Corders

El dissabte l’àvia li havia donat els dos cors. De la grandària d’un puny, com el cor d’un xiquet. Ara els tenia damunt la falda, dins d’una bossa de plàstic fosca i embolicats amb paper d’alumini. Notava encara l’escalfor de la vida que s’havia perdut. Havia comentat que necessitava dos cors per a classe, i l’àvia, enllitada encara després de l’operació de maluc, li havia dit que ella li’n podia aconseguir de la carnisseria. Que demanaria fetges de corder –li agradava cuinar-los amb ceba i menjar-los a migdia-, i que, mesclat amb els fetges, també hi hauria els cors. Perquè hi ha gent que s’ho menja, saps, tot això, les entranyes. Però què faig jo en el tren amb dos cors, iaia? Ah, no passa res, els pots congelar, dona. D’acord, llavors dos cors de corder. Li agradava comptar amb ella, fer-la intervindre amb coses com aquesta –la faena, alguna necessitat que pertanyia a la vida que no compartien. L’àvia movia el cap, la mirava, i alçant el braç: de corder, no, de corderet. I feia la cara de saber què era l’important en qüestió de menjar, i era cert. Sabia coses que ella no sabria mai. Com es matava un conill, com enganyar els caragols, com prémer les sanguines per extreure’n el suc, com cremar la pell del pollastre. La pot veure encara vora els caminals, entre els camps, collint caragols o tàperes.

Així havia anat la cosa, i per això ara, en el tren cap a la ciutat, tenia dos cors a la falda. No els havia congelat, no havia tingut temps. Després de visitar l’àvia i passejar pel poble, havia anat corrent a casa a fer la maleta. Més tard, torna a ca l’àvia, ves per la comanda de la carnisseria, torna per acomiadar-te’n fins al mes que ve, embolica la corada i posa-la en la bossa. Ara li sabia greu haver-ne demanat dos només. Pensava en dues cries d’oroneta, totes soles en el niu de fang. Dues cries que havia de mantenir vives, amb la calor de les mans i de tot el cos. El plomissol espars, suau i delicat. Tota la calor que alimentaria la transformació que vindria després.

Pensa: que agradable. Se sorprén de la calidesa del sol d’hivern mentre el paisatge canvia des del seient. Només ha de lliurar aquesta calor cap als dos cors, passar-los l’energia dels últims raigs del dia que travessen la finestra del tren. Podria estar mesos així, mirant el paisatge com una pel·lícula. Això era el que li agrada: mirar els raigs que obrin i tanquen el dia, la gent que es mou pel vagó, converses a mitges des d’aquests costats del telèfon, algun gat en un transportí, el revisor i les estacions que no s’acaben, que sembla que res haja d’aturar-se, ni el seu pensament, en cap lloc. Pensa en l’àvia, que li ha explicat com es cuina el corder i la tanda, i que repetia que no passava res perquè els cors estigueren unes hores fora de la nevera, veritat, preguntava, que no se’ls anava a menjar?

Els raigs s’inclinen tant que enlluernen, i algú d’uns seients més endavant abaixa la persiana del tren. Ara el groc rogenc passa a través del gris de les fulles i pensa que també és bonic, que pot descansar. A l’altra banda de la filera una parella jove consola un xiquet de tres anys. S’ha acabat de despertar i té les galtes roses, de la calidesa del son entre els braços materns. Li donen un suc o un iogurt, no ho veu bé, entremig d’unes queixes fluixes que no entén. Ara canvia i s’asseu a les cames del pare, ara s’estira, els braços pengen al passadís, té la boca una mica bruta del iogurt i la mira, girant tota el cap cap a ella, els ulls xicotets com les del pare, perquè s’assembla al pare, un xic jove polonés. Somriu i li fa ganyotes, no ho pot evitar. Intenta dir-li alguna cosa amb la mirada, divertida, alguna cosa sincera. Però és inútil, ho sabrà després. El xiquet s’inclina cap endarrere per amagar-se de la seua mirada, tapat pel seient de davant. No cal esforçar-s’hi.

Li agradaria mostrar aquestes dues cries petites, els dos pollets que poden bategar, dos cors que segurament tenen la grandària del cor del xiquet. Obrir la bossa i esperar l’expressió de sorpresa. S’adorm bressolant-los.

Quan es desperta ja és fosc. El xiquet s’ha calmat i juga amb un tren de joguet. Fa sorolls amb la boca, mou el tren per la finestra, contra el paisatge fosc, es belluga damunt de la mare, dins del niu, ara, que li agafa les cames. No sap per què es pregunta què sent el pare. Si pensa en el fill o en una altra cosa mentre mira cap a la finestra que no ensenya res. A poc a poc ha anat deixant de sentir l’escalfor de la sang i les cèl·lules a través del plàstic i l’alumini, però se n’adona ara. Són freds. Col·loca les mans als dos costats del cos i sense res que sostinga el paquet, els dos cors de corder podrien caure. Li agradaria que caigueren. Oblidar-los. Quant de temps havia de covar-los? Poden reviure, els ous dels nius que han estat desatesos? Què faria demà, a la classe de dissecció quan li demanaren que fera talls precisos dalt i baix del solc dels corets? En què estaria pensant quan li va dir que sí a l’àvia, que faria el trajecte amb les peces d’un animal? Encara faltaven dues hores per arribar a casa i havia de continuar covant-los, pensava, encara podia nàixer alguna cosa?

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s