Açorianidade

A geografia, para nós, vale outro tanto como a história

Si vas a les Açores, és molt probable que el dia que arribes una boira espessa et done la benvinguda, una manera que tenen les illes d’advertir-te que el blau de les illes, l’atzur, vindrà després. Si hi vius a una illa el primer que aprens és a esperar.

A mesura que passa el temps, et construeixes el relat de les coses ja viscudes. Així, el temps té dues mesures: el present i l’inventat. Per això ara recorde la boira de la vesprada en què, directament de Lisboa, amb un avió que s’enlairaria després cap a Boston, vaig arribar a Horta, la capital de Faial, i el jove que es va asseure al meu costat, enginyer aeronàutic, que davant la meua cara espantada em va assegurar que els avions es duien bé amb les inclemències i els pilots no necessitaven veure la pista per aterrar. Ara tens cotxes que aparquen sols.

La boira que em va acollir fou el primer senyal d’açorianidade.

Aleshores no sabia que el terme l’havia emprat per primera vegada Vitorino Nemésio per referir-se al seu sentiment d’unió a l’arxipèlag: «Um dia, se me puder fechar nas minhas quatro paredes da Terceira, sem obrigações para com o mundo e com a vida civil já cumprida, tentarei um ensaio sobre a minha açorianidade subjacen­te, que o desterro afina e exacerba»

Si totes les illes tenen el caràcter d’insularitat, i com esdevé amb l’accent d’una llengua sobre una altra, amb tots els immigrants arribats de Portugal continental, o els pocs que vingueren de Flandes, amb el mateix accent illenc (el sotaque, això que sempre és a sota i que no pots amagar), tots els caràcters insulars són iguals?

El sentiment de pertànyer a un tros de terra que només té la mar com a frontera i com a paisatge propi de mesures exactes («A insularidade, no entanto, tem medidas exactas; e a ilha é a medida da “terra” de quantos nascem e vivem nela»), és el mateix? L’açorianidade és només insularitat?

«Uma espécie de embriaguez do isolamento impregna a alma e os actos de todo o ilhéu, estrutura-lhe o espírito e procura uma fórmula quási religiosa de convívio com quem não teve a fortuna de nascer, como o logos, na agua»

Una embriaguesa de viure aïllat, com si el temps fora elàstic i la vida t’haguera donat el que sempre havies desitjat: viure paral·lelament. A més, amb vistes a la mar que mai cansa perquè és tan mudable com el cel, i qui s’ha avorrit de mirar el cel? Per això hi ha persones que s’hi dediquen, a observar el cel i la mar, amb els tons iridosos que amaguen les ones i els núvols. Perquè és la mar el que dóna el caràcter d’insularitat i no les illes.

I parle del temps quan es tracta de l’espai, el que li confereix aquesta elasticitat al dia a dia. Des del punt de vista açorià, a geografia vale outro tanto como a história.

La felicitat que produeix un horitzó tancat

«Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes – generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria», Josep Pla.

Es faça cas o no, es mire o no, la mar, com a concepte i com a realitat, dóna el caràcter insular i no l’illa de terra. Hi havia, a les Açores, hòmens i dones d’una població terrestre reconsagrada? Obstinar-se a negar l’horitzó canviant del blau, mirar cap als turons, els volcans adormits, les calderes verdes, lluny de minorar la importància de la mar, l’hi torna, com un espill que exagera, si això és possible, el fet aïllat.

A São Miguel, la Lagoa do Fogo, la llacuna del foc, i Sete Cidades creaven l’oratge de l’illa? Només feien que el turista, que des de baix, al costat de la mar, bé en Pesqueiros, bé en la platja del Nord, havia vist com els rajos de sol encenien el cim i havia imaginat els reflexos de l’aigua de pluja acumulada durant centenars d’anys en terra negra i els peus penjant al mirador mentre el vent d’altura feia tremolar les fulles i les frondes, quedara totalment desconcertat, quan a mig camí, la boira pastosa no el deixava veure ni la mà estesa.

