Ask your recepcionist o el vi de Porto

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Porto és una ciutat decadent [1] i sorprenent [2], i des de fa uns anys, com altres ciutats europees, viu immersa en el procés de turistificació.

Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, a Vila Nova de Gaia, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Hem vingut per això, per saber-ne més d’una història on es barregen les nacions i la microbiologia.

La pregunta és senzilla: per què el vi de Porto és dolç?

I la resposta necessita d’una mica d’història i de microbiologia perquè, com passa amb les majories de coses, un fet s’explica, no ja des de diferents vessants del saber, sinó amb la conjunció de.

Al segle XVII, les relacions tenses entre França i Anglaterra, amb prohibicions i restriccions al comerç del vi, feu que els comerciants anglesos buscaren nous llocs on aconseguir vi. Els mercants anglesos ja eren a Porto des del 1600. Trobaren que la regió de l’Alto Douro produïa un vi que podien aprofitar per a les boques dels conciutadans. Una regió àrida, càlida, amb un paisatge escarpat i de terra poc fèrtil, amb  pissarra i esquist lliurava un vi robust i amb cos. El tranport, però, no seria fàcil: van haver d’utilitzar els vaixells (anomenats barcos rabelo, de fons pla i vela quadrada) i navegar el riu Duero fins a la ciutat portuària. Aquesta és la raó perquè el vi que naixia a les ribes del riu Duero, a més de vuitanta quilòmetres de la costa, agafà el nom de la ciutat del nord de Portugal.

El vi de Porto encara no era com el coneixem avui en dia: normalment, encara que hi ha també blanc, l’imaginem com un líquid granat, espès i dolç, servit per a les postres. És al segle XVIII quan els anglesos començaren a exportar-lo i perquè no s’acidificara durant el viatge fins a les illes britàniques, afegiren una mica de brandi al vi. Aquesta addició d’una mica d’alcohol al vi una vegada acabat el procés de fermentació no seria, però, el que definiria el vi de Porto. És, més bé, el fet que la fermentació s’ature abans per l’addició d’alcohol vínic. Aquest procés, anomenat fortificació del vi, es popularitzà a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX. Gràcies a l’alcohol afegit abans de deixar finalitzar la fermentació, el sucre del raïm no es transforma totalment en alcohol.

Com diuen al web de l’Insituto dos Vinhos do Douro e Porto, el vi de Porto és un vi licorós produït a la regió demarcada del Duero sota condicions derivades de factors naturals i factors humans.

Els cellers de Vila Nova de Gaia ara ofereixen tours per a turistes en anglés i portugués i un programa complet de nits de fados amb tast de vins. Tots tenen terrasses per als visitants que només volen gaudir de la dolçor granat. La gentada camina a prop de les taules amb alemanys, italians, japonesos, sota un cel plomat i els para-sols amb el nom del celler escrit en lletres grosses. Fem una foto: el cel és el peu d’una copa amb un raig de vi. Quan tornem a l’hostal, però, amb una ampolla de Porto comprada al supermercat, no preguntarem a la recepcionista com viu (amb un sou baix i un lloguer alt). Factors humans.

[1] https://outra-face.blogspot.com/

[2]https://cidadesurpreendente.blogspot.com/

 

Publicat a Ulûm

Anuncis

Por, cansament, por, dependència

Tem la desaparició. També dels sentiments. Balla: o és l’altre o sóc jo. L’enteniment, de sobte, que s’havia enganyat, que no li brillaven els ulls suficientment. Tres mesos, quatre, cinc. Que aquella vegada, fa molt de temps, els sentiments li brollaven i es desbordaven. Que ara fins aquí: falten encara graons per arribar al seu cor. No hi arribaré mai. Mai, sempre.

No voler la vulnerabilitat, no suportar-la. Qui no té tristesa no té res i qui no té por no té res, tampoc. La solució, com la majoria de vegades, serà no allunyar-se massa de l’estabilitat, escoltar el soroll, fer un discurs i acceptar-lo. Però mantindre-lo al lloc a què pertany.

No voler la vulnerabilitat és també «acceptar la norma masculina».

Viure la vulnerabilitat de manera lliure.

Viure «el costat lluminós de la dependència»

Sants

Arribes al metro i saps que alguna cosa ha passat o passa perquè hi ha massa gent a l’andana. Haurem de deixar passar el primer metro, si ve. La veu des de la màquina ens diu que alguna cosa ha passat. S’atura. Ens diu: per una incidència causada per una tercera persona. No pense en què s’ha suïcidat: pense en què han llençat alguna cosa a la via, una queixa en forma de pintura, de pols, papers contra les finestres dels vagons, paraules per cridar al subsòl. Fa massa calor, tenim son, creuem la ciutat de banda a banda, el camí del centre a la perifèria, venim de lluny. Estem acabats, diuen les nostres cares al metro. Sembla que una s’apague. Té a veure amb la manca de llum. Després pare l’orella: una dona diu que algú s’ha suïcidat.

