Darrere de cossos i mesures

1

Vaig estirar-me damunt la llitera, bocaterrosa. Portava només el sostenidor i unes bragues. Ell, a qui m’havien recomanat perquè era expert en fàscies, em va posar una tovallola damunt els malucs fins a les sofrages. Va prémer els omòplats, va prémer el trapezi esquerre, on tenia el dolor. Amb una mà damunt de l’omòplat esquerre i l’altra mà a la part dreta de les lumbars va girar els braços, com si volguera girar-me el tronc noranta graus sense fer que es mogueren les cames. De sobte, alçà de manera brusca els braços i respirà fortament. Un sospir. Se’m tallà una mica la respiració. Ho va repetir tres o quatre vegades. A la segona vaig riure. Crec que se m’encengueren les galtes. Em va parlar de la importància de les fàscies, que comprenien els músculs. Després peguí la volta. Em posà una mà sota el bescoll, aguantant-me una mica el pes del cap, i l’altra just baix de l’inici del sacre. Cinc, deu minuts. Podien haver passat moltes coses.

Em va explicar que a vegades quan treballava, mentre estirava un lligament o alliberava un feix de músculs, veia, o li venien, imatges sobre la persona que tenia a sota, estirada. Em va dir que si feia alguna cosa artística. Em va dir que hauria de fer-ne alguna cosa, d’aquesta tendència. Veus paraules o quadres, li preguntí. Taulells de ceràmica? Mans plenes de fang? Llibretes amb cues de tinta? Digues, què.

 

2

Em vaig estirar a la llitera. No, no m’estirí. Em demanà que m’asseguera a la cadira. Que respirara normalment. Col·locà la cadira al costat, em va mirar el perfil. Acostà el cap, semblava una agrimensora. Menys corba per ací, més duresa per… Et demanaré dues coses, em va dir. La primera que quan segues et col·loques un coixí redó o una tovallola doblegada a les lumbars i que mantingues l’esquena recta. La segona és que faces un exercici. Feu que estirara el coll inclinant-lo una mica cap enrere. Va pressionar una mica, posant-me la mà damunt la barbeta. Més enrere. Deu vegades, tres repeticions. El que et passa és que tens el costum d’abaixar massa el cap.

 

3

D’abaixar massa el cap, el dolor de l’hemicos. Paraules que no va veure l’agrimensora. Les fàscies escrites i pintades, totes les paraules al vers les coses que no dius i l’os que cada dia és més dur, més opac, amb una fusta menys estriada. Un ou. Un sou. Que no hi havia cap senyal, que la vida és senzilla i matèria, que el dolor és un mecanisme, que ve d’un mecanisme. Idiota. Digues, què.

Anuncis

La bufanda (o els solcs)

Encara ho faig. La memòria significa solc, el solc fa memòria. I coses que no vols recordar… Però això sí. Mon pare al replà de casa, posant-me bé la bufanda. La desplegava i l’enrotllava, ben estirada, al voltant del coll. Enganxava els extrems i els entaforava dins de l’abric. No podia entrar l’aire fred del desembre. Aleshores pensava que cap xica de la meua edat duia la bufanda tan ben col·locada, havia de caure fora de l’abric, de manera descurada, casual, el fred no importava, el fred vindria després.

Em mire a l’espill i deixe la bufanda sempre amb les vores desiguals, penjant fora de l’abric.

Ask your recepcionist o el vi de Porto

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Porto és una ciutat decadent [1] i sorprenent [2], i des de fa uns anys, com altres ciutats europees, viu immersa en el procés de turistificació.

Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, a Vila Nova de Gaia, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Hem vingut per això, per saber-ne més d’una història on es barregen les nacions i la microbiologia.

La pregunta és senzilla: per què el vi de Porto és dolç?

I la resposta necessita d’una mica d’història i de microbiologia perquè, com passa amb les majories de coses, un fet s’explica, no ja des de diferents vessants del saber, sinó amb la conjunció de.

Al segle XVII, les relacions tenses entre França i Anglaterra, amb prohibicions i restriccions al comerç del vi, feu que els comerciants anglesos buscaren nous llocs on aconseguir vi. Els mercants anglesos ja eren a Porto des del 1600. Trobaren que la regió de l’Alto Douro produïa un vi que podien aprofitar per a les boques dels conciutadans. Una regió àrida, càlida, amb un paisatge escarpat i de terra poc fèrtil, amb  pissarra i esquist lliurava un vi robust i amb cos. El tranport, però, no seria fàcil: van haver d’utilitzar els vaixells (anomenats barcos rabelo, de fons pla i vela quadrada) i navegar el riu Duero fins a la ciutat portuària. Aquesta és la raó perquè el vi que naixia a les ribes del riu Duero, a més de vuitanta quilòmetres de la costa, agafà el nom de la ciutat del nord de Portugal.