Les illes centrals eren una altra història: com veure terres enganxades a un ham del cel, des de Faial, albiraves les siluetes de Graciosa i São Jorge, i veies perfectament el perfil imponent del volcà Pico, la muntanya més alta de Portugal. La mesura de la pàtria no estava tan clara: acabava on acabava Faial o s’estenia més enllà, cap a les vinyes de l’illa veïna i darrere del volcà, una terra que ja no vèiem i que per tant, era impossible conéixer les mesures exactes? Com finalitzava la terra, abruptament, com les escarpes de l’illa de São Jorge o era més aviat el paisatge lunar, de sorra nova, que hi ha a l’oest de Faial, la zona anomenada Capelinhos?

A Pico potser vàrem trobar hòmens terrestres, dedicats al comerç del bagaço o al manteniment de l’únic pavelló de l’illa, on entrenava l’equip d’handbol, que no miraven la mar (i per què havien de mirar cap a l’horitzó, cap a un perfil d’illa sense cap accident, cap punt d’on agafar els ulls?). Tampoc feien cas del volcà, si no era per anomenar-lo com a pàtria i diferenciar-se, vantant-se, de les altres illes de la zona central de l’arxipèlag. Hi eren massa a prop de la muntanya per contemplar-la. I aquesta vegada sí, la muntanya manava i creava l’oratge insular. Per això, aquests hòmens vora els cinquanta, ens van contestar amb naturalitat que no havien pujat mai la muntanya. Pensarien que encara tindrien temps o aquest volcà, encara actiu, no els despertava gens d’interés?

Accipiter gentilis

La història d’un nom que, com el del continent americà, arrossega un error, i tanmateix, encaixa perfectament amb la terra que anomena.

Accipiter gentilis, del «llatí vulgar acceptor, -ōris, modificació del llatí culte accĭpĭter, íd., on influí el verb accipĕre ‘rebre, agafar’, d’on el mot significaria ‘el qui agafa’» Enciclopèdia Catalana.

«Els llatinistes discuteixen l’etimologia de Accipiter però sembla segur que fou una formació paral·lela a l’adjectiu grec […] ‘que vola ràpidament’» Joan Coromines.

Els astors, amb el nom científic d’Accipiter gentilis, són aus semblants als falcons — també es coneixen com a falcons perdiguers—, a les àligues o a l’aligot, del grup de les aus de presa. De bec curt i corbat, ales curtes i robustes i cua llarga, és el més gran dels accípitres. A la vida real, escriu Helen Mcdonald al seu llibre «F de Falcó», els astors s’assemblen tant als esparvers com els lleopards als gats domèstics. Més grossos, però també més forts, letals, aterridors, i més, molt més, difícils de veure. Tan gros com un pit bull i més veloç.

Groc, amb les ales esteses, i sota unes estreles que dibuixen un mig cercle d’ala dreta a ala esquerra, esta au figura en la bandera de les Açores per un error. Les estreles de cinc puntes són nou, una per cada illa de l’arxipèlag, i estan separades amb la mateixa distància. L’au emblemàtica de les illes amb una ala sobre un fons blau i una ala sobre un de blanc no la veus enlloc. Els primers que van arribar a les Açores, a 1380 quilòmetres de Portugal continental, cregueren veure, posats a les roques basàltiques o volant damunt dels illots, astors solitaris, os açores en portugués. Aus que enmig d’unes illes per descobrir el 1432, suggeriren un nom bell per recordar.

Fou Gonçalo Velho, mariner al servei de l’infant Enric el Navegant, home meravellat per la mar i les descobertes que mai xafà un vaixell, qui va cartografiar i conquerir realment les illes més orientals de l’arxipèlag, les més properes a Europa i les primeres que albiraren. De fet, fou un altre portuguès qui havia albirat l’illa de Santa Maria, i potser São Miguel, de tornada d’un viatge a Madeira. Vint anys després de l’arribada de Gonçalo Velho, totes les illes de l’arxipèlag ja eren conegudes o colonitzades.

