La morera

Han tallat la morera. Han aprofitat que podaven el camp de les oliveres i han tallat l’arbre que ombrejava l’escala i la caseta del gos. Les fulles amuntegades a terra. Demà les recolliran, ompliran els cabassos, les abocaran al muntó de cremar: una muntanya de restes i cendres al mig de camí que baixa als camps. M’ho anuncia la meua àvia, contrariada. Però no tallaren taronjars, gesmilers, pins i garroferes al llarg dels anys? Per què se’ns fa amarg ara acomiadar-nos un altre cop d’un arbre?

Oliveres, ossos, lladrucs

El dia és clar i ventós, les oliveres plategen l’horitzó, les branques del magraner toquen a terra, mangranes grosses i de pell brillant, no hi ha cap lladruc. Baixem i mirem la caseta del gos i la cadena. Els garatges estan plens de caixes per recollir. La vida que coneixen s’acaba perquè un lloc és sempre més que un lloc. Regar, birbar, recollir, cuinar, construir, agranar, netejar: són verbs que a poc a poc es deixen d’usar. Ara el verb és vendre. Xafe la terra de la infància, camine darrere de les petjades d’uns dies més clars encara, amb lladrucs, feina i contes. Quan la metgessa em va dir que la vida és preciosa perquè tot és efímer, alcí els muscles. No em sembla mala idea que algunes coses duren sempre. Pensava en els estius i les sestes: m’agradava observar com la llum entrava per la persiana de la finestra que donava al gesmiler. Com pots avorrir-te d’un paisatge estimat?

Els mots pengen dels arbres, daurats, totes les converses vora els camins, entre les branques, darrere de taronjars i oliveres. Voldria collir les veus. Jugàvem amb les gosses que sabíem, que un dia, malaltes, no tornaríem a veure. Rodàvem amb les bicicletes pels caminois i les séquies. El món era millor perquè no trobava a faltar ningú, però això encara no ho sabia.

El galliner i les conilleres estan buides d’animals i plenes de trastos: armaris, bicicletes rovellades, estufes, cassoles i vidres trencats, somiers, caixes, joguets. A poc a poc han triat què es queden, que mereix un espai nou, què llencen i què donen al nou amo de la caseta i dels camps. Han telefonat a les filles i les netes, que els quartets s’han de buidar, que han de deixar-ho llest pel nou any. L’adéu s’està fent llarg. No ens vam acomiadar a l’estiu ja, que era també com acomiadar-se de tots els estius de la infància i l’adolescència? Hi havia un os estellat al mig de la tràquea que dificultava respirar, aquells dies. I ara vet aquí que tornem a passejar vora el mur que amaga tantes històries, la terra transformada, lluny de l’estiu però encara mantenint la veu en l’adéu, sense acabar cap frase. La burocràcia enlletgeix la poesia.

Què heu fet amb el gos?, m’agradaria preguntar-los, però ja sé la resposta. Sé que el ca va estar perseguint la furgoneta una estona, que lladrava, i que cansat, va parar, mentre l’olor i els lladrucs de la gossera el reclamaven. Un altre os estellat a la tràquea.