Corrent continu

Vaig baixar amb el gos fins al camp de sota la casa. Quan el solte, s’escapa, salta, corre fins al pare i el germà. Es reconeixen i es limiten. Però el cride i torna cap a mi, es nota que durant un temps, de menut, algú l’acaricià. També es nota que li pegaven, quan pixava a la terrassa, quan lladrava de nit. Ara es pixa quan veu l’antic amo. M’estima perquè sóc l’única que el trau del clos. Vam baixar fins al camp de tarongers, on ara hi ha plantades algunes oliveres i bresquilleres i on, fa uns anys, l’avi tallà tarongers per deixar la soca com un record d’un temps en què la taronja donava diners. Molts llauradors plantaren caquis.

El gos em segueix fregant-me la cama, i a vegades, tinc por d’entropessar i  caure. Després es confia i s’enfila entre els arbres. La terra està humida, m’hi enganxe. A l’altre camp, comencen els sorolls de les esquelles. Tots dos anem a la tanca que ens separa del ramat. El gos saltironeja, s’acosta al filam, lladruqueja les ovelles, mou la cua. Veig al fons, el pastor, que sembla un vell i que després sabré que només té cinquanta anys. Prim, amb barba i gorra de tela gruixuda, un bastó, i quatre o cinc gossos al voltant. Dic que si el gos moleta, me l’emporte, em diu que no, que avui estan nervioses, les ovelles. Li pregunte el perquè i alça els muscles. Quan contaré després la conversa a l’hora del dinar no entendran res, que això jo no he viscut, que no he viscut els carros ni els hòmens que caminen pel camp tot el dia cuidant animals, que no he vist a casa com feien embotit ni duien, les dones, l’arròs ni el pa al forn. Per això em miraran per dalt del muscle, com una il·lusió estúpida, de xiqueta, o pitjor encara, d’algú de ciutat, amb estudis. Una universitària mai sap de què va la vida (doncs la vida va de trossos que no encaixen i de móns que s’enfonsen més de pressa que els nostres cossos dins la terra)

Perquè mentre el gos corre amunt i avall, content, i l’imagine volent saltar per damunt la tanca i amagar-se entre les potes, i saber què són, aquests animals, què fan, jo parle amb el pastor, que fa més de trenta anys que xafa els barrancs, camins, i camps de secà de Nàquera, que començà amb catorze l’ofici del pare i que ara ja no li dóna per viure. Que ara hi ha molt de control, que la burocràcia, que abans no li agradava aquesta feina solitària i ara sí. I emet sons que no conec i el ramat creu. L’avi, que ha sigut més comerciant que llaurador, em diu després que, en realitat, encara que no ho semble, els pastors lligen molt perquè tenen temps. Però que no ha parlat mai amb ell, que s’han saludat de lluny i en castellà. Per què en castellà?, li pregunte. Perquè era una feina de xurros, vénen a dir, que eren més pobres, intuïsc que volen dir. Si és de Nàquera, l’home. Si parla igual que tu.

I aquests dies de tumult dins i fora, a les aules i al carrer, amb tot de crits i preguntes, i respostes cent mil vegades repetides, i sense veu ja, i comentaris racistes, i companys que t’ajuden i companys que no, i dubtes, i comentaris masclistes, i classes que surten, i «açò és assaig i error», i comentaris classistes, i estratègies errònies, i classes que es desborden, i activitats que funcionen i mal de gola, i xiquets, xiquets, xiquets, pense en dues coses: en aquell dia en què vaig estar una hora mirant un ramat i quan vaig capbussar-me a l’Almadrava. Vaig guardar eixos dos records propers, sense dolor, com dues petxines a una caixa, per aquests dies durs, intensos.

 

Jo volia parlar dels xiquets.

Anuncis

L’Almadrava

Vaig agafar les ulleres i el tub de l’armari. Estaven guardats a la bossa de malla amb què les vaig comprar, fa quatre anys, a São Miguel. Vaig agafar llibres, una tovallola, la crema, vestits. Anar a la cala era el motiu principal del meu viatge fins a Altea, a casa de ma tia. Això, i el viatge mateix, la certesa que el meu cos està en moviment. He dibuixat un mapa i assenyalat els punts on he estat este estiu, no tant com a recordatori sinó com a afirmació. El Delta, Miravete, Canet. Assenyalar punts, construir mapes. Els costums s’accentuen. Baixar per l’Avinguda Mediterrani, no, Mediterráneo, fins a la platja de Llevant, i pujar la costera, vorejant edificis que fan ombra a l’aigua. Gemelos 78, Alikaktus. Quan tombes, abans d’enfilar-te cap a la cala, hi ha una bandera espanyola i aquests dies, una furgoneta d’antiavalots i quatre policies que miren cap als para-sols, les gandules i els cotxes. L’aigua està calenta i atapeïda de turistes. Pense en les platges sense estiuejants, en les cales sense formigó, i que açò encara possibilita allò altre. Mar a vessar de cossos i crits, d’estiu barat i d’atraccions.