Isc de Sants cap a la Plaça. Agafe una altra línia, evite l’accident o la decisió. Hi ha un home que ens pregunta si tenim cap dubte en com anar al treball o a casa. Està preocupat. Vol que arribem bé, li sap greu. Ens ho diu, ell va davant de l’estació, a una escola ocupacional. Ens atura, nosaltres que no podem aturar-nos. Un altre home es queixa, i crida, a l’andana. Gilipolla, gilipolla, que tenemos que ir a trabajar. Li ho diu al mort. O al ferit. O al que ha llençat confetti al vagó.

 

Pimentons i moniatos

Uns moniatos et poden salvar. Uns moniatos que et duen de camí a casa, embolicats en paper d’alumini, dos, per ser més exactes, un regal inesperat. Un àpat que no era per tu, que només és que s’han recordat que estàs sola o estàs trista, o fa temps que hi ha dies així, una mica apegalosos, ineficients, inadequats, desèrtics. Sembla una broma: uns simples moniatos com a solució a l’angoixa vital? Però què han de dir els filòsofs avui davant la meravella de baixar de sobte de casa, trobar-te una amiga i que et done fets, dolços, dos moniatos senzills per a sopar. Només el poeta que cantava al pimentó.

Biblioteca

La tempesta et pilla a la biblioteca. Olor a vell, rellamps que dibuixen línies tortes al vidre, un home a qui no para de sonar-li el mòbil, assegut al sofà, fullejant un diari, la pantalla de l’ordinador i la feina que s’acumula. No sé quant de temps puc estar així, protegida pel vidre (quin gran invent, veure el cel que cau sense que et toque). La S, la V, la D. Busque llibres nous entre pàgines grogues i vores mostoses i fulls doblegats i restes de cel·lo i cola. Kooser, li diria, i si no tenim tema? Si no n’hem tingut mai, o si el quadern és massa gros i el tema se’ns aigualeix i ens desviem cap a altres temes i la llibreta és una barreja caòtica d’idees llegides i de sentiments? Plou contra els vidres. Al meu costat hi ha una noia jove concentrada en la lectura d’un llibre que imagine difícil i que copia el text a l’ordinador o el resumeix. Un tema o dos. Porta ulleres amb montura metàl·lica, li brilla la mirada. Un tema o dos. Un discurs. Alguna cosa que estructure les paraules, que les alinie, que les pode, que les retalle. Eren les set quan tot ha començat i ara podrien ser les onze de la nit. L’amor m’estova el cervell. La pell mana. No pot ser el tema central d’una dona. Ni ho és. Fuges de les limitacions, les voreges, les intueixes i no vols trobar-te davant la reixa. Més fàcil. Podrien ser les onze però són les nou, la tronada s’ha aturat, ja no s’il·lumina el cel. Un deix d’insatisfacció o frustració et travessaria qualsevol paraula si parlares (si no tornares sola a casa, com un caragol, carregada amb llibres, l’ordinador, els fulls sobre coeducació, les llistes d’alumnes, l’horari de feina, la llibreta de notes). L’amor s’ha posat en marxa (deuria, va dir Bishop, i s’hi posà), tens un altre tema. Encara amb l’aquí i l’ara, copie un epitafi d’amor d’una història: quan els cucs facen un sopar fred amb el meu cos, trobaran regust de tu.

Duero

Creuem el Duero. Passem a l’altra riba pel pont Dom Luis I. Cotxes, tramvies i vianants. Des de fa uns anys, arriben més turistes a la ciutat. Ho diuen els habitants i les parets: Dear tourist, minimum wage 58o euros /1 room flate to rent in Portugal 400 euros or more/ Ask your recepcionist how does (s)he live? Viatjar sembla contrari a viure. Al viure dels altres. Caminem en fila índia pel pont, ens aturem en algun espai sense ocupar i ens repengem a la barana. Encara que el pont està ple de gentada, les fotos no treuen les motxilles ni mans subjectant altres mòbils: enfoquen els cellers, el perfil sense anivellar de la ciutat, les escales empinades que baixen al riu, els vaixells que voregen el riu i d’on pengen banderoles i sona una veu que explica la història d’un riu navegable. El paisatge i nosaltres. Que bonic quan no hi ha gent, va dir una dona quan el tren passà davant una platja mig buida un dia ennuvolat. Que bonic sense gent. La postal i la imatge que veiem és la mateixa.

