Era l’abril, tot començava

La taronja havia aparegut miraculosament. El dia d’abans, davant d’un cert desconcert, el seu home li havia dit que ja havien acabat amb les taronges que havia portat del camp, que segurament l’havia menjat sense adonar-se’n que era la darrera taronja que menjava del seu iaio. Havien durat només una setmana. Quan les portava a la maleta, entre la roba, havia imaginat que hi hauria un sabor trist, dolç, que identificaria que sí, que n’era l’última abans que vengueren el campi tornaren al poble i no visitaren mai més les terres seques, transformades en horta. Ara ja només quedaven dos o tres tarongers, la resta eren oliveres que havien crescut bastant poc acostumades al goteig i a la cura. Era l’abril, tot començava.

La taronja estava al costat d’una noteta de l’home: se m’havia oblidat, sí que quedava una taronja de les que portares, fixa’t que la pell no brilla i que té encara el pecíol amb les fulles. Fixa’t en què és familiar. Va pegar-li un mos a la pell. Agafà un ganivet i la va partir en dos. Tots els estius en el tall. Va obrir pel tall i pelà mitja. La boca li regalimà i tacà el marbre de la cuina al primer galló. Era sucosa, com sempre, malgrat ser del final de temporada. Poden haver sabors tristos?

Una resposta a “Era l’abril, tot començava

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s