A la cala també hi ha para-sols i gent estirada a la tovallola, i uns quants caps que es belluguen damunt l’aigua. Hi ha dues sendes de pedra i terra per arribar-hi, i en un dels camins, baixes entre pins torts i llentiscles. A dalt, amagats entre els arbusts, sempre hi ha gats. A partir de les sis, apareix al sud l’ombra d’un dels edificis que segueixen la costa (si la línia de costa desapareguera, hi hauria trams que podríem dibuixar gràcies a d’ells) i ens salva de la calor abrusadora de l’agost. En aquesta part és on es posen els nudistes. Pocs, més hòmens que dones.  De tant en tant, alguna pregunta solta d’un xiquet: por qué van desnudos?

Després de mitja hora de passeig des del xalet de ma tia, arribe a la cala suada, estenc la tovallola a tocar de la vora, m’arreplegue el cabell i trac les ulleres. I aleshores les veig: diminutes partícules de sorra negra i clara, fragments verds d’olivina, sorra açoriana, entre la goma de les ulleres del vidre i a dins del tub. I aleshores es tanca el cercle, i ja no cal que torne a les illes per llimar cap record, i netege les ulleres i el tub en l’aigua clara de la mar i em capbusse.

Així s’enfosqueixen els somnis

He somiat que ella, una amiga, tornava a les Açores i que em convidava per anar-hi un cap de setmana. A veure balenes, amb la cap, una experta en balenes. Balenes blaves. Jo ja n’havia vist, em deia en el somni, per acceptar que no podia viatjar fins a les illes només per poder passar un dia sencer allí. Era l’illa més gran, São Miguel, la més fàcil, per viure i per accedir-hi, i tanmateix no podia, al somni. Havia d’estar pendent de la feina, o la possibilitat de feina més bé, i divendres agafar un vol fins a Lisboa, i fer escala, i esperar unes hores a la zona de les cremes i les colònies, fugint de les dependentes i de les càmeres, empastifant-me cada dit amb una crema diferent, anant després al bany per a aplicar-me la crema per a les ulleres, la crema per a les expressions al voltant dels ulls, unes arrugues implacables, la crema del sol per al nas, la crema per a les taques del sol. Fins i tot, als meus somnis, no em permet alguna cosa bella, com veure les balenes enmig de l’Atlàntic. Hi ha persones que tenim vides millors que els nostres somnis. Ens arrosseguen o es mantenen fidels a la realitat.

Semblen dos cossos diferents

El meu costat esquerre és un altre. L’hemisferi cerebral, el braç, el muscle, el maluc, les estries del maluc, el genoll, les estries del genoll, el peu, l’angle de la sofraja, el dit gros esquerres semblen d’un altre cos. Un hemicos que treballa del matí, des que llostreja, fins a la nit. El meu costat dret ha anat de vacances, estiueja vora mar, al Trabucador, a la Granadella. S’estova a la tovallola, sota el para-sòl, deixa que la sal adobe la pell, el vent li embulla els cabells, i dorm. El meu costat dret s’asseu amb la cama estirada, recolzat el peu a la taula, la meitat de la caixa toràcica s’eixampla. Beu un mojito, fuma un cigarret, sota l’ombra desigual d’un eucaliptus. Reviu altres estius. Es llença a l’aigua des del trampolí, hi ha algues, fulles de posidònia, meduses i eriçons de mar amagats entre les escletxes de les roques. Agafa la bicicleta i pedaleja fins al poble, va al mercat, compra sardines, torna suat amb la bossa al manillar. El vent porta sorra a la tovallola, pica la mar, fa tremolar el para-sòl. Riu. Llig. Entén les paraules. Les paraules desxifren el sentit de l’agost. Troba petxines d’argent.

