Adéu, món bonic

Després que morira mon pare, estigueren vivint uns anys a la caseta. La caseta groga amb el teulat granat, els pins, les visites habituals de conills i esquirols, els gossos al voltant. La bassa transformada en piscina: dos bonics dofins pintats a una rajola, tot pintat de blau, blau contra blau dins de blau, els parotets i les abelles. Fa anys em vaig asseure damunt d’una vespa i em va picar, abans de morir aixafada, al cul. Ma iaia em ficà amoníac a la picada. Mon pare m’untava fang o un granet d’all partit. Fa anys em vaig caure al camí de terra que porta a la caseta amb la bici, un trau que és un set, un set que són set punts i ma mare que no mirava mentre em cosien la carn. Fa anys a mon pare li va picar un alacrà amagat sota les pedres que traginaven, amunt i avall, del camp. Pel mateix camí on vaig caure puc veure com se’n va el cotxe cap a l’hospital. Els arbres preferits no són els pins que donaven ombra a la caseta, ni la garrofera que trencava el ciment, ni les flors que a poc a poc anà plantant ma iaia; són els pins des d’on es veu la mar, al costat dels ametllers on el meu cosí i jo jugàvem a acariciar-nos. Sempre conte el mateix: hi ha connexions neuronals amb la forma del camí que puja a la caseta.

M’he d’endur els records que penjaven de tots aquests llocs (les llargues sestes, els pins, la garrofera, la bassa, els parotets que no trenquen la superfície de l’aigua) i se’m fan matèria densa, no sé explicar-ho d’una altra manera, bonys, penjolls, al cos. L’italià que ha comprat la terra sentirà la remor de les veus?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s