Si com diu Maillard, hem viatjat per contar-ho i no per viure-ho. Parlarem dels habitants però no dels que som com nosaltres. Igual que les idees, que no són originals, tampoc ho són les nostres sensacions o moviments. Centenars de turistes al mateix pont de Porto fent les mateixes fotografies al riu. El mateix angle, la mateixa llum que ens arriba depriment. Centenars de turistes cap als cellers de vora riu, molts amb nom anglés, senyal de la història de la creació i aprofitament d’un vi. Que bonic seria sense gent.

Desapareceu o artista, foi para a Suiça a  plantar couves. Un barri de Porto ple de cartells: desapareceu o artista. Demasiado anarquista. Els artistes han desaparegut. A la vora del riu hi ha dos músics que canten balades, venen els seus discos per cinc euros i esperen el dring de les monedes al barret. No preguntem a la recepcionista de l’hostal a prop del mercat do Bolhão com viu. Què paga, què cobra.

Hi ha hòmens fora dels bars, fumen i beuen. Per un moment, sembla São Miguel, les voreres estretes, passar entre uns ulls que miren massa.

Som generacions que hem vist canviar el paisatge més de pressa. Seguim la guia de la ciutat de l’any passat i ens recomana llocs que han tancat. Esperem. Més gent als mateixos llocs, seguim les passes d’uns altres, ens recomanen sopars tradicionals en francés, italià, espanyol. El turista deambula. Una ciutat abandonada però plena de turistes. La ruïna en tres o quatre temps.

A l’illa Farol, enmig d’una cua per agafar el vaixell que ens tornarà al continent, a la ciutat d’Olhão, al fons, com una invitació a viure i no a contar-ho, entre caps i cossos com els nostres, el sol que s’amagava. Per què havíem de mirar una imatge que es repeteix? I de tant en tant, una invitació a viure: la llum vermellosa, taronja, mastegada pel cel, d’un sol que desapareix. Després, el motor del ferri ens amagarà la veu.

Una anècdota

No em feien mal, no. Les havia trobades a la casa dels avis, quan va heretar-la. En realitat uns dies després, quan tafanejava armaris i caixes. Unes sandàlies amb la tira per posar enmig del dit gros i el dit llarg de color verd caqui per estrenar. Quin número gastes? I me les va donar amb la caixa. Les vaig estrenar aquell cap de setmana que vaig passar al poble, en calçades de pedra, de la font a la casa dels seus avis, de la plaça, on hi havia wifi, cap a la piscina, de la piscina al bar. Ens havíem conegut uns mesos abans, ja feia calor, només havíem viscut una estació junts. La calor va fer que s’alleugeraren les peces de roba i que ensenyàrem la pell. Per això, vaig pensar aleshores, per això, perquè la pell està més exposada sembla impossible que no en toque una altra. (En una discussió sobre un poema, fa temps, el poeta es va negar a canviar l’adjectiu impensable per impossible: era impensable no enamorar-se, deia; jo en canvi, defensava marcar-ne la impossibilitat de no enamorar-se). Amb la pell exposada n’és impossible dir que no.

El color de les sandàlies era perfecte. Especialment amb un vestit llarg, de tirants, de color negre, amb dibuixos petits, petites petxines, blanques i vermelles. Em va sobtar que m’anaren tan bé, sense haver de posar-hi crema a les juntes, sense que el galindó se’m queixés, sense mal a les durícies, sense la pell rascada.

Té, em va dir.

Ha passat un any. Hem repetit l’estació. Si contes els anys per estacions veuràs com és de curta la teua vida. No ho comptes així. Hem repetit l’estació, he tornat als vestits de tela fina, lli, seda, sintètica. Duc l’esquena a l’aire. Ell porta camises de màniga curta i pantalons curts. Ens hem vist ja amb els abrics i les bufandes, el nas vermell pel fred, les sabates tancades, els calcetins. Ens hem vist així i ens hem estimat de la mateixa manera. Avui m’he posat les sandàlies que em va regalar, és el primer dia d’estiu. Estan igual, com si no les haguera usades ningú, com si les haguérem trobat en un armari, dins una caixa, d’una casa amb l’olor de resclosit. M’he posat les sandàlies i m’han fet mal. La tira entre els dits, el tros de cuir damunt l’empenya. Verd caqui. Verd merda. Aleshores, ho he entés. Li he telefonat i semblava impossible haver-s’hi, ni per un cop, enamorat.