Nits blaves (2)

Basarda

[1803; probablement del fr. ant. vézarde, del vg. i ant. vesse i vessette ‘pet’ (del ll. vissire ‘fer pets’), amb influx de hasarder ‘arriscar’ i potser de basir ‘defallir, morir’]

f Feredat, sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens, que evoca idees de perills, damnatges, mals, etc. La basarda de la nit, de la foscor.

“Ara els convidats ballaven: l’un davant de l’altre, remenaven els culs i les anques, es fregaven les vísceres, agitaven les mans amb gestos vagues d’al·lusió o de reny, feien petar els dits. El sintetitzador, sobtat i imprevisible, va llançar un xiulet, l’electrònica i la selva s’ajudaven. El xiscle del moog era la sirena dels barcos, el ronc dels avions de reacció, el xeric dels pneumàtics, la detonació de les P 38, però també era el crit de basarda del primer cavernícola que s’havia adonat que havia de morir, del que significava morir. Després, altres homes, menys salvatges i més fantasiosos, s’havien imaginat l’ànima i havia vingut l’època del clavicèmbal i dels pianos. Però aquell crit de basarda, en aparença oblidat, continuava fiblant i el sintetitzador, després de milers d’anys, el tornava a descobrir”. La troga, Rugarli.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s