“La perfecció de les pedres contrasta amb l’arquitectura rústica del país; per aquest mtiu degué néixer la llegenda que havia esta bastida per les fades, o bé per les bruixes, que vivien a les coves properes. Els homes n’haurien fet només el campanar, raó per la que aquest és molt imperfecte”.
Les coves eren la nostra llar, tanmateix, érem del poble, com qualsevol altre vilatà. Aleshores hi havia menys de cinc cases, però el paisatge ja feia de pertinença. La vall de Ribes ens acollia com acull els rius i les bèsties. Teníem força anys, havíem viscut entre les fagedes ombrívoles de la part més humida de la vall. Havíem vist com s’acostaven les tempestes mentre nosaltres adoràvem la natura i els esperits que s’hi amaguen en totes les roques. Els animals ens acompanyaven. Parlàvem amb els falcons que sobrevolaven sovint el poble, amb les marmotes espantadisses, els isards que ens esperaven als vessants per pujar junts les muntanyes. Els hòmens i les dones del poble ens entenien? No ens ho havíem preguntat mai, però ens acceptaven. Quan ens ajuntàvem amb ells, portàvem robes i havíem deixat a les coves els amulets (ossos, plomes i escates). Sabien que podíem fer que les sargantanes s’arrimaren a les nostres mans, però si necessitaven ajuda, acceptaven les mateixes mans que imitaven els balls de les abelles. Vam ajudar-los a construir una casa del poble que semblava important. A la nit, agafàvem les millors pedres, les planes, de colors marronosos, i les col·locàvem davant del mirador, al costat de les bastides. Els hòmens al matí s’afanyaven a polir-les i fer fileres. La més vella de nosaltres no en sospitava res. Havíem viscut amb ells sempre, els hòmens i les bèsties. Tanmateix un matí, viu una de les dones més sàvies del poble fer camí cap al bosc amb una destral. Va agafar dos troncs que portà, amb l’ajuda d’algun menut, al costat de la casa futura. Em quedí amagada, espiant-los. Mesuraven i parlaven. I aleshores vaig entendre què hi enraonaven, què havien projectat. Tombí cap a casa, cap a les coves. Les meues companyes, acompanyades pel soroll del riu i les fulles dels àlbers, dormien, havien de tindre forces per carregar més pedres eixa mateixa nit que anunciava ruixats. Vaig fer soroll amb els amulets per despertar-les i se’m van arrimar. Algunes ens havíem sentit traïdes i volíem desfer el que els hòmens ja havien fet: ajuntar les pedres per construir una ermita. La més vella de nosaltres va dir-nos que no, que només deixaríem de portar-los les millors pedres de la contornà. Van continuar l’ermita sense la nostra ajuda, nosaltres que fugírem, i que gairebé mai més passàrem ja pel poble. Els costà Déu i ajuda acabar-la, les pedres que trobaren eren força més irregulars, ells, que no tenien la visió dels ocells. Quan acabaven de portar el munt de pedres a dalt, estaven massa cansats per polir-les bé. L’ermita semblà feta per dos artistes: l’un, el mestre, l’altre, el petit deixeble que encara no n’havia après prou de l’ofici. Encara ara quan de lluny veiem el campanar de l’ermita repicar a la vall ens vénen eriçons, tant a punt com hi havíem estat de la bondat i el pecat, lluny de les bèsties.
Azures 