Badalona, Darwin, la mar

Des del pont es veuen els vaixells que esperen entrar al port de Barcelona, els peixos, a baix, que mosseguen els trossos de pa, borses de plàstic, una parella a una canoa. Cap a la costa, la fàbrica d’anís, els bars amb les terrasses, gossos i famílies. Les palmeres en filera, els ponts de ferro que creuen les vies del tren. Una ciutat que toca la metròpoli.

Només pujar les escales, si véns caminant pel passeig marítim, hi ha una estàtua que simula un simi. Els xiquets es fan fotos. Pugen i s’asseuen a les cuixes de l’estàtua, li toquen el cap i esperen amb un somriure o fent el signe de la victòria al clic. El mico mira embaladit una ampolla de licor. Sembla més un home vell i amb barba que un mico. Si fos Darwin, aquesta imatge seria una més del científic caracteritzat com a simi. La idea encara és revolucionària

El pont va ser construït com a pantalà per a la descàrrega de petroli des dels vaixells cisterna. El primer pont, quan encara no hi havia l’estàtua, és de finals de segle XIX i era de fusta. Ja existia l’empresa d’anís i feia vint anys que Darwin havia publicat el llibre l’Origen de les espècies. Ara serveix com a lloc per fer mesures ambientals i alguns animals han creat el seu hàbitat als fonaments de formigó com ho fan als vaixells enfonsats. Quan el pont va passar a propietat pública un pastisser promogué que el pont es conservara com a signe inequívoc de la ciutat. Hi ha una placa que ho explica.

Tots els xiquets i xiquetes de Badalona han anat de visita a la fàbrica i han caminat per la passarel·la del pont. Una manera d’entrar a la mar sense mullar-se. Es fan ara, directes a l’adolescència, selfis amb el fons marí. Durant la visita a la fàbrica expliquen el per què d’un mico a la imatge d’empresa i al nom. Trien una de les explicacions, la més innocent. Hi havia un mico de mascota, un mico vingut d’Amèrica, i els xiquets l’imaginen a dalt de les finestres i penjant-se del sostre.

Fa gràcia, el mico. Apareix sempre a una classe de ciència. L’evolució és revolucionària i encara poc entesa. Alguns dels nois i noies que recorren la passarel·la avui riuen davant la idea que venim del mico. No és que vinguem del mico, no va així, però hi ha qui s’ofén i es nega a escoltar. Va directe al moll de l’ós,al que els importa. Ofén i aquesta ofensa diu molt de nosaltres i de com important és aquesta idea. Sacseja.

Uns quants adolescents tornen asseure’s i envolten el mico de l’ampolla. Si fos un ximpanzè l’estampa seria perfecta. El parent més proper. El germà. Dos o tres turistes despitats caminen pel pont amb un mòbil a la mà que enregistra el dia gris i les ones grises d’una mar una mica picada Algú diu: un badaloní sempre tindrà una ampolla per fer-la sonar.

Si fos Darwin el de l’estàtua, estaria bé col·locada: davant de la mar, lligada a la mar. La seva vida estigué marcada per un viatge llarg, llarguíssim, amb vaixell.

 

Publicat a Ulûm.

Anuncis

I el cel era d’un plomatge gris

S’ha de ser idiota per sortir de casa a comprar un llibre que et salve. Tindre el títol que crema perquè és el que et canviarà la vida. Dur un altre llibre a la motxilla. Però aquest no, aquest no t’ha agafat de la mà i t’ha fet sortir del llit, més bé, t’ha deixat sola, t’ha tapat la cara amb el llençol. Has plorat. S’ha de ser molt idiota. Agafar el metro, línia verda, baixar a Sant Antoni, deambular pel mercat, fugir dels passadissos estrets de gent, arrufar el nas amb l’olor de llibre vell, l’olor de llibre usat, enfilar cap a la llibreria, no mirar els arbres, mirar les famílies, cotxets amb nadons, hòmens que espenten cotxets, amics que beuen vermut a terrasses, famílies senceres, parelles senceres.