Qui va veure la silueta d’aquesta au rapaç? Qui la va confondre? Segons diuen, era un aligot, en portuguès milhafre, l’ocell que donà la benvinguda als exploradors del continent, i no l’au que vola ràpidament, Accipiter gentilis. Si haguera sigut així, i amb bons coneixedors de la natura al vaixell, aquestes illes atlàntiques haurien pres un altre nom. «Os milhafres: Bem-vindos aos Milhafres, nove ilhas para descobrir» encapçalant un article d’una revista de viatge o un panell d’informació turística al costat de la porta d’eixida de l’aeroport de Ponta Delgada.

L’aligot, el milhafre de les Açores, de nom científic Buteo buteo rotschilidi, també és gros. En castellà pren el nom de ratonero atès que rates i ratolins són la seua presa principal. Per la grandària, pot ser fàcil confondre’ls, els dos amb el cos robust. Potser el mariner portugués va veure com un ocell semblant a una àguila es llançava contra el cel i cap a terra. En aquelles terres desconegudes, només hi havia natura i vent. Orgullosos, avui en dia els açorians et conten que les illes estaven deshabitades, no com les Canàries.

Tenen en la ment l’astor quan parlen dels habitants originaris de l’illa? A São Miguel viu una altra au emblemàtica: o priolo. El pinsà borroner de les Açores, Pyrrhula murina. És endèmic de l’illa, i concretament de la regió muntanyenca de Nordeste i Povoação, a la part est. Ha passat d’estar en situació d’amenaça per la pèrdua d’hàbitat, la laurisilva, a la d’estar només en perill, gràcies a la intervenció ambiental. Pensaran en el xicotet pardal, de pit blanc amb tons marrons i de cap i cua negres, quan l’illa, i tot l’arxipèlag, era assotada pel vent sense que hi haguera ningú per nomenar-lo? En l’aligot? En l’astor pintat a la bandera?

Una espècie per una altra: quedarà l’aligot igual de bé a la bandera? I el pinsà?

L’astor, diu Helen Mcdonald, es el tipus més difícil de dominar, tan nerviós i temperamental, tan reconegut pel seu poder assassí. Però amb el seu propi astor, l’au que comença a ensinistrar, descobreix un altre tipus d’intel·ligència: l’animal també sap jugar, s’entreté movent una piloteta feta de paper que li llença.

Pinsans, astors, aligots. Aus que viuen a les illes i aus que només són fantasmes damunt vaixells de fusta, en mars que encara són misterioses.

Açorianidade rima amb saudade

Açorianidade rima amb saudade i aquest enyorament que pot esdevindre malaltís, li’l confereixen les dues natures: l’ànima de la cultura portuguesa i el fet de trobar-se aïllat enmig d’un oceà. Ha de ser diferent estar envoltat per una mar coneguda, limitada, com el Mediterrani.

«O açoriano é assim por todos os motivos verdadeira e essencialmente português, o português puro que nas épocas gloriosas danossa história se isolou no meio do Atlântico.» José Batista.

«Aos 30 anos, sem qualquer intenção reivindicativa ou política, apenas por um sentimento de saudade e “desterro”, criava Nemésio o conceito e o termo açorianidade, alma do ser-se açoriano, que emerge em quase toda a sua obra de poeta e de romancista e contista.» António Machado Pires

Os flamingos

A Os Flamingos es trobava el veterinari, i fou on João ens convidà el darrer mes de la meua estada a les illes, un menú de plats que ja no recorde, a prop d’on treballava de fuster. Li havien enretirat el carnet per conduir borratxo, a l’illa era difícil no trobar hòmens d’una certa edat, João rondava els cinquanta, amb l’hàbit de beure. Tenia un fill, era divorciat i li faltava el dit menut. Tampoc doblava bé la mà. Uns taulons de fusta que tallava massa de pressa. Potser havia begut, això no m’ho va dir.

