La casa del mirador

La casa del mirador era una casa atrotinada, blanca per la cals, amb un jardí descuidat que tenia en un racó una xicoteta bassa on malvivien dos o tres peixos tropicals. Sempre estava oberta i era això el que més ens agradava. La porta principal, que donava al jardí, grinyolava amb el vent. Podies sentir les ones que badaven a la platja propera, al costat de la casa dels morts, i el xerric de la fusta i la sal. La meua habitació durant l’estada a Faial tenia una petita finestra que aguaitava a la bassa i al jardí. Podia veure el cel, però no la mar, tapada per la línia de cases de la costa. Podia veure el gos quan passejava rebuscant entre les herbes, engrunes, jugant amb la pilota o ficant el musell a l’aigua i espantant els peixos. Bicho, li deien, blanc i negre, alegre, jove, vingut de la gossera, que al cap d’uns mesos l’haurien de dur a una altra illa perquè el pogueren operar després de l’accident. Va eixir de casa rabent i creuà la carretera abans que l’ama poguera aturar-lo. Va estar uns dies sense moure’s del seu cau al menjador, pixava una mica de sang. Li van fer una festa per arreplegar diners per a l’avió i l’operació. L’ama estava contenta quan va el gos tornar com si no haguera passat res, cap ombra de dolor. El dia que vaig marxar de la casa per sempre, el vaig treure de la casa i vam córrer pel descampat en front de la casa, hi havia unes poques margarides, verdolaga, era un dia plujós, recorde el frec de l’herba mullada als panxells i la mirada de Bicho. Vam córrer, jo plorava.