Després que morira mon pare, estigueren vivint uns anys a la caseta. La caseta groga amb el teulat granat, els pins, les visites habituals de conills i esquirols, els gossos al voltant. La bassa transformada en piscina: dos bonics dofins pintats a una rajola, tot pintat de blau, blau contra blau dins de blau, els parotets i les abelles. Fa anys em vaig asseure damunt d’una vespa i em va picar, abans de morir aixafada, al cul. Ma iaia em ficà amoníac a la picada. Mon pare m’untava fang o un granet d’all partit. Fa anys em vaig caure al camí de terra que porta a la caseta amb la bici, un trau que és un set, un set que són set punts i ma mare que no mirava mentre em cosien la carn. Fa anys a mon pare li va picar un alacrà amagat sota les pedres que traginaven, amunt i avall, del camp. Pel mateix camí on vaig caure puc veure com se’n va el cotxe cap a l’hospital. Els arbres preferits no són els pins que donaven ombra a la caseta, ni la garrofera que trencava el ciment, ni les flors que a poc a poc anà plantant ma iaia; són els pins des d’on es veu la mar, al costat dels ametllers on el meu cosí i jo jugàvem a acariciar-nos. Sempre conte el mateix: hi ha connexions neuronals amb la forma del camí que puja a la caseta.
M’he d’endur els records que penjaven de tots aquests llocs (les llargues sestes, els pins, la garrofera, la bassa, els parotets que no trenquen la superfície de l’aigua) i se’m fan matèria densa, no sé explicar-ho d’una altra manera, bonys, penjolls, al cos. L’italià que ha comprat la terra sentirà la remor de les veus?
Azures 