L’açorianitat

La boira és el primer que recorde quan vaig arribar a les illes i serà l’última cosa que recorde del fragment de vida als fragments de terra enmig de la mar. Igual que la memòria, paraules envoltades per l’oblit, o amenaçades. Perquè ploraré molt quan marxe, deprimida, de les illes, i m’acomiadaré inútilment sense saber que el vol s’anul·larà pel mal oratge i això farà ridículs els meus plors, que no es repetiran l’endemà, quan la boira haja escampat, i jo només tinga ganes de xafar península, agafar trens i tornar a casa.

Anys després vaig buscar referències per a la paraula açorianidade. Volia definir unes illes, més enllà de la boira i els volcancs. L’açorianitat. Una paraula pot contindre els matisos d’un paisatge i d’una manera de viure? Almenys n’és un intent. Vitorino Nemésio, qui va emprar per primera vegada aquest terme, diu: la geografia, per a nosaltres, compta tant com la història. Potser és això el que sintetitza i conté la vida en estes illes. La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianitat? La insularitat imaginada per una boira de costums, alguna cosa difusa, semblant a la nostàlgia?

Nemésio estava lligat a l’arxipèlag de l’única manera que un paisatge tancat per horitzons blaus pot lligar-te, o més bé, contindre’t. El sentiment de pertànyer a un tros de terra que té la mar com a frontera i que és paisatge propi de mesures exactes: «A insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela».

Però l’açorianitat és només insularitat? Els illencs que ixen a la mar i els illencs que no estan tots dos adaptats a la limitació de la terra? Què diferencia els açorians d’uns altres illencs? Quin és l’accent illenc propi? «Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de l’aïllament. El moviment centrípet fins que la mesura de la terra illenca és la mesura del món: mirar cap als turons, els volcans adormits amb calderes verdes. La distància de la península, de la continuïtat, l’escorça continental.

São Miguel, la  Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’embriaguesa d’aïllament de l’illa? Feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé a Pesqueiros, bé a la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura fa tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure la mà quan estenia el braç. Era això l’identitat illenca, aquest trobar-se enmig d’una decepció difusa i una nostàlgia del que havies vist de lluny?

Des de Faial s’albiren les siluetes de Graciosa i São Jorge com terres enganxades a un ham del cel. I aleshores em pregunta quina és la mesura exacta. La terra que s’estén més enllà de Faial cap a les vinyes de l’illa veïna, de Pico, i darrere del volcà, una terra que ja no es veu i que és impossible de conéixer? Com finalitza la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o és més aviat de paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

El paisatge sense mirar la mar: a Pico, hi ha hòmens dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló on entrena l’equip d’handbol. Massa a prop de la muntanya per contemplar-la. Massa a prop de la mar. Massa a prop de l’embriaguesa. El volcà de Pico mana i crea l’oratge insular. És aquesta l’açorianitat, la nostàlgia de no viure a la mar?

«Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fóra elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. La mar és tan mudable com el cel. Poder viure als tons irisats que amaguen les ones i els núvols.

Boira i volcà

Què és el primer que se’t fa present de les illes? És el que es narra? Què tries per dir, la primera cosa que contaràs quan l’avió aterre enmig de la boira, mentre algú prega en el seient de la vora i el xic del teu costat et diu que no passa res, que ell estudia enginyeria aeronàutica i que encara que el pilot no veja la pista, l’aparell sí que el veu? Com una mostra al microscopi electrònic, pensaràs mesos després, que mai veus. Baixaràs les escales i seguiràs la cua de les maletes i els senyals lluminosos. L’aterratge a una illa és un aterratge més definitiu que qualsevol altre. Potser només quan tornes a casa el que és definitiu se’t fa, a més a més, una mica etern, perquè continues la història familiar.
Aleshores, les teues primeres paraules sobre les illes seran sobre la boira de gener després de les vacances de Nadal i amb la boira, una història que comença amb una esperança: escriure.
Fa mig any que vas aterrar a una altra illa de l’arxipèlag i tampoc tens cap frase que definisca bé la primera impressió del paisatge. Tots els viatges, com la vida, estan fet de fragments. Hi ha un abús, en la nostra vida líquida, potser, de punts suspensius. Caldria enumerar les característiques illenques, les estampes, els costums i els hàbitats d’aquests fragments de terra perquè una vida dins d’un paisatge s’entenguera? Totes les experiències singulars a les illes podrien formar un mapa? I el mapa podria reconéixer-se en la llista de fragments?
Canvies el paisatge cada vegada que l’escrius. I el canvies quan el camines. Sembla que el paisatge estiga fet de la mateixa matèria: caminar i escriure.
La boira pot impedir que els avions s’enlairen. La boira pot impedir que veges Pico, la muntanya més alta de Portugal, a menys d’onze quilòmetres des de la costa de Faial, que domina l’horitzó en dies clars i brillants. Perquè Faial pot gaudir del que no té, un volcà de més de dos mil metres d’alçària. Les primeres paraules estan perfilades al volcà. Boira i volcà. Perquè les illes s’han de definir en oposició a la mar. Dir que el que primer veus quan arribes a les illes centrals de les Açores és aigua seria com no dir res, si contar ha de ser fer visible el que no és obvi, aventurar-se, encara que siga només una mica, cap al que no és conegut. Una boira espessíssima que no deixava veure res. L’avió tenia només per salvar-se, o salvar-nos, un tros de terra minsa envoltada d’oceà.