Nits blaves (1)

Ella que es llança des de la part alta de la piscina i fa tombarelles a terra i fa la figuereta, que sembla la germana major, onze anys de curiositat i certeses: m’anuncia que ja sap com es fan els xiquets d’una manera asèptica, quasi científica. El sexe es redueix a mecànica i vull dir-li que no, però tampoc sé contar-li, sense contar-li, tot això que encara no sap i sembla que no intueix. Les dues ens remullem a la piscina i no sé de què parlem perquè ara recorde la frase sense context: és que no sé per què existeix la por, em diu. Em mossegue el llavi. Ella que és tota certesa i que podria ser gimnasta i que fa anys que sap com col·locar bolquers, em parla de sobte de la por.

A Blue Nights, Joan Didion conta la por. Diu la por a perdre el que encara no hem perdut. La por a la vellesa, a la mateixa por, com quan té por d’aixecar-se del seient en un teatre que representa una obra seua, la por als mateixos records? Conta el dol per la filla, Quintana Roo. El dol pel que ja ha perdut.

Els records es poden tocar: el cervell juga brut. El meu avi diu que la vida és un bufit, i així se sent: no era ahir mateix quan mon pare i jo nadàvem en la bassa que ells mateixos, avi, pare, germans, van construir als anys setanta i que ara, d’ací a uns mesos, serà ja d’una altra família, com si no haguera passat el temps; el meu avi que es llançava a l’aigua amb la panxa primer, i ens apartàvem i rèiem, i mon pare que sempre es banyava primer el bescoll per evitar l’ensurt de l’aigua freda al cos? Com un bufit fins ara, el record que puc tocar: la meua àvia que m’aboca una mica d’amoníac a la picada d’una abella que jo havia xafat quan em vaig asseure a la vora de la bassa, amb els peus penjant.

Els taulells de la bassa que desapareixerà són blaus. Com les nits que anuncien el final de l’agost o d’una altra cosa. Quan ella i jo parlem encara és principi de l’estiu, la promesa està feta i encara intacta. La llum podria durar per sempre.

No sé on havíem anat. A la piscina de la urbanització, al basar? Elles dues, petites encara, els bessons, la meua cosina, ma mare i jo. Tornàvem per fer el dinar, arreglar la casa, estendre la llavadora, donar a menjar els petits. O elles dues havien tornat abans de la piscina, impacients per fer una altra cosa, potser endreçar la terrassa on simulen tindre una perruqueria. Havien buscat ma tia, que sol dormir molt pel tractament mèdic. Espantades, corrien amunt i avall: no la trobaven! Pensaven que havia marxat i que havia caigut? Exagerades, va dir-los sa mare. La petita tenia tanta por que no havia comprovat que estiguera gitada i adormida al soterrani, a un dels dos llitets que tenen, la zona més fresca de la casa. El soterrani està fosc. Aguaità per l’escala i només la va cridar. Exagerades. Però a part de la foscor, no és la malaltia de l’àvia la primera por que tenen, les nits blaves que intueixen?

Totes les vesprades de diumenge eren tristes. La carretereta per on s’arribava a la caseta del secà, i on em vaig fer el trau amb forma de set del meu genoll, era el lloc més trist del món quan marxàvem: la meua àvia em deia adéu amb la mà mentre jo mirava per la finestreta de darrere del cotxe (un Ford Fiesta roig que durà més de vint anys). Era capaç de plorar només per això tot el camí fins a casa, només per la intuïció de les nits blaves. Si tinguera forces, miraria fotografies, però no vull recordar. Per què voldria recordar el que no tinc i dol? Puc tocar els records.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s