Describa su habitación de la infancia (Dia D) y ponga algo que le gustaba en su habitación actual

Hi havia dos llits, un al costat de la paret, l’altre, al costat de la finestra que donava al desllunat. Jo dormia al costat de la paret per por, crec. L’altre fou el de la meua àvia quan vingué durant una temporada a viure a casa, no recorde per què, i el de les poques vegades que algú vingué a quedar-s’hi a dormir. L’estampat que més recorde és el del cobertor d’aquells dos llitets: floral i amb volants. Tons roses i grocs. Abans, però, havia de ser l’edredó de núvols pastís, rosa i blau cel, o potser sempre es van combinar durant la infantesa. La tauleta de nit estava al mig, amb una làmpada blava verdosa, amb el peu de fusta. Almenys és com queda a la fotografia, abans no sé què hi havia, i ara és la mateixa però amb llum afegida. Hi havia una còmoda, ha variat de lloc al llarg dels anys. A la còmoda, alta, ma mare li va afegir l’espill de l’habitació de la meua besàvia, que també descansava en un altre moble, però no sé si ho feu abans o després de la mort de mon pare. Perquè tot el que té a veure amb la família des de fa anys té una línia divisòria, un abans i un després. Hi havia una perxa negra, de paret. Després, una perxa de peu, rosa, i més tard, restaurada de color del roure. Les cortines eren de color blanc trencat, amb repunt rosa, i després, en l’adolescència, es transformaren en unes cortines de lli, amb línies grogues. Un sofà de bagul de vímet. Una cadireta per a nens petits, de color roig. Una gavina de fusta, articulada, que sobrevolava l’habitació. Uns adhesius en forma d’estrela que simulaven el cel quan l’habitació es feia fosca, i que evitaven que tinguera por. Que qualsevol xiqueta tinguera por. Un únic prestatge a dalt de la còmoda. I un armari encastat. I les nines? I els nadons de joguet? I la robeta? I les barbies?

La nit feia por. Si mentre els ulls s’hi acostumen a la manca de llum, hi ha persones que veuen formes vives, móns i aventura, com Matute, unes altres hem vist sempre figures perilloses: formes que no es reconeixien encara i que contenien monstres. La roba deixada sobre la cadira, sense ordre, podria ser un espantall. Sota el llit, feia por. Era matèria, la por. Podia amagar-s’hi algú. Taurons, imaginava, boques enormes. No podia deixar els braços o les cames que sortiren ni es repenjaren. Em tapava amb el llençol i esperava i escoltava la televisió. Ara encara m’agrada més adormir-me quan l’altre continua despert.

Travessava el passadís rabent, feia moviments ràpids, una mica espasmòdics, per sorprendre els fantasmes que vivien entre el menjador i la cuina. Havia de passar corrent i en cada porta (la de la meua habitació, la del bany petit) em girava i guaitava com ho faria un policia o algú que no té por. Quan vaig llegir un llibre on l’avi deia al net que per enfrontar-se a la por, anava bé xiular, vaig aprendre a fer el trajecte de manera sorollosa: cantava, xiulava, o parlava.

Al cap d’uns anys, m’agradava estirar-me a l’altre llit, en acabat de dinar, quan entrava el sol. Llegia i esperava que es feren les dos i quart per anar a l’institut, a quinze anys. Torn de tarda. Mirava el cel i somiquejava. Només, i és molt, era desig.

Vaig deixar de tindre por a la foscor de ma casa quan una nit em quedí desperta mirant-li els ulls, a la mateixa nit, i a les formes possibles que contenia. Vaig mirar, ullerosa, em vaig quedar desperta i escrutava. Només calia acostumar-s’hi durant els primers segons en què el cervell s’hi avesava a les condicions. La còmoda, el jersei i els pantalons, la perxa, la cadira, el bagul de vímet.

Mon pare va penjar un llum al sostre: un focus amb la corona metàl·lica i amb figures com les de Keith Haring. Encara hi és i cada vegada que la mire, estirada abans de dormir, el veig a ell, dalt d’una escala, preguntant-me si anava bé el lloc, la llum.

