus el jersei vermell i ensenyes un dibuix i les lletres llibertat són els nostres estudiants davant la mirada, una mica d’estupefacció, dels meus estudiants que també són nostres.

No votes a Vox, eh, profe. Arriba España. Y a mi madre le he dicho que cambie el móbil para que el tutor no la vuelva a llamar y se ha cambiao la tarjeta.

Mmm, doncs hauria d’acabar el capitalisme, òbviament. No ensenyes les esquerdes del discurs i adoctrina.

Les coses que sé i que vull dir-los té a veure amb l’aigua dels peixos jóvens que naden sense saber què és l’aigua i la mirada atenta que descobreix que si això no és un moment bonic, no sabem què més podria ser, i les paraules majúscules, importants, entre hòmens, dones, plantes i animals, i el temps entre els moments lletjos, els moments que poden ser llargs, preuats, quan el cel es descús i de sobte és vermellós o quan encetes un camí entre cireretes d’arboç madures.

A vegades sembla que puga posar-se a parlar

1

He somiat que feia fred i que hi havien bussos que s’enfundaven el vestit de neoprè però que jo, encara que vivia al costat de la mar, en la part baixa de la ciutat, havia de capbussar-me amb biquini al novembre. Pots viure enmig d’una illa i viure com dona de terra, que consisteix a mirar molt la mar però sense tocar-la. La platja es buidava i feia fred. He somiat que deia mentre bevia alguna cosa en algun lloc de Ciutat Vella: enyore València. O m’enyore València. He somiat que ho deia, no només que ho sentia. L’enyor és més fondo i no és d’un paisatge.

2

Aquest matí hem tornat a passejar vora mar: només aus i plantes. No buscàvem senyals ni petjades. Quan busques arrels, tiges, flors, descuides tot allò que es mou. Tot el que camina a quatre potes és amic. Tot el que té arrels és amic. Hem collit fenoll marí, hem tocat els pèls blanquinosos de l’alfals marí, hem aixafat el fruit del llentiscle. No hi havia somni perquè no era necessari. Tot el que vola i té dues potes és amic.

3

Hi ha la mar i una filera de palmeres. Les palmeres s’enfilen fins a la bandera del poble: groc, blau i les palmes. Hi ha el temps concedit a l’andana des d’on veus la mar. L’espigó és petit, les ones van cap al nord, hi ha vaixells immòbils que esperen per entrar al port de Tarragona. A vegades sembla que el paisatge puga, de sobte, posar-se a parlar.

Rastres i senyals

Les petjades d’un teixó juntes, com si anara de puntetes però s’entropessara. Les petjades d’una rabosa i un conill: el llibre diu que l’atraparà. La cua d’una serp sota llentiscles i les mates carnoses dels cactus que han vingut des dels xalets al camí de ronda. Fem de xiquets i llancem una pedra als matolls: volem veure la serp, les escates, el cos que repta sobre la sorra. Les caragoles petitíssimes que acaben de néixer enganxades a les roques del toll d’aigua. L’esquirol roig que amaga una pinya. El falcó peregrí que diuen que caça coloms a la plaça Imperial Tarraco cada dia cap a les sis: es col·loca, vigilant, al mateix terrat del mateix edifici. Has de tancar la boca i escoltar. La majoria dels animals, la majoria de vegades, ens detecten per les nostres veus: som els familiars no benvinguts. A les cacatues poc els importa, segueixen amb la seua xerrameca incessant. Les plantes semblen ben dòcils al costat dels animals, tenen una altra estratègia. Els porcs senglars són un problema a Cunit, són un problema a Tarragona. Serviria el llop. Només la presència de l’orina de llop fa tremolar el porc senglar: s’estressa tant que aquest fet inhibeix la seua reproducció. No podem portar animalons a un lloc insegur. Hi ha gent que es dedica a estudiar la fauna de les cases. Aquest vespre quan he obert el llum del bany, he vist córrer una petita panderola. No portava ulleres i l’he reconeguda només pel traç de desplaçar-se. Li he dit al meu home que s’ha amagat sota l’armari de la pica. Ha intentat matar-la.