Mon iaio ha comprat una màquina per netejar la piscina. Cada any, abans de l’estiu, toca netejar una piscina que deixà de ser una bassa el dia que la van enrajolar. Hi havia una rajola amb un dibuix d’un dofí amb la cria. Ens agradava tocar-la i imaginar que els animals vivien en l’aigua clorada dels estius. Al cap d’uns anys, el meu iaio va decidir pintar-la bassa tota de blau. Els dofins quedaren sota la capa blavosa. Ma mare avui agafa la màquina que alça fragments de pintura. Llença aigua a pressió al sòl i a les parets i boten capes d’estius passats. Cada fragment blavós, blanquinós, és un estiu diferent. Caldria arribar a les rajoles i a tocar els dibuixos dels cetacis per arribar al darrer estiu completament feliç. Les capes, com les de terra on es troben els fòssils, marquen el temps. Jo estic amb la granera, el recollidor i el poal per treure tota la terra que s’ha acumulat d’un any. Hi ha centenars d’animals movent-se en la fina làmina d’aigua que hi queda: larves, insectes, caragoles.
D’entre les fulles ja marcides, ix una sargantana que intenta pujar per la paret. Intente que puge ella mateixa a la meua mà i poder deixar-la a dalt, però cau cada vegada. Agafa-la per la cua, Maria. Així que he d’agafar-la i pense en com viurà este moment en què un animal estrany i enorme el fa volar. No veig el terra així que la deixe imaginant que fuig i se salva, però al cap d’uns minuts, quan ve el meu iaio i porta més poals per omplir de terra, el rèptil torna a caure a dins. Segons ma mare, l’hauria de llençar a fora, per dalt de la tanca. No és la primera sargantana que trac de la piscina, l’animal amb qui he compartit l’espera. La torne a agafar de la cua i l’allibere.
Mentrestant, ma mare s’ompli de trossos de pintura. A les sabates que li vaig regalar i al cabell. M’acoste. Vaig arreplegant els talls trencats dels estius amb fang i els aboque al poal.
Azures 