Boles (dia B)

Moc la cama endavant i endarrere mentre em recolze a la paret del dormitori. Abdominals i glutis ferms. Cada vegada que llance la cama endarrere es mou cap a la porta una bola de pols. És una bola. Pèls i pols. Un moviment  i es desplaça uns centímetres. Faig deu moviments, moc l’aire deu vegades, així que la bola de pèls i pols arriba a la porta i just en eixe moment ma mare passa, impulsant-la, sense voler, amb unes sabatilles d’estar per casa de quadres marrons i grises, prestades, cap al menjador. La bola de pèls i pols ha vist canviada la trajectòria i ara està al mig del menjador, al costat d’una taula caoba, senyorial, d’un metre i mig de llarg, i enmig de dos sofàs disposats en un angle de noranta graus, color granat, amb mantes i llibres pel damunt després d’uns dies de ser a casa.

Sembla que serà la distracció d’avui, i no dic del gat. Però el meu nòvio passa amb la granera i dispersa la pols, l’eleva, la treu a ballar, es diposita en llocs estranys com la làmpada banyada en or i els plats i quadres i el rellotge de paret que no funciona. Tot ara ha tingut la seua pàtina de pols. La bola ha desaparegut enganxada a les fímbries de la granera.

Interior, exterior

Sembla estrany parlar ara d’excursions o de muntanyes o d’arbres. La primavera ens troba entre parets si tens sort, i si tens més sort, a balcons i terrasses. Aquests, dies, però, pense en els arbres, que es mouen però no es desplacen. Nosaltres també ens movem però no ens desplacem: de l’habitació al menjador, les arrels a la cuina, les branques esteses fins al bany, cames que arriben a la biblioteca, rizomes que s’entrenen en els llibres, mans que agafen graneres de plàstic, àpexs caulinars que posen aigua a bullir per fer macarrons, pols que tapa estomes, fulles que es colguen al llit, pluja que encara ens fa arrecerar-nos més, ara, a les plantes d’interior, dits que toquen la lavanda seca d’un ram i que canvien el lloc de taula, pèls i tricomes a la dutxa. El desajust interior i exterior dels depressius a la primavera, això ho diu Louise Glück, sembla que enguany no s’hi ha donat. Perquè és més difícil saber què és exterior, si entre l’exterior i nosaltres, hi ha una escorça d’uns setanta centímetres de gruix.

Però el símil ja no hi és: l’escorça, per als arbres, no és exterior. Tornem a pensar en excursions, quan el nostre exterior podia ser el llangardaix del mur a l’estiu, mentre l’àvia feia el dinar, o una aula amb vint-i-set taules dos a dos. A la terrassa veiem els coloms als cables que travessen el carrer i coloms aturats als terrats i baranes. Una tórtora ha fet niu al clavell de l’aire que viu a la barana del balcó, la cria té el plomissol marronós, sembla sempre despentinada. Quan eixim ho fem amb cura per no espantar-la, l’exterior és massa dur per a un pollet acabat de nàixer. L’exterior ara sembla que només podem sentir-lo a través de la natura: teuladins, coloms i tórtores prenen la nostra atenció, una cosa que es desplaça i canvia. Les plantes d’interior ixen. La Dracaena marginata, de fulla fina, sembla que mor ofegada, de res ha servit que la traguérem alguns dies al balcó. Les tiges s’han podrit, i molles, se’t desfan entre els dits. La terra quan la vaig trasplantar a un test més gran regalimava. Però com moltes coses en aquesta vida, vaig menystenir aquest fet. Vaig pensar que ho superaria, no vaig fer res. Tanmateix, les fulles encara són verdes, no saben què no els hi arribarà aigua ni sals minerals d’aquí a uns dies. L’aspidistra té més sort: ha sobreviscut a un pis sense ocupar durant anys al terrat interior. La pluja i la foscor eren suficients. I la companyia: dues aspidistres, en  realitat, que compartien espai i temps i que llurs fulles es tocaven o es bressolaven amb la llevantada. Es movien, però hem arribat nosaltres, en aquests dies en què ens confonem amb la casa i les parets i els mobles, i les hem desplaçat. Hi he col·locat una de les dues al balcó del menjador, i per veure verd mentre escric a l’ordinador només he de girar el coll noranta graus a l’esquerra. O també quan sope o dine, que tot ho fem a la mateixa taula llarga, senyorial, del menjador. El cactus també s’ha desplaçat: de l’escriptori a la tauleta de nit. Creix en vertical, invencible. Si pot viure a un desert, què no farà aquí, en un ambient més humit. S’adapta a l’espai que té, no creixerà més del que puga absorbir del test. De vegades imagine que les parets del meu cap són les parets de la casa i que només hi ha connexió amb les plantes, els ocells, la mar que es veu al fons, que canvia i no canvia alhora.

