Ripoll, Foix, Carcassona, Figueres

Arribem, però quasi fem tard, perquè em deixe coses per a l’última hora, la jaqueteta, l’impermeable, ma mare ja espera a la porta, i Francesc es queixa amb la cara, per dins el cor combat amb el pit, que agafem el tren a Barcelona, no a Reus, que després agafem el tren a Ripoll, que arribarem a fer-mos un menú al Cat Can Guetes, però encara no ho sabem mentre tanquem la porta i diem, d’ací a una setmana, per fi al sud de França, que podria ser un altre país, que voldria saber occità, però parle una mica de francès i no vull desaprofitar-ho. El que més em diran, com quan vaig anar a París, als vint-i-un, de dol, és je suis desolée amb un somriure, però el cas és que no t’arreglen res, que si t’has quedat sense bitllet, sense maleta o sense habitació, no és un problema francès. Perquè quan arribem a Foix, no a Ripoll, haurem de caminar diverses vegades amunt i avall el mateix carrer esperant que algun cambrer ens diga que sí, que a les dues podem dinar encara, carregats com a mules, menys ma mare, que Francesc li porta la maleta. I el cas és que Foix m’agradarà més quan marxem, però ara, amb el cel gris i l’estómac buit, m’estimaria més ser a Ripoll, o a casa, a la piscina del Nàutic. Així i tot que còmodes són els trens francesos, i ningú porta mascareta, nosaltres ens acostumem de pressa , attention, patientez, les châteaux i les vinyes que veurem després, ja a Carcassona. Tenen un problema amb la sequera, diu Francesc, i veiem paisatges tardorencs, no les falgueres mortes dels Pirineus, tan seques, arbres rogencs i fulles a terra, mentre quan seiem en el sofà d’un apartament turístic de Carcassona, mon Dieux, la tele explica la tempesta que ha fet de París un riu. De la cité, el que més m’agrada és el perfil de la fortificació contra el cel plujós, el canal du Midi i el riu Aude i voldria quedar-me a un hotel de quatre estrelles a la riba del riu, amb piscina i hamaques i tots els balcons encarats a l’aigua. El cafè dolentíssim, això sí, i costa trobar una tauleta de xocolata del noranta per cent, però per què fas un viatge si t’aferres als vells costums? I no tastem la cassoulet, plat típic i turístic, de Castelnaudary, però dinem a un restaurant que ens costa 40 per persona i amb això ja hem fet festa, perquè confonem la cullera de les postres amb la de la sopa, però tots són amables, i ma mare busca un lloc on fer-se un cafè acceptable. Madame, madame. El guia, que és Francesc fent de guia francès sense saber-ne l’idioma, que usa el Google Translator, ens explica coses mentre passegem per la ciutat de cartró pedra, una construcció del segle XIX, amb més turistes com nosaltres, centenars de turistes que fan cues al castell, o a l’oficina d’informació, o al puesto on venen glacés italiennes o granitas. Que anem fent competicions amb les ciutats que visitem, que ens entretenim fent fotos o llegint els panells que conten la proposta per a la Unesco, que puja i baixa, que hi ha mosquits, i molts turistes francesos, i moltes famílies, i busque els nadons desesperadament, i que queden vora cinquanta persones que viuen entre les muralles però, diem, que totes les ciutats tenen el mateix futur? I no sé com descobrisc a Joe Bousquet, Je la regarde avec toute ma chair chaque instant, amb tota la carn, quina vida més bèstia, no obrir les finestres de la casa mai, no eixir mai de ta casa, l’amor amb ses ales de còlera, i després recordaré que havíem passat pel costat de la casa-museu i que els panells parlaven de no sé quin sacrifici. Amb una hora caminem de l’estació fins a la catedral de Narbona, oh la là, quina meravella, ma mare no para de fer fotos, i just un quart d’hora per a una crep, però estaria bé haver dormit una nit aquí i a Tolosa, que que bonic el que vam veure de Tolosa, també, només un carrer, que el transbord era de 20 minuts. I a Portbou i a Figueres la policia nacional, demanen identificacions, papers, quin acte més violent, i a Figueres se’n duen un home, i nosaltres seguim cap a l’hotel que té piscina però just avui fa frescor, que hauré d’esperar a Tarragona, perquè no és estiu si no hi ha aigua, no són vacances, vull dir, sopem al pitjor bufet de la història, estem massa cansats per anar a veure el castell de Ferran, potser un altre any un passeig en barca a les cisternes, però veiem totes les ombres de Dalí, que au revoir, França, ja hem tornat a casa, que el tren anirà amb retard, à bientôt, molts paisatges des de les finestres del tren, és bonic però cansat.