Cada nit, des de fa unes setmanes, sentim el miol d’un gat al carrer. F. diu que és un gat d’algú, que sembla cuidat, té el cabell gris llustrós, com si cada nit el pentinaren. Jo el sent des del llit i no m’alce. Em recorda massa al plor d’un bebé. Encara que fa anys, algú va diagnosticar una malaltia d’un nounat perquè miolava com un gat i no com un humà. Vull dir que si un nadó miolara com aquest gat, ens espantaríem. He pensat que potser és d’algun veí de l’edifici del davant. F. fa broma sobre l’edifici, que haurien de demolir-lo perquè ens tapa la mar. Algú que vingué de visita, no recorde qui, va dir que semblava que els veïns podien entrar al menjador pel balcó. I és la veritat, fa la sensació que si estiràrem els braços, un dels veïns del davant, un home que sempre va en màniga curta i que té les finestres obertes ara, a l’hivern, i jo mateixa, ens podríem donar la mà. Hi ha un altre veí, just dalt de nosaltres, que de tant en tant crida pel telèfon. Vivia amb sa mare, o la sogra, i una xica jove amb un bebé. Un dia van discutir i totes dues, i el bebé, van desaparéixer. Potser era la germana. Hi ha una dona, just en l’últim pis, que va perdre un pardalet i es va passar una setmana cridant-lo, fent-li veus, pregant perquè tornara. A vegades la veig cantar al carrer amb una caixa just davant d’ella perquè deixen diners. Té un fill adolescent, skater. No sé per què, amb això del gat, vaig pensar en aquesta dona. És amable. Li diria que pot agafar el gat, que fa setmanes que ve de nit i miola. Però la dona va perdre un altre animal, per què l’ha de substituir?
Potser deixe entrar el gat a casa, malgrat l’al·lèrgia. Pense en estes coses i es torna a fer de nit, i F. mira per la finestra i el veu. Jo espere sentir-lo. Fa molts anys, a casa del camp dels iaios, la gateta que tenien començà a parir, però allò que li eixia del cos no acabava de sortir-se’n, de nàixer. Bé, aleshores no ho sabíem, els xiquets la miràvem desconcertats com es movia per fora de la casa, buscava un lloc tranquil, darrere la garrofera. Del darrere, li eixia una pilota grisa i amb membrana. Algun dels més xicotets va dir que si allò era merda. La vàrem vore després, baix, sota el mangraner, entre les fulles hi havia un gatet que no es movia, amb el pèl lluent i humit i la gata no parava de llepar-lo. Va estar tot un dia així, després va desaparéixer.
Azures 