El vi de Porto encara no era com el coneixem avui en dia: normalment, encara que hi ha també blanc, l’imaginem com un líquid granat, espès i dolç, servit per a les postres. És al segle XVIII quan els anglesos començaren a exportar-lo i perquè no s’acidificara durant el viatge fins a les illes britàniques, afegiren una mica de brandi al vi. Aquesta addició d’una mica d’alcohol al vi una vegada acabat el procés de fermentació no seria, però, el que definiria el vi de Porto. És, més bé, el fet que la fermentació s’ature abans per l’addició d’alcohol vínic. Aquest procés, anomenat fortificació del vi, es popularitzà a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX. Gràcies a l’alcohol afegit abans de deixar finalitzar la fermentació, el sucre del raïm no es transforma totalment en alcohol.

Com diuen al web de l’Insituto dos Vinhos do Douro e Porto, el vi de Porto és un vi licorós produït a la regió demarcada del Duero sota condicions derivades de factors naturals i factors humans.

Els cellers de Vila Nova de Gaia ara ofereixen tours per a turistes en anglés i portugués i un programa complet de nits de fados amb tast de vins. Tots tenen terrasses per als visitants que només volen gaudir de la dolçor granat. La gentada camina a prop de les taules amb alemanys, italians, japonesos, sota un cel plomat i els para-sols amb el nom del celler escrit en lletres grosses. Fem una foto: el cel és el peu d’una copa amb un raig de vi. Quan tornem a l’hostal, però, amb una ampolla de Porto comprada al supermercat, no preguntarem a la recepcionista com viu (amb un sou baix i un lloguer alt). Factors humans.

[1] https://outra-face.blogspot.com/

[2]https://cidadesurpreendente.blogspot.com/

 

Publicat a Ulûm

Por, cansament, por, dependència

Tem la desaparició. També dels sentiments. Balla: o és l’altre o sóc jo. L’enteniment, de sobte, que s’havia enganyat, que no li brillaven els ulls suficientment. Tres mesos, quatre, cinc. Que aquella vegada, fa molt de temps, els sentiments li brollaven i es desbordaven. Que ara fins aquí: falten encara graons per arribar al seu cor. No hi arribaré mai. Mai, sempre.

No voler la vulnerabilitat, no suportar-la. Qui no té tristesa no té res i qui no té por no té res, tampoc. La solució, com la majoria de vegades, serà no allunyar-se massa de l’estabilitat, escoltar el soroll, fer un discurs i acceptar-lo. Però mantindre-lo al lloc a què pertany.

No voler la vulnerabilitat és també «acceptar la norma masculina».

Viure la vulnerabilitat de manera lliure.

Viure «el costat lluminós de la dependència»

Sants

Arribes al metro i saps que alguna cosa ha passat o passa perquè hi ha massa gent a l’andana. Haurem de deixar passar el primer metro, si ve. La veu des de la màquina ens diu que alguna cosa ha passat. S’atura. Ens diu: per una incidència causada per una tercera persona. No pense en què s’ha suïcidat: pense en què han llençat alguna cosa a la via, una queixa en forma de pintura, de pols, papers contra les finestres dels vagons, paraules per cridar al subsòl. Fa massa calor, tenim son, creuem la ciutat de banda a banda, el camí del centre a la perifèria, venim de lluny. Estem acabats, diuen les nostres cares al metro. Sembla que una s’apague. Té a veure amb la manca de llum. Després pare l’orella: una dona diu que algú s’ha suïcidat.

Isc de Sants cap a la Plaça. Agafe una altra línia, evite l’accident o la decisió. Hi ha un home que ens pregunta si tenim cap dubte en com anar al treball o a casa. Està preocupat. Vol que arribem bé, li sap greu. Ens ho diu, ell va davant de l’estació, a una escola ocupacional. Ens atura, nosaltres que no podem aturar-nos. Un altre home es queixa, i crida, a l’andana. Gilipolla, gilipolla, que tenemos que ir a trabajar. Li ho diu al mort. O al ferit. O al que ha llençat confetti al vagó.

 

Pimentons i moniatos

Uns moniatos et poden salvar. Uns moniatos que et duen de camí a casa, embolicats en paper d’alumini, dos, per ser més exactes, un regal inesperat. Un àpat que no era per tu, que només és que s’han recordat que estàs sola o estàs trista, o fa temps que hi ha dies així, una mica apegalosos, ineficients, inadequats, desèrtics. Sembla una broma: uns simples moniatos com a solució a l’angoixa vital? Però què han de dir els filòsofs avui davant la meravella de baixar de sobte de casa, trobar-te una amiga i que et done fets, dolços, dos moniatos senzills per a sopar. Només el poeta que cantava al pimentó.

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.