Os Flamingos és una freguesia, una feligresia, de quan l’illa estava dividida entre parròquies. Hòmens i dones que els diumenges, com si estigueren al sud d’una altra terra lligada de manera igual d’intricada a la mar, com ho és Holanda, passejaven mudats fins a l’església. Zelanda a les illes, Zelanda a la ciutat d’Horta.

Josse Van Huerter va arribar a l’arxipèlag temps després de la seua descoberta. Segons diuen, fou el primer mariner que s’instal·là a la ciutat i com sempre, els hòmens prenen importància amb els llocs que anomenen: de Huerter a Horta, amb una o oberta i musical. Entre els seus somnis, estava el de crear una nova Flandes enmig de l’Atlàntic.  Administradors i colons curiosos que arribaren a aquest indret desconegut però que no duraren massa establerts. Per què? Huerter, però, es va casar amb una portuguesa i dos o tres fills, i va morir a la ciutat que duia el seu nom.

«Faial, havent estat cedida per Alfons V a Elisabet de Borgonya, atragué immigrants flamencs (d’ací el nom d’ Ilhas Flamengas que hom donà també a l’arxipèlag)»

Primer, però, els nous vinguts flamencs es quedaren a la platja, Praia do Almoxarife, un lloc feréstec i dominat per l’onatge i l’esperit de la mar, i no fou fins que descobrien l’interior de l’illa, la vall protegida, flanquejada per barrancs, que s’instal·laren permanentment.

Flamingo: un altre nom que és un ocell. De la família dels fenicoptèrids, són coneguts pel seu cos esvelt i el color rosa de plomes i potes (del roig encès al salmó o el blanc), i pel seu bec gros i corbat, amb la punta fosca.

Zelanda és una terra que s’enfonsa, l’arxipèlag de les Açores és terra volcànica. Horta té el nom de la meua comarca, al continent però amb mar.

«Em S. Miguel (Bernardo & Montenegro, 2003) e no Faial, terreno cultivado de melões e/ou melancias»

 

Vento e solidão

Deia Tabucchi que el que són les illes és vent i soledat. Vent i soledat, m’imaginava des de l’Horta, albirant la figura de Faial, al centre de les Açores. Vent i soledat al cim de Pico, hui nevat. Vent i soldedat: Porto Pim sempre està ple, sempre la terrassa plena, malgrat el fred de hui i la pluja que, de cantó -perquè ací totes les pluges vénen de gaidó- arribava als cafés i a  la sandes.

 

L’element estrany

1

Ho diu Philip Hoare, el que ens ofereix la mar és la vida salvatge a dues passes. Per trobar el mateix tipus de lloc inhòspit a terra, hauríem de recórrer centenars de quilòmetres, i ni encara així. Potser els cims de les muntanyes. Només cal passejar pel port i mirar al davant, l’horitzó tancat pel mar és un horitzó diferent.

I quan entrem a la mar i mirem a sota, amb el cos flonjo, abandonat a les ones, és com si navegàrem per l’espai, estreles, ones, el començament de l’univers, el pensament sobre l’espai i el temps: el món, que habites sense sentir que hi pertanys, és immens. El fons viu, l’element estrany.

A les illes Açores, la mar era el lloc on es trobaven els turistes (turistes com Hoare, que també anà a cercar els bufits del catxalot), cinquanta euros l’eixida a la mar, els creuers que venien dels Estats Units, alemanys i argentins, els vaixells de fusta de romàntics llops de mar i els pescadors. Qui d’aquests pensava que no hi pertanyia, a la mar?

2

Els hòmens vivien d’esquena a Pico. La muntanya sempre anava a estar allí per tallar l’horitzó. I les balenes? I les meduses, la caravel·la portuguesa, els peixos voladors, el krill, els dofins desorientats a la badia de Porto Pim? Els espantaren perquè fugiren a mar obert, no perquè pogueren salvar-se, sinó perquè els cadàvers no es podriren a la vora, al costat de la sorra, a prop de nosaltres.