____________________________________________________________________________________________

Deu raons perquè no vull tenir fills:

  1. No m’agraden els xiquets.
  2. No vull desaparéixer.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres i pels preus. He posat els quatre llibres a l’aparador. Aquest, m’ha dit el llibreter, ha agradat molt a les dones. Jo estimo molt la meva mare, ha dit. No és el mateix, li he respost. Agafe el llibre perquè té la paraula ferotge. Ma mare m’envia una foto dels anys setanta. És a la boda d’una amiga. Ella, ma mare, porta un vestit rosa clar, un color que jo mai he dut, duu el cabell agafat al costat. Mon pare seu al costat. Tots dos miren cap a la dreta, la meua dreta, la seua esquerra, cap dels dos mira a la càmara. Mon pare no mira a la càmera i em sent més òrfena. Perquè m’has estimat no m’he sentit mai òrfena. 

____________________________________________________________________________________________

No t’imagine sense poder llegir. Tampoc et veig aixecant-te a les dues del matí a donar-li al biberó, un ésser que et xucla l’energia i no calla quan passes pàgina, quan poses la música d’Antònia Font o Maria Arnal o quan escoltes Ràdio 3. Calla, calla, xiquet, que he de llegir els poemes d’Óssip Mandelstam o la diatriba de Bernhard. Calla, que he de posar notes. Calla, que necessite silenci perquè el pinzell sure per damunt el llenç. Calla, que vull follar. Calla, que he de fer-me una palla. Calla, que parle per telèfon amb una amiga. Que parle per telèfon amb un amic. Que mire una pel·lícula de Kurosawa. Que fan cicle a la Filmoteca sobre el realisme anglés. Que vull fer-me una Voll a la Bauxa.

____________________________________________________________________________________________

He preguntat pels llibres: Spinster, la Solterona. I després, per dissimular, he demanat Vincles Ferotges. Què podria demanar més, a part d’alguna cosa que incloga la ferocitat i un llibre sobre la construcció d’una vida? Què podia demanar? Al dependent, un noi amb el cabell gris, la cara llarga, el cos llarg, i la mirada amable, li hauria demanat si vol tenir fills amb mi, jo que no en vull tenir. Li hauria d’haver dit el que el personatge Baskaran pregunta a un altre llibreter: qué tengo que hacer para salir contigo? En canvi li dic: és que avui, tu no ho entens (això estava al subtext) era el dia de la solterona. Havia de ser eixe llibre. Eixe. Eixe. Eixe.

____________________________________________________________________________________________

que tal guapa?

(Emoticona de llavis molsuts i de color rosa)

va bé bonica jaja

i tu a que et dediques?

quan vulguis fem una cervesa jaja

____________________________________________________________________________________________

—He somiat que tenies tres fills. Podem quedar i me’ls presentes.

—T’equivoques per dos, només te’n podré presentar un.

____________________________________________________________________________________________

He somiat que la finestra de la meua habitació de Barcelona estava oberta. Que el finestral de la galeria estava obert. Que la cortina no hi era. Que era a la tarda, que el mar estava a prop perquè s’escoltaven els crits de les gavines. Jo dormia. La finestra estava oberta i feia vent. I aleshores, òbric els ulls just per veure com entra, clavada, ferotge, una gavina que ve directa cap a mi. Cap al llit. El bec com si fos la boca dentada d’un tauró. Tinc por de la gavina, del bec taronja, de la taca vermella i familiar. De sobte, la gavina, gira i s’enganxa als ferros de sota el llit. Doblega les ales per fer el gir i no em rosa a penes. M’he salvat perquè m’he despertat. He variat el trajecte de l’ocell. L’he mantingut a ratlla. I tanmateix sé que encara no estic sana i estàlvia. Que la ventura ha fet que fos un somni interromput, que estic mig conscient, que el perill està sota el llit. De matí hi havia plomes grises i blanques a terra. El cel era d’un plomatge gris.

 

 

Els mapes del cel

1

No hi haurà estels. Però això no ho sabem quan parlem de la següent sessió del curs sobre astronomia a la casa de la convalescència. Tampoc uns mesos abans, al Set Portes, a l’esmorzar organitzat al voltant de la ciència i on, al monòleg que enceta la jornada, es parlarà del paper de les dones a l’astronomia i com la confecció del catàleg d’estels sempre s’ha considerat una feina femenina. Monòtona, laboriosa, detallista, poc lluïda.

El dia començarà ennuvolat i acabarà a l’observatori del Garraf amb una tempesta. No veurem pel telescopi cap llum al cel de maig ni tampoc s’obrirà les comportes de l’observatori. Hi haurà només llums costaneres i mapes del cel a la pantalla que canvia al llarg dels mesos.

Però encara no sabem que no diferenciarem júpiter ni els anells de Saturn perquè els núvols s’estendran per tota la comarca: ara som al restaurant Set Portes, un dissabte al matí.

