Se m’emporta el riu

Quan era, que mon pare i jo anàrem a veure la llera del barranc, plovia i ell portava l’impermeable blau que ara té la butxaca dreta estripada? Ma mare avui m’ha enviat les fotos del barranc ple d’aigua marró, el fang que ve de lluny, el barranc que aboca l’aigua a la platja d’Alboraia. Mon pare i jo anàrem una vesprada a veure el barranc perquè havia plogut molt i avisaven, a la ràdio, de la pujada de cabdal al barranc. Volíem veure com havia canviat el paisatge. Aleshores l’esport nacional era anar a veure com s’omplien els barrancs amb la gota freda. Recorde que hi havia els bombers, que hi havia més gent a prop de la riba, i el cel que amenaçava amb més pluja.

Ma mare ha anat avui a fer el mateix que nosaltres férem aleshores, tants anys després, i el record és dolorós i càlid, com si sempre poguérem tornar-hi. L’única manera de sobreviure, tanmateix, és no recordar gaire, veritat?

Opció 1: Porta més de noranta anys en aquest món i expressa com de dolorosos són els records. És diu, de pes insuportable.

Opció 2: Noranta anys i pot seure en una cadira, a Anglaterra o Cardedeu, i pensar en els records durant hores. És feliç, diu, sóc feliç amb els meus pensaments i records.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s