IMG_20200323_210128_877

Califòrnia, el Garraf, la Calderona

Caminem pel Garraf un dia de sol de gener, mentiders aquests dies d’estiu enmig de l’hivern, amb mànega curta. Hi ha ginebrons, esbarzers, timonet, cireres d’arboç, margallons. Les muntanyes del Garraf, calcàries, amaguen dolines i rasclers. Les guies per als visitants avisen del perill, seguiu la senda, podeu caure posant un peu a un fals sòl de branques i fulles. Les zones més ombrívoles amaguen bolets, estrelletes esquerdades i ja buides d’espores.  “Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem  a Califòrnia no notaríem la diferència”, diu  una veu. El Mediterrani s’estén fins al Pacífic. Vaig gravar aquesta frase fa més de deu anys, amb unes altres que al llarg de la vida, penjades i enfilades a l’esquer apropiat s’han repetit. L’esquer ja hi era: la imatge de Califòrnia assolellada, amb vinyes i tasts de vins, el passeig impossible que travessa amb una cama un oceà i un país sencer i per exemple, les vessants de la Serra Calderona, els llargs dies d’estiu al cau dels llops, els gossos que corrien entre els tarongers i les soques de tarongers i el perill que mossegaren els tubs del degoteig i que escaparen pels forats del tancat, per dalt del mur, quan de xicoteta pensava que fugien i no que als gossos també els abandonaven.  Aleshores, potser, vaig entendre què significaven les adaptacions, les convergències. Els estius secs de Califòrnia i els estius secs del meu país feien que el paisatge s’hi assemblés i que ens sentírem com a casa.

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de deu anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça. Fulles dures, coriàcies o esclerofil·les. Arbusts, pocs arbres. Plantes rabassudes. Arbres adaptats al foc, un foc natural que arrasa tot el que és tendre i salva alguns troncs i les llavors preparades per a germinar un altre any.

Les garrigues i màquies que podem trobar al Garraf i a la Calderona són el mateix chaparral que trobem a Califòrnia, o més al sud, el matorral a Xile. Són semblants, comunitats d’espècies vegetals de mates i arbusts baixos, força esclarissats. Totes tres pertanyen al mateix bioma. Un bioma és una gran regió terrestre relativament diferent que té clima, sòl, plantes i animals semblants. El clima mediterrani s’estén al voltant del Mar Mediterrani, Califòrnia, l’occident d’Austràlia, parts de Xile i Sud-àfrica. El sòl, diuen, és prim i infèrtil, hi ha incendis de manera natural a finals de l’estiu i principis de tardor. Però sobretot està marcat per la falta d’aigua quan més calor hi fa.

El terme en castellà, chaparro, dóna nom a la comunitat vegetal de Califòrnia, el chaparral. Chaparro, segons la RAE, ve de l’èuscar, txaparro. Les garrigues o la garriga és el matollar on predomina el garric, les màquies donaren nom als antifeixistes que s’amagaven en les muntanyes mediterrànies. Tot el bioma s’anomena matollar, que ve de matoll.  I matoll ve de mata, i segons el diccionari de l’Enciclopèdia catalana, la paraula mata és, cite textualment, d’origen incert, probablement del llatí matta ‘estora’ i d’aquí ‘clapa de plantes que cobreix una extensió de terreny’, d’origen també incert, potser preromà o púnic, equivalent a l’hebreu mitta ‘flassada, cobertor’.