El meu costat esquerre aspre, present, es troba concentrat en un punt. Dins un os redó i menut als budells.

de la Sierra

Al poble s’arriba per una carretera que serpenteja. El riu no serpenteja perquè ja no hi ha riu. A les basses abans s’hi banyaven, ara es pot mirar la bromera que s’acumula vora les pedres. Els pollancres, però, encara extreuen la humitat del terra que amaga el riu. La malenconia és pitjor que la tristesa o que el dol, no té cura. Les cases són de pedra, la plaça té una font i la majoria del poble no té cobertura. Aquest any va caure un rellamp al campanar i a sota, com una taca del front, hi ha un pelat blanc. S’han desmarxat les vitros, els amplificadors, el telèfon, la nevera. L’ullal del temps també destrueix els somnis. Ningú voldria viure ací: si es quedaren feren com els arbres, tombaren els troncs, s’adaptaren al vent i al fred. Callaren. Com no hi havia res per fer, parlaren els uns dels altres. Qui voldria vindre aquí a fer créixer les tomateres i a caçar perdius?

Un dia, fa més de trenta anys, un home del poble baixava pel barranc que s’estretia perseguint unes perdius. Tenia l’escopeta repenjada al muscle. De sobte, un tro fortíssim, un caça americà que girava i es colava entre les parets escarpades. Diu que al camp, entre els branquillons de les argelagues, en aquella època hi havia fils de paper d’alumini.

 

No totes les famílies s’assemblen

A la meua família jo sóc la rara perquè m’agrada llegir. També vol dir la inútil. Mon pare demana sempre a ma germana, i al marit, que li ajude amb la feina important: posar el para-sòl al terrat, dur la serra elèctrica al taller, canviar el telèfon o comprar un ventilador a la tenda d’electrodomèstics. Tindre un marit també dóna més punts en la graella de la utilitat. Ella va fins a Almenara, els arreplega i els porta amb el cotxe. Ells cuiden dels xiquets. Ella porta els amics i s’hi passen dies a la casa, menjant i bevent. Favors a canvi de favors. Jo llig. A mi també em fan favors però no esperen que els siga útil, ja. Sembla que ells han entés millor que jo la meua naturalesa. Mai em pregunten com funciona el microones o què han de fer, al banc. Ella els fa la renda. Sembla que no només el sentit útil de la vida els unisca, també la llengua. La manera d’entendre la vida és la mateixa, les paraules, aleshores, són les mateixes. S’ha casat dues vegades, jo llig. També fer servir el microones i comprar un ventilador, però no conduïsc, no tinc home.

Quan érem xicotetes, ella baixava a la tenda a ajudar-los. No li feia por cobrar, tornar el canvi, parlar amb les senyores del barri que li demanaven arròs, un conill, llet. Usava una maquineta per posar les etiquetes amb el preu, això és el que més li agradava. Jo també feia servir la maquineta, però res d’anar a la caixa, res de parlar amb ningú. Preferia quedar-me dalt, amb la televisió. Feia els llits, em queixava a ma mare que ella, com que anava a la tenda, no feia el seu. Em renyien, o una cosa o l’altra.

Des d’aleshores, potser, intente parlar de coses pràctiques, que els interessen. Però, se’m nota la distància i que preferiria ser a un altre lloc.

Si m’escriuen, ho fan en castellà. Jo faig una barreja estranya de llengua, la meua, la seua, amb errades. Escriure bé sense faltes greus i amb una certa cura, també és un signe de raresa, a la família. Intente suavitzar les diferències.

No m’he posat crema, li vaig dir a ma mare. Per què? Vaig bufar i m’allunyí de la vora de la piscina, l’aigua s’havia escalfat durant tot el dia, volia submergir-me fins que haguera passat l’agost, fins a tindre un horari, alguna notícia. Peresa, vaig respondre. Ma mare repetí, peresa. Em vaig adonar de la lletra que sobrava, de la inadequació, de què mai me’n sortiria: perea, vaig repetir, com si rectificara. Aleshores, amb una mica d’orgull, però quant a penes, tal vegada per l’efecte dels anys, contestà: peresa, ja sé el que és.

Nino

«Al capdavall, ella se’l mereixia, el Nino, perquè considerava que estimar-lo volia dir intentar tenir-lo, i no esperar que ell la volgués.»

Va mirar el braç que es definia quan movia la canya de pescar. Ell, primer cap a darrere, després, inclinant una mica més el cos, va estirar els braços cap a la mar. Vuit canyes en línia a dos metres de la vora. El bíceps es marcava, els dos feixos de músculs. Del llatí musculus , format a partir del terme grec μûς ‎(mus, «rata») amb el diminutiu culus, és a dir, “ratolí”, per la semblança que té un múscul en estirar-se o arronsar-se amb la forma d’un ratolí, per exemple el múscul del braç.

«Per exemple, el múscul de braç». Les terminacions nervioses que tremien i contreien les fibres. Al fons, el cel de baix, darrere de les finques de la urbanització, es va encendre i la lluna desaparegué. Els ratolins s’amagaven. Ella encara continuava amb l’error: esperava que ell la volguera.