Boira i volcà

Què és el primer que se’t fa present de les illes? És el que es narra? Què tries per dir, la primera cosa que contaràs quan l’avió aterre enmig de la boira, mentre algú prega en el seient de la vora i el xic del teu costat et diu que no passa res, que ell estudia enginyeria aeronàutica i que encara que el pilot no veja la pista, l’aparell sí que el veu? Com una mostra al microscopi electrònic, pensaràs mesos després, que mai veus. Baixaràs les escales i seguiràs la cua de les maletes i els senyals lluminosos. L’aterratge a una illa és un aterratge més definitiu que qualsevol altre. Potser només quan tornes a casa el que és definitiu se’t fa, a més a més, una mica etern, perquè continues la història familiar.
Aleshores, les teues primeres paraules sobre les illes seran sobre la boira de gener després de les vacances de Nadal i amb la boira, una història que comença amb una esperança: escriure.
Fa mig any que vas aterrar a una altra illa de l’arxipèlag i tampoc tens cap frase que definisca bé la primera impressió del paisatge. Tots els viatges, com la vida, estan fet de fragments. Hi ha un abús, en la nostra vida líquida, potser, de punts suspensius. Caldria enumerar les característiques illenques, les estampes, els costums i els hàbitats d’aquests fragments de terra perquè una vida dins d’un paisatge s’entenguera? Totes les experiències singulars a les illes podrien formar un mapa? I el mapa podria reconéixer-se en la llista de fragments?
Canvies el paisatge cada vegada que l’escrius. I el canvies quan el camines. Sembla que el paisatge estiga fet de la mateixa matèria: caminar i escriure.
La boira pot impedir que els avions s’enlairen. La boira pot impedir que veges Pico, la muntanya més alta de Portugal, a menys d’onze quilòmetres des de la costa de Faial, que domina l’horitzó en dies clars i brillants. Perquè Faial pot gaudir del que no té, un volcà de més de dos mil metres d’alçària. Les primeres paraules estan perfilades al volcà. Boira i volcà. Perquè les illes s’han de definir en oposició a la mar. Dir que el que primer veus quan arribes a les illes centrals de les Açores és aigua seria com no dir res, si contar ha de ser fer visible el que no és obvi, aventurar-se, encara que siga només una mica, cap al que no és conegut. Una boira espessíssima que no deixava veure res. L’avió tenia només per salvar-se, o salvar-nos, un tros de terra minsa envoltada d’oceà.