Dos fars que ja no assenyalen camins

Encara que el mariner no puga veure les estrelles o el port, la brúixola pot. Encara que siga una nit negra, el cel ennuvolat, el far assenyala el camí al port, l’entrada a terra. Hi ha fars, però, que no assenyalen camins als mariners. A les ciutats amb mar, sempre pots trobar fars antics que ara decoren un paisatge que ha canviat molt en poc de temps.

Els passejos amb mar solen incloure el port, les instal·lacions remodelades, el museus marítims, els vaixells, les drassanes. Hi ha, aquí, cada cop menys lloc per als barcos menuts de pesca, i cada cop més, reformes als espigons, zona de pesca esportiva, llanxes, gastrobars, terra i blocs de ciment per guanyar la partida a la mar. Passejos vora mar entre faroles i plantes de jardí, palmeres en filera, pistes, bancs de fusta o de pedra, gronxadors i maquinària per exercitar músculs i articulacions. Quioscs, taules de ping-pong, guinguetes. Camins que passen al costat de fars remodelats.

Hi ha imatges que se’ns presenten com a paradigmes del que fou i ja no és, del pas del temps i de la intervenció humana: un far que no il·lumina, avisa ni guia els mariners, un far enmig de terra, és un bon exemple d’això.

El far del moll d’Aragó del port de Tarragona va deixar de funcionar als anys noranta i a poc a poc ha quedat tapat per les fàbriques, les grues del port. El pots veure, inutilitzat, des d’una golondrina que et passeja per dins del port, t’assenyala els pantalans, les peces per a les construccions submarines, els barcos de bestiar, els vaixells de descàrrega d’automòbils, les sitges, el pont llevadís i de sobte, apareix mig amagat, poc important, a sota de dues palmeres, el far que van construir a principis del segle dèneu. El far, com els bocois que veiem a les fotografies del moll de costa de Tarragona han passat a la història en blanc i negre.

Les illes compten amb ciutats i ports d’una altra mena, petjades profundes d’històries de terra enmig dels oceans. Quilòmetres enllà, enmig de l’Atlàntic hi ha un paisatge lunar amb un far que tampoc guia, sense llum, inutilitzat. Capelinhos és un apegat que va anar apareixent entre el 1957 i 1958 fruit d’una sèrie d’erupcions volcàniques i que té aspecte d’un desert lunar a prop d’un mar extraterrestre.

L’erupció començà a un quilòmetre de la punta nord-est de l’illa el 27 de setembre del 1957. Caigueren grans quantitats de cendra transportada pel vent a la part occidental de l’illa i va afectar molts camps. Al llarg dels mesos, ocorregueren istmes i erupcions volcàniques que cobriren de magma la zona. S’alternaren bombes volcàniques amb colades magmàtiques. El far quedà suspès entre l’abans i el després. La fegresia do Capelo, d’on li ve el nom a la nova terra de l’illa, va quedar fortament afectada, llocs i cases evacuades, camps agrícoles coberts per cendra; en resum, el quaranta per cent de la població activa de l’illa va marxar per falta de feina, van abandonar camps i barcos baleners i hi hagué un desplegament de recursos humans i monetaris per part del govern portugués, amb ajuda dels Estats Units, per restaurar la zona. L’episodi volcànic va acabar l’octubre del següent any, l’any 58.  Es va témer durant uns mesos que la sismicitat afectara la zona central de l’illa, amb una forta erupció a Caldeira, on ja hi havia hagut una petita explosió a meitat de maig. El 14 de maig del 1958 s’enregistraren més de 400 sismes en una illa no més gran que l’illa de Formentera.

«A erupção foi caracterizada por duas fases principais, uma fase submarina (ou surtseiana), caracterizada pela emissão de cinzas vulcânicas e vapor de água e uma fase subaérea que alternou entre períodos mais explosivos, com a emissão de bombas vulcânicas, e períodos mais efusivos , aos quais se associa a emissão de escoadas lávicas.»

El far dels Capelinhos, farol en portugués, queda enmig d’aquest paisatge marcià de terra nova. El van construir a finals del segle dèneu i l’obra va acabar, segons els escrits, el 1903. El que hi ha ara, i és visitable, és una restauració de les runes que en van quedar d’aquella catàstrofe natural. A metres de la vora de la mar, en un lloc on sovint fa vent i on els grans de sorra et ratllen els vidres de les ulleres o et fan pessics a la pell de la cara, al costat d’un centre d’interpretació de la zona que van construir sota terra per conservar el paisatge. L’obra del museu és de Nuno Ribeira i és espectacular. Recorda l’interior d’un cràter volcànic, amb un gran pilar tronco-cònic. El far era l’únic, abans de l’incident, que tenia senyal sonor a les Açores. L’erupció dels Capelinhos fou la segona erupció que va ocórrer a l’illa de Faial des que fos habitada; la primera havia ocorregut uns tres-cents anys abans.

El far ocult a Tarragona no és visitable. Amb la restauració, van col·locar un sistema d’il·luminació que il·lumina la costa, el Serrallo i el moll de costa, el perfil de la ciutat, des de la mar, cap a l’interior. Fars que miren a terra.

Per no confondre els navegants, el far té una cortina que tapa aquesta llum cap a la mar. Al llarg dels anys, des de la provisionalitat de l’inici de la il·luminació del port a finals del segle XVIII fins a la demolició parcial i la inutilització, la història del far és la història d’una ciutat i d’una societat. La construcció definitiva, amb disseny de l’enginyer Lloberes, s’il·luminà el 1923. Des de la pàgina del port de Tarragona ens expliquen com van canviar el sistema d’il·luminació per atendre les queixes dels mariners que demanaven més definició per identificar el far des de la llunyania.

A poc a poc, amb les remodelacions del port, el far queda dins de terra, al moll, ja no marca cap extrem. Per això, a 1978, recupera el color primitiu, el blanc, perquè  ja no pot ser el verd que marca l’extrem del port.

El far s’abandonà el 1990, el darrer farer, ja anomenat tècnic, deixà l’habitacle i la cura del far. Les contínues ampliacions del moll d’Aragó, i en aquest cas, cap erupció volcànica, fou que l’edifici deixara de tindre utilitat. Mentre que el far açorià queda inutilitzat amb la terra nova apegada a l’illa durant uns mesos, el far tarragoní tingué la durada, més o menys, d’uns setanta anys. Un segle de canvis que a escala humana també és un canvi accelerat, amb substitucions de paisatges i de llums que podem veure al llarg d’una vida. El far del moll d’Aragó si té el sistema d’il·luminació ja és ornamental. El que fou útil ara és ornament.

Al llibre sobre les Açores, Antonio Tabucchi confessava que si el pescador de Faial que ara li explicava tantes coses i que havia acceptat que l’acompanyara a la mar (una barca menuda i una matinada de boira), sabera que només hi estava interessat perquè pertanyia a un món que es moria, el deixaria abandonat, nàufrag enmig de l’Atlàntic. I amb raó, Tabucchi.

2 respostes a “Dos fars que ja no assenyalen camins

  1. Jo també tinc moltes ganes de tornar-hi. Aquell paisatge és especial. El de Tarragona l’has de veure des d’alguna barca… o si pots entrar al moll.
    Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s