2

Com a tots els esmorzars de ciència al 7 portes, avui també hi ha el monòleg que enceta la jornada. Aquest cop, però, el de Big Van Theory ha de disculpar-se: justament en una tertúlia dedicada a les científiques, un home comença a parlar.

Les dues científiques convidades per a la tertúlia són Sònia Estradé i Clara Florensa. És el primer cop que la tertúlia no s’emetrà per la televisió a causa de l’aplicació de l’article 155.

Més enllà de la recuperació de figures històriques i d’introduir-les a la tradició, és interessant assenyalar quins són els mecanismes d’ocultació i usurpació del treball científic fet per dones. No se sap quantes han sigut silenciades, el que no queda gravat a la tradició no existeix.

3

Monòtona, dedicada, laboriosa. Aquesta és la feina que feien les dones a l’astronomia a les darreries del segle XIX. Pickering era el director de l’observatori de Harvard i va decidir contractar dones per a processar totes les dades que es disposaven de les estrelles. Hi havia massa dades per a interpretar. A més de la natural disposició de les dones per fer feines poc lluïdes, contractar-les era més barat que contractar hòmens. S’anomenaren les computadores de Harvard i també, de manera despectiva, l’harem de Pickering.

Feina poc lluïda. El sou, la meitat. Darrere d’un gran home hi ha una gran dona: a l’ombra.

Elles s’encarregaven de descobrir i ampliar el catàleg d’estels. Algunes editaven les fotografies i eliminaven els efectes indesitjats, altres classificaven les estrelles comparant les fotografies amb les dels catàlegs que ja existien. També classificaven les imatges anotant-hi la data, el temps d’exposició i la regió de l’espai. I unes altres anotaven les dades en taules que incloïen la localització de l’estel i la seua magnitud. Podem veure-les assegudes a una habitació que sembla el saló d’una casa victoriana, amb la mirada clavada als  papers o a les plaques fotogràfiques. Una d’elles subjecta una lupa. Els cabells recollits en un monyo i els vestits llargs. Hi ha quaderns a les taules i una prestatgeria amb llibres. Tot sembla auster. Encara que la fotografia és en blanc i negre, no podem imaginar els vestits de color.

Leavitt va formar part de les calculadores de Harvard. Va estudiar les estreles variables Cefeides i va descobrir que hi havia relació entre el període i la intensitat lumínica. Com més brillava, oscil·lava més lentament. L’article que va escriure és citat així: Miss Leaving in Pickering, Edward C. «Periods of 25 Variable Stars in the Small Magellanic Cloud». Va descobrir 2400 estels.  Amb el patró establert de la relació entre la luminositat i el període es va disposar d’un mètode efectiu per estudiar la distància dels estels llunyans.

4

De la tertúlia, anote en la llibreta:

Ells són brillants, elles estudioses.

Quan en un estudi sobre el per què les jóvens no trien carreres científiques van preguntar qui era el més intel·ligent d’una classe de la ESO, sempre contestaven amb el nom d’un company, mai una xica, i que quan preguntaven qui era el millor estudiant, qui tenia millor notes, era, en aquest cas sí, una companya. Per què el brillant és brillant? Treu cincs però un set a matemàtiques i participa a classe?

Elles seran les bones estudiants però mai, mai, les brillants. Elles s’hi esforcen, són les empollones. Una feina laboriosa, poc lluïda, constant. I les carreres científiques són per als brillants.

Hi ha segregació vertical i horitzontal. ( Nota: l’esmorzar costa vint-i-cinc euros)

La institucionalització de la ciència va suposar una masculinització. Les dones feien ciència als convents. Quan creen les acadèmies, i no hi havia laboratoris, feien ciència a casa. (Nota: podrien haver parlat del llibre Caliban i la bruixa)

Les dones que han sigut científiques al llarg de la història fins al segle XX són les de les classes privilegiades: només si tenien el suport dels hòmens de la família, el pare, els germans o el marit i si eren científics.

5

Els estels titil·len, els planetes no. Si no hi hagués atmosfera, això no passaria. Quan la llum de l’estel travessa les capes de l’atmosfera, aquesta es refracta i canvia de direcció. Veiem la distorsió i la distorsió és un tremolor de llum.

Anote en la llibreta:

Al Garraf la pluja cau amb violència fins a les dotze de la nit. Després hi ha el cel ennuvolat i les llums, que també parpellegen, de la costa. Castelldefels, Gavà. Haurien d’esperar-nos fins les quatre de la matinada per comprovar què titil·la a la volta celeste. Però tornem a la ciutat, a un altre mapa.

Netejar la ciutat

Al camí cap a l’institut hi ha un pàrquing i al davant, just a la vorera on passem, tres contenidors i normalment un munt de deixalles. A vegades caguerades de gos. A vegades, vidres trencats, ampolles, roba bruta. Per què els contenidors no estan a la part del pàrquing? Per què els han posat de camí a l’institut, just davant d’un ambulatori? Ho desconeixem. A vegades, han de trucar als mossos perquè s’emporten els vidres. Algun nen es pot fer mal.

Hi ha un bar just davant on la parròquia s’ha mantingut fidel tot l’any: copa de conyac de matí, a les vuit, treballadors i obrers, professors en bandada, dones que passegen gossos.

A l’institut no es veuen bé les pantalles perquè les finestres no tenen cortines. Hi ha tres aules amb ordinadors per a uns sis-cents alumnes, hi ha tres laboratoris que no tenen els endolls a les taules, així que quan poses els microscopis perilles d’entropessar amb els cables i no pots posar més de dos per taula, a un costat. Hi ha piques trencades. No hi ha cap aula insonoritzada. No hi ha hort. Els projectors tenen deu anys i a vegades no funcionen. El departament donà una subvenció fa anys per a portàtils per als professors i projectors a les aules però, en cap cas, no s’encarrega del manteniment. Cap professor utilitza els ordinadors perquè van lentíssims.

Tots ho sabem.

I potser, aquest any escolar, tindran d’alcalde un polític que quiere limpiar la ciudad.

Explosió

La dona que mira l’home que mira la dona que no és ella. Tu que camines per Àfrica, però pensant en mi. 

Algú deu adonar-se’n. Fa llargues mirades mentre al voltant la gent passa i bufa, corregeix exàmens, escriu el que no escriuen els alumnes, posa notes, talla frases que volen motivar. Algú beu aigua a la font. Fa calor a les classes i al pati. Els alumnes comencen a llençar-se aigua, mullen el terra de davant els lavabos. Hi ha un malestar. Ella porta també motxilla, i es maldiu, sembla una alumna, no ha millorat: com una tortuga o un cargol entrant a la biblioteca. La història més interessant seria la de l’altra noia: la mirada. Hi ha dies que porta els llavis vermells. Se li fa crosta al llavi de baix, se’l mossega. Pells del color de la sang, com si es descamara. Té tres tatuatges al braç, una enfiladissa verda. Els tatuatges actuals tenen colors precisos. La tinta en color és més dolorosa, sobretot el blau, va dir-li. Fa calor a les classes i a la sala de professors i a consergeria, l’institut, a finals de primavera, sembla una olla a punt d’explotar. Les mirades s’han intensificat. Algú podria explotar. Veu els mateixos ulls que van somriure (a d’ell i a d’ella, per separat) com dues llargues serps que se’ls cruspeixen, com cendra. La informació és important. Els alumnes no saben què és decebedor però sí decepció. Per què ha de mirar el desig d’un altre? Perquè la de mirar i inventar? La informació hauria de sortir cara: hauries només d’anunciar les debilitats amb els amics. Quina és la paraula que resumeix el teu primer any a l’institut? Com és possible que hi haja tanta vida mínima, subtil, sota el que ocorre entre dues, tres persones?

El pit es mou. No són paraules: es mou. El cor canvia de lloc. O les clavícules. Hi ha moments en què creu que les pupil·les quedaran apegades a l’esquena pàl·lidíssima i fràgil sota una camisa de tirants de colors. Que el terra cremarà, que es desullarà, que tot l’institut, els exàmens, els excels, les pantalles, les fotocopiadores, les finetres, els dossiers i els llibres desapareixeran per sempre. Dins de les línies verdes i marrons d’iris.

(Perquè si t’hi fixes és ella el motiu. I el desig que arrossega, que només és una mirada)

(Ell es desdibuixa i es perd)

(La sororitat, ja)

Dues lliçons

El dia que el pare va tallar els pins del camp de dalt, era un dia de vent. Si haguera fet més calor, hauria sigut un dia amb l’helicòpter al cel, des de dalt, el pilot hauria vist tombar-se dos pins grossos, d’abans que ells mateixos, el pare i els fills, arribaren. La mare era a la cuina, i el pare, agafant una destral, colpejava el tronc tombat del primer pi que cauria. El camp de dalt tenia tres fileres de tarongers encara jóvens perquè fou el darrer camp transformat. El límit del camp i de la propietat era un bancal amb soques d’ametllers. A l’estiu s’asseien sota els arbres, agafaven una pedra i esclafaven les corfes d’ametlla que ja eren a terra. Ara quedava només el record en cada cercle del tronc. El so tancat i sec del tronc contra el terra va alçar pinassa i pols.

No era només per això, que el fill el culparia. Però el fet que eliminara aquells dos arbres formosos perquè molestaven (a qui o a què, millor dit) era com una dent que li feia mal a la boca, corcada, i que repassava a cada moment amb la llengua. Les arrels, però, no van desaparéixer. Al costat encara en quedava, de vida: dos pins blancs, de mig metre, que es tombaven amb la llengua del vent. I més enllà, els arbres feiners: oliveres, tarongers. El camp encara es transformaria més al llarg dels anys.

El degoteig i els gossos. La primera lliçó era que no podies estimar massa res que cresquera en aquest camp, pensava el fill. Arbres tallats de soca-rel, gossos morts o abandonats. El pare, però, tenia cura a no llençar els cossos a prop dels fills. Tampoc, més tard, dels nets. Van trobar l’esquelet pelut, malmès, d’un dels gossos enverinats per accident en un tros de la partida. La terra s’havia alçat per ensenyar la mateixa lliçó.

Havia abandonat a tots els gossos a prop de les coves: una gossa a qui el ventre se li va unflar, un gos amb una ferida a la pota que li feia anar coix, un gos amb leishmaniosi, una gossa prima, llenguda i sorollosa, un gos malalt de vell i una gossa prenyada. La llista podria ser més llarga. També podrien odiar-lo per això. Potser la culpa del fill passà als nets, la mateixa dent corcada que repassaven amb la llengua, com una maledicció i al mateix temps una àncora. O no.

Un dia el fill parlava amb la germana, uns anys més gran que ell. També hi era la resta de la família: filles, mullers, marits, cosins. El pare feia mesos que jeia al cementeri. Parlaven del caràcter ferm i obtús del pare, potser. O els pins vingueren a la conversa perquè eren el seu tros de terra, i la terra és com un record, i el record com una dent corcada. Aquells pins havien sigut, i així ho havia repetit sempre a la dona i les filles, el  lloc preferit. Els pensaments podien xiular com el vent entre les agulles dels pins.

Va nomenar el dia que el pare va tallar els pins més grossos del terme. Va esmentar la destral, el vent i els colps. T’equivoques, li va dir la germana. T’equivoques. Aquells pins els va tallar el veí. Li furtaven aigua, deia, als seus arbres. Els mataven. Uns tarongers que s’assecaven o no creixien al voltant dels troncs i les arrels del pi blanc. Els va tallar el veí, foradaven la terra.

Va notar estremir-se-li el cos, va obrir la boca, havia de dir alguna cosa que alimentara aquell record d’amalgama, però no va trobar cap mot. Callat, just per a la segona lliçó.

Dietari Barcelona-Alacant-Badalona

1

Avui m’han dit que te voy a rebentar, mig de broma, i després, en un gir cínic del diàleg, m’ha acusat de parlar-li malament. He fet com ma mare, l’he assenyalat amb el dit. Quan estem més nervioses tornem als nostres tics, que en el fons, són senyals de familiaritat. El més greu és que ha entés que pot dir-me, segons un codi que jo no he establert, això de broma. Hi havia més nois, amb la frase quedava com un mascle (incipient, demana pas a la masculinitat).

2

Avui m’he pintat la ratlla dels ulls: con un río a cada lado de su rostro sin desmaquillar, como la propia Katy Jurado, con las nubes negras detrás.

3

Canción

Estoy atrapado en un taxi en un atasco
algo bastante típico
y no solo de la vida moderna

el fango trepa el enrejado de mis nervios
¿tienen que acabar con Venus los amantes de Eros
muss es sein? es muss nicht sein, te lo digo yo

odio la enfermedad, es como una preocupación
que se hace realidad
y que ha de impedirse que suceda

en un mundo donde tú eres posible
amor mío
nada malo puede sucedernos, dímelo

Frank O’Hara, traducció d’Andrés Catalán

4

—I què faig si ploren?

—Doncs plores amb elles.

Y te vi llorar, y qué podía hacer yo sino ponerme a llorar también?