L’açorianitat

La boira és el primer que recorde quan vaig arribar a les illes i serà l’última cosa que recorde del fragment de vida als fragments de terra enmig de la mar. Igual que la memòria, paraules envoltades per l’oblit, o amenaçades. Perquè ploraré molt quan marxe, deprimida, de les illes, i m’acomiadaré inútilment sense saber que el vol s’anul·larà pel mal oratge i això farà ridículs els meus plors, que no es repetiran l’endemà, quan la boira haja escampat, i jo només tinga ganes de xafar península, agafar trens i tornar a casa.

Anys després vaig buscar referències per a la paraula açorianidade. Volia definir unes illes, més enllà de la boira i els volcancs. L’açorianitat. Una paraula pot contindre els matisos d’un paisatge i d’una manera de viure? Almenys n’és un intent. Vitorino Nemésio, qui va emprar per primera vegada aquest terme, diu: la geografia, per a nosaltres, compta tant com la història. Potser és això el que sintetitza i conté la vida en estes illes. La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianitat? La insularitat imaginada per una boira de costums, alguna cosa difusa, semblant a la nostàlgia?

Nemésio estava lligat a l’arxipèlag de l’única manera que un paisatge tancat per horitzons blaus pot lligar-te, o més bé, contindre’t. El sentiment de pertànyer a un tros de terra que té la mar com a frontera i que és paisatge propi de mesures exactes: «insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela».

Però l’açorianitat és només insularitat? Els illencs que ixen a la mar i els illencs que no estan tots dos adaptats a la limitació de la terra? Què diferencia els açorians d’uns altres illencs? Quin és l’accent illenc propi? «Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de l’aïllament. El moviment centrípet fins que la mesura de la terra illenca és la mesura del món: mirar cap als turons, els volcans adormits amb calderes verdes. La distància de la península, de la continuïtat, l’escorça continental.

São Miguel, la  Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’embriaguesa d’aïllament de l’illa? Feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé a Pesqueiros, bé a la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura fa tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure la mà quan estenia el braç. Era això l’identitat illenca, aquest trobar-se enmig d’una decepció difusa i una nostàlgia del que havies vist de lluny?

Des de Faial s’albiren les siluetes de Graciosa i São Jorge com terres enganxades a un ham del cel. I aleshores em pregunta quina és la mesura exacta. La terra que s’estén més enllà de Faial cap a les vinyes de l’illa veïna, de Pico, i darrere del volcà, una terra que ja no es veu i que és impossible de conéixer? Com finalitza la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o és més aviat de paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

El paisatge sense mirar la mar: a Pico, hi ha hòmens dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló on entrena l’equip d’handbol. Massa a prop de la muntanya per contemplar-la. Massa a prop de la mar. Massa a prop de l’embriaguesa. El volcà de Pico mana i crea l’oratge insular. És aquesta l’açorianitat, la nostàlgia de no viure a la mar?

«Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fóra elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. La mar és tan mudable com el cel. Poder viure als tons irisats que amaguen les ones i els núvols.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s