Si de sobte seguirem…

La Serra Calderona i Califòrnia pateixen estius extremadament secs i són uns nius de plantes endèmiques.  Tenen pins resistents a la sequera, moltes espècies del gènere Quercus (roures, alzines, carrasques), sàlvies, manzanitas i boixeroles, l’artemísia de Califòrnia i totes les espècies del gènere artemísia que tenim al mediterrani occidental (donzell marí, estragó, herba torçonera), l’aladern (Rhamnus alaternus) i el California coffeeberry (Rhamnus californica). Compartim alguns gèneres, però sobretot compartim formes. Les formes estan adaptades a l’escassetat d’aigua, protegeixen els estomes amb pèls. Les formes també estan adaptades al foc. El foc allibera minerals que estaven fixes en les plantes cremades, amb la nova disponibilitat de minerals, les plantes adaptades broten amb força durant les pluges de la tardor. Les sureres de les nostres contrades són l’exemple paradigmàtic de l’adaptació al foc: segons la Guia de recomanacions i mesures d’adaptació al canvi climàtic en la gestió de Quercus suber, l’alzina surera destaca per la seua escorça, formada per un conjunt de capes de cèl·lules suberitzades que en arbres no pelats pot superar els 30 cm de gruix i que pot haver evolucionat com una adaptació al foc. Imagineu un camí que travessa quilòmetres d’aigua i la sensació d’estar a casa. Una senda sinuosa i llarga per arribar a casa.

Si de sobte seguirem… Caminem pel Garraf un hivern mentider, pugem a la Serra Calderona als estius interminables de la infantesa, i arribem a Califòrnia.

Califòrnia, el Garraf, la Calderona [2]

“Si de sobte seguírem el camí i ens trobàrem a Califòrnia no notaríem la diferència”. Ho va dir un professor de geobotànica fa més de cinc anys. Es tractava d’interpretar el paisatge. Un paisatge fet a la mida d’un estiu sense pluja. Una raresa. Les sargantanes no mouen la cua, el romaní doblega les vores del limbe. Hi ha fulles lineals i fulles cuneïformes i fulles com una llança contra la sequera, les inclemències en què viuen. Es mouen però l’arrel no es desplaça.

Si de sobte seguírem el camí i pujàrem al Montseny, al massís muntanyós, trobaríem la vegetació típica de la Mediterrània, i rouredes més amunt, i fagedes i avetoses i ambients subalpins més enllà dels 1000 metres. I unes sequoies enormes a Santa Fe, originàries de Califòrnia, tres sequoies que foren quatre plantades a principis del segle XX quan alguns hòmens van pensar en treure rendiment de la muntanya amb arbres fusters. Les sequoies gegants (Sequoiadendron giganteum) tenen un general propi i un parc nacional amb el seu nom a l’estat de Califòrnia, d’on havíem arribat des del Garraf, amb les plantes piloses, les fulles estretes, els matollars, les flors petites. No pots abraçar-les, les sequoies de Can Casades a Santa Fe. T’hi agafes a l’escorça fibrosa i mires cap a dalt: els botànics reconeixen els arbres tan grossos pel tronc. Superen els quaranta metres d’alçada, les del Montseny. A Amèrica, hi ha sequoies travessades per carreteres, sequoies que ni vint persones les envolten. Poden viure milers d’anys. Com l’alzina, està adaptada al foc. El Mediterrani, l’estiu sense pluja, el foc.

Manual per al març, 1

Faça les seues pàgines matutines. Les matines poètiques de Glück.

No pense que té un tumor al còlon, aquesta massa sòlida, palpable, que es mou amb moviment de la mà com una corda enmig de l’hemiabdomen esquerre. No tots els tumors són esfèrics, però, calle, calle, vostè no pense simplement que té un tumor. És fàcil.

