El vent ha obligat a tancar el moll de costa. Les palmeres xerren sota la pluja. No és aquest el llenguatge que buscàveu? Seria bonic, món. Mentre camine sota les palmeres, també els vaixells conten històries, amarrats al port. Fa uns dies J., que va estar de vacances a l’Equador, em va contar que hi ha arbres a la selva que caminen. Palmeres. Que mouen les arrels cap a la llum. Que abandonen el lloc on hi eren, durant la nit, quan ningú els veu. Caminen per la selva sense fer soroll, les arrels externes es transformen durant uns minuts en cames, s’estiren i s’allarguen, i l’endemà, els turistes veuen un nou camí vorejat de palmeres tropicals, petjades d’antics i estranys passos, un paisatge conegut però diferent. Que ho havia vist. Com el poeta que escriu com els arbres caminen d’aquí cap allà sota la pluja, corrents, davant de nosaltres mentre el gris s’escampa.
El vent bufa cada vegada amb més força mentre m’allunye de la costa. La pluja i la mar es barregen, no hi ha cap vela a l’horitzó. El gris s’escampa. Aquestes palmeres no tenen les arrels fúlcries. Per a caminar, si el mite fora cert, haurien de trencar primer l’asfalt del passeig. Com no poden caminar, xerren.
Azures 