La forma de les històries, 2

Li preguntaria al meu marit: Is this a good moment, darling?

(Al carrer uns xiquets juguen. Són quasi les deu. La companya de pis exclama: fa molt de temps que no sent xiquets jugar al carrer! Me n’alegro)

Sé quins moments no han sigut bons. Però la vida és molt trista també en la mirada només a l’absència. Trista no, pobra.

(El noi que està al centre de menors, el que arribà més tard, fa una setmana que no ve a l’institut. Ha vingut hui a dir-nos que té problemes al centre, que l’acusen de fumar porros i robar. Que sa mare està a l’hospital, al Marroc. Dorm al centre, però viu al carrer. M’ha ensenyat uns senyals, uns arraps, a l’avantbraç, m’ha explicat alguna cosa, no l’he entés.)

Vaig caure un matí del gronxador, tinc un senyal a la barbeta de tres centímetres de llarg, en diagonal.

(A la sala de profes han desaparegut diners del pot del concurs de Sant Jordi. No és la primera vegada. Van deixar de recollir diners dels pastissos que pagaven el viatge de quart perquè sempre faltaven monedes i mai sobraven pastissos. Sabem que no som millors que la mitjana, falta saber si som pitjors)

Tenia sis anys, quan vaig caure del gronxador. Ja no queda res, d’aquells sis anys, només la cicatriu.

(Han canviat els contenidors de lloc i quan anem a la feina o els xiquets van a escola, no se’ls troben, plens, a vessar de deixalles a la vorera. Però avui hi ha bosses de fem al fanal, just a la cantonada, entre l’aparcament de cotxes i la porta de l’escola).

Quan tenia vuit anys vaig ensopegar contra la paperera verda, metàl·lica, que hi havia al meu carrer perquè em vaig girar per veure si els meus pares miraven com corria. Just en el moment en què girava la cara, un altre cop, cap endavant, em trobí la paperera. Vaig rebotar i caure. Tornaria a caure, ara, si ells, tots dos, tornaren a recollir-me del terra.

Bones notícies, males notícies, qui ho sap.

Anuncis

La forma de les històries, 1

Tinc eriçons perquè tinc infecció d’orina. No estic enamorada. Podria haver confós estar enamorada amb la infecció. Si la direcció és ment cos, també pot ser cos ment: tinc eriçons, puc estar enamorada. Però mai ha sigut una cosa certa, és un interrogant. Papallones no, ni petits animalons enlluernadors. Tal vegada palometes, palometes peludes de tacte repulsiu.

Em pregunte en quin moment de la història sóc: si a punt de meravellar-me o d’estampar-me (estampar-me, espantar-me). Sóc a la línia recta, com volia abans la meua vida. Que hi haguera dos o tres enamoraments i morts naturals. Des de fora, el crític literari què veuria? Què pensaria d’aquesta línia que pot baixar o pujar, o que ja fa baixada o pujada? Primer de tot, no sabria si sóc o  no el personatge principal. Des de fora, el còmput és positiu: habitació, parella, feina. Hauria de desglossar aquestes tres paraules: habitació decent o no, sou, horari, estrés, companya de pis amable i neta o no, amics llunyans o no, dolors de cap, treball a barri deprimit, número d’orgasmes per setmana, número de besos, discussions o no, número de vegades que ric. Coits i passejos.

Li preguntaria el personatge al crític: Is this a good moment, darling?

 

València (Diari 2019)

Acoste el got amb vermut a ma mare, és el senyal per brindar. Ens mirem als ulls i ella diu, com sempre, salut. Jo ho repetisc, com sempre. Hi ha un fantasma. Si això no és bonic, dic, ja no sé què és. Als camps sulfaten perquè ve pluja. També sulfatava el veí dels meus avis, el diumenge, quan el sol semblava badar més que les pedres: els somnis o la vida. No passa cap diumenge en què ells, els meus iaios, parlen de la mentida de la vida. Dinem amb vi. La meua àvia es mareja pel vi negre. Com mon pare, jo em vaig posant a poc a poc vi. Tot a fragments, en trossos o quantitats petites. Em sembla que està més bo, el got amb un dit de vi negre o el tros petit de coca en llanda amb plàtan. Està més bo perquè pots repetir. El diumenge no brindàrem, la vida és una mentida. Els camps estan en diagonal, el monestir retalla un horitzó lleig i el fa més bell, com si tinguera alguna cosa per contar (la història, la presó, la guerra). No hi haurà un altre paisatge en què em relacione d’una manera tan complexa, aquest és el meu, i em dol una mica (millor un de més bell, de més genuí). Hi ha molta llum, una llum blanca i enlluernadora, i el cor se n’alegra. Sempre que torne m’imagine que seré més feliç.

Manuals per al cos

Els peus s’han de col·locar amb els talons junts i les puntes separades. Dibuixes una ve baixa. En canvi, a l’altra classe, la dels dilluns, els peus els has de posar junts, amb el costat intern paral·lel a la vora de l’estora. Has de  crear desafiaments, diu la mestra: els polzes creuats que volen separar-se, les mans que volen tocar el sostre, els peus que volen endinsar-se al sòl. Entre totes, diu, heu d’aixecar el sostre. Els dits s’estiren, els costats s’estiren. Els genolls, diu, estirats des del peu. Des del peu, allargues la cama. Les cames i els malucs s’han girat cap a l’esquerra, però el tronc i els braços miren en front. Un desafiament: que tingues forces contràries i que tanmateix no et mogues. Com si t’anares a aixecar sense doblegar-te. Els animals s’estiren, els animals són més intel·ligents que nosaltres. Diu A. que no caldria incorporar més moviments sinó deixar de fer-ne alguns.

Barcelona comarques

1

Avui un alumne ha entrat pel passadís cridant «Llibertat presos polítics».

2

Avui un professor ha contat que hi ha una pel·lícula on el protagonista, un professor de secundària a Estats Units interpretat per Samuel L.Jackson es dedica a matar els alumnes xungos equipat amb arc i fletxa a les nits.

3

Jo l’any passat, diu M., em compadia d’ella: tan joven y tantas tetas, le debe costar. Ahora ya… joder, tiene que estar acosumbrada.

4

Un professor agafà l’escànner i no el tornà mai més.

 

 

La llum rosada des de l’altra banda (Diari, 2019)

Dorm malament, ara, a la part nova de la casa. Està molt bruta. S’hi està millor, sí, tret de la nit, perquè hi ha l’espai del costat que dóna al carrer i té llum. Que les persianes no tanquen del tot. Hi havia la llum que travessava finestres, de vesprada, una mica ataronjada, i que jo mirava des de l’altra part, la meua part, de la cuina al saló fosc, fosquíssim, del bany a la galeria, del quadrat de la rentadora a la meua habitació. Ara em fixe en les teranyines. Hi ha en tots els racons i enmig del sostre, en un fil gros que sembla una llàgrima grisa. Em fixe en les parets brutes i no en la llum ocre, rosada. Però tinc dues habitacions més, una compartida. Tanmateix, junt amb la pols, a la nit em desperten el trànsit dels cotxes, els passos de la gent, tacons o rodes de maletes (hi ha tres hostals al carrer, no sé quants pisos turístics). Hi ha un hostal per a jóvens al principi del carrer.

Aquesta nit m’han despertat riures al carrer. He recordat que el dia que anàrem de l’Ametlla a l’Ampolla, eixa nit no vaig poder dormir, la passí amb dolor. A l’endemà caic malalta del tot. Francesc em cuida però té una idea equivocada de la salut.

La història dels braços caiguts

Vinga, Ivan, saps fer-ho.

(Al final aprenen el mecanisme, la raó de la igualtat s’oblida, passem a l’altre costat, quin costat, quina paret, quin riu, quins colors, de negatiu a positiu, de positiu a negatiu)

No es lo mismo que sepa hacerlo o que quiera hacerlo.

Somric, ell no.

(Volia canviar de grup, se li va vendre que podria canviar de grup si millorava, el valor de la millora, la ratlla, l’hem col·locat nosaltres. Ell s’ha esforçat una mica. Una mica).

Ahora que no puedo ir a otro grupo, es otra historia.

(La història dels braços caiguts).