Inspire durant cinc segons. Expire durant cinc segons. Millor si està asseguda, amb les cames en angle recte.

Mire una sèrie de Netflix. No intente llegir.

Escriga, tal com raja, i després faça miquetes els papers i llence’ls. No se’ls quede a la butxaca, dona, ni a la motxilla, l’efecte catàrtic està en el trencament i en el llançament. No es quede a meitat, dona. No serveix. Podria cremar les paraules com feu amb aquella carta que no va llegir, la carta que venia del final de la Terra, dels antípodes.

Faça les seues pàgines matutines: Anne Sexton. Sí, ja sé que no li agrada gaire, però mire:

“Quina és la diferència entre confessar alguna cosa i fer poesia? Es tracta, és clar, de l’art”

Quede’s algunes vesprades al llit. No vaja al gimnàs, no passa res. No faça gran cosa. Llija, ah, ei, no, no intente llegir. No pense en el tumor, dona, no busque pàgines mèdiques a internet. Sí, ja sé que vostè en sap, de medicina. De símptomes i causes. De diagnòstic, proves i tractaments. Mire una sèrie de Netflix. No mire una sèrie sobre assassins en sèrie.

Compre dues plantes. No les mate, si us plau.

Classe de biologia, 1

Kenya arriba tard a classe cada dia perquè s’aixeca tard i, tanmateix, això diu, s’estén maquillatge a la cara, es pinta la ratlla dels ulls, allarga les pestanyes amb rímel. És important. Es mira a la pantalla del mòbil mentre les amigues li ajuden que es trega el negre a la parpella. Diu que ha badallat, se li han humitejat els ulls, i el negre perfilat ha caigut a la cua de l’ull i a la ullera. Poc, es mescla una mica només amb les pestanyes. És molt, diu una de les amigues. És massa. A la taula hi ha el llibre de biologia i les preguntes que han de contestar sobre el funcionament del cor, les cavitats del cor, la diferència entre els vasos sanguinis, les funcions, sobretot les funcions. Arribes tard sempre perquè t’has de maquillar? Sí. Si jo em maquillara també arribaria sempre tard. Es maquilla i es planxa el cabell. Menja xiclet. Hina, l’amiga que diu que el negre de l’ull dret de Kenya es nota molt i que mentisc sobre la importància del negre de l’ull que es veu, ara ha de portar vel. L’havia de portar abans, però a l’institut se’l treia. Enganyava a la mare, que venia de tant en tant a l’institut per preguntar-li a la tutora si la filla portava vel o no, i enganyava al pare, imam del poble. Ara porta sempre un vel negre. Mai l’he vist maquillada. Tendeix, això diuen, a furtar. Al primer curs de la secundària va robar uns mòbils i aquest any una jaqueta. Aquest any, però, demanà perdó. Té els ulls negres, grossos. També menja xiclet. Menteix sovint. No entén la diferència entre funció d’un òrgan i parts o definició d’un òrgan. El negre dels ulls o la vida, fa que de tant en tant, aparega la tendresa, com un fil unit a una altra cosa, una espècie de fraternitat. Celeste aprovarà el curs. És la tercera. No es maquilla, només es dibuixa una ratlla que s’enfila a la parpella, com una sargantana que mou la cua cercant el sol. És silenciosa, riu poc. Treballa a classe, ajuda a les dues companyes. No saps ben bé què opina de la vida, sembla sòlida. El seu germà està uns metres més enllà. Té els ulls negres, petits, fixes, dues bales. Porta ulleres, mastega xiclet. Pot arribar a entendre els conceptes de cavitats, circulació pulmonar i sistèmica, i la diferència entre anatomia i funció. Sol suspendre els exàmens. La solidesa d’algunes persones, tanmateix, és un imant.

Kenya ha plorat avui, m’ha demanat sortir de classe, ha tornat a entrar. Això ha estat al laboratori, hores després de la primera classe i el negre perfilat i corregut dels ulls.