Imagina’t viure al pic. 2428 metres de terra que avui i ahir i demà et porten vent fred. Enganxada a les roques veus les rapaces que et sobrevolen. Tens sort de ser vegetal i no desplaçar-te? Voldries haver germinat a la cara sud? Et menjaria el ramat? El meu cabell sembla un plomall sobre el terra, sóc horitzontal mentre et faig la foto i l’ombra estirada i a mercè del vent acompanya les tiges i fulles. La setmana que ve plourà, l’hivern i la neu ara només són idea.
L’ermita més a prop és la de Sant Antoni. En esta casa hi viu una parella de vells, amos i pares dels que gestionen ara l’espai, la torre d’inicis del XX, on dormim, una cabana de pedra i dos apartaments més. Fusta i pedra. Els fills i els néts viuen al casalot del costat, fusta i pedra també. La dona major es passa el matí arruixant i regant les plantes, agranant o podant alguna branqueta dels arbustos que voregen la piscina, què fa mentrestant l’home? El nét que ens lloga l’apartament treballa de monitor de tennis i condueix una furgoneta groga i blanca. La mare és amable i el pare sovint arriba, des de l’hotel que també tenen, amb un cuad que desperta les bestioles i els clients. Viuen on nosaltres anem de vacances. La vall s’enfosqueix, els roures martinencs, els til·lers i els boixs dormen. De lluny, el Taga sembla accessible, retall que podríem resseguir de matinada. Viu un gamarús aquell dia? No llig Dos Passos sinó Català. Diuen que en esta zona s’hi amagaven nazis que cartografiaven el terreny.
Per quina escletxa del mur s’amagà la sargantana? Seguíem el mateix camí, però ella veloç. Quan notí a la galta una papallona distreta? De quin animal eren aquelles ales? On vaig mirar els ulls del cavall que havien nugat tan curt que no podia menjar herba sota un sol de migdia al costat del refugi? Des d’on vam veure el vol de dues àligues? El frec de les fulles dels xops pel vent… pareixia que parlaven. «Llenguatge, però no paraules»
Vàrem buscar el millor lloc per veure com la pluja s’acostava. Una cortina fosca que cobria la vall i el poble des d’on veníem. Just feia quinze minuts que havíem tornat de caminar, amunt, avall, per camins poc fressats, ortigats, prats, cables i ramats de vaques. Les gotes grosses i el repic sobre la caseta estació de vigilància de l’aire que teníem just davant i la barana del mirador. L’olor d’altres estius i les mateixes vesprades. Tancava els ulls i dibuixava el perfil de les muntanyes per no oblidar-me’n del paisatge. A l’est una taca blanca a penes es movia, continuava pasturant. Faltava encara mitja hora perquè arribara l’autobús, havíem d’aprofitar les vistes. O potser el bus no venia, parat enmig del camí des de Ripoll, pel xàfec i els llamps. Aleshores li hauríem demanat llit a la xica que havíem vist aguaitar el cel des de la finestra d’una casa preciosa, gran, de pedra, que tenia just les vistes a la vall i a la taca immòbil que pasturava.
Hi havia remor d’ones però era el vent. Parlaven? Si parlaven seria amb la mateixa llengua que Percy, el gos de Mary Oliver, o que les muntanyes de Solitud. Hi va haver xops entre prats que recitaren els consells per a una vida? Els insectes callaven perquè parlaven